La denominada Brigada de la Mort va ser un grup de persones de tots els estaments socials i professions que de manera desinteressada va treballar dies i dies en la neteja dels centenars de cadàvers despullats i plens de fang i en la seva identificació durant les riuades de l’any 1962 a Terrassa i comarcq.
La Brigada de la mort va fer una altra tasca molt important que ara continua sent fonamental: van fer fotografies
La Brigada de la mort va fer una altra tasca molt important que ara continua sent fonamental: van fer fotografies. Les imatges servien, i serveixen per intentar saber qui eren aquells morts, una eina especialment útil pels familiars. En el grup hi havia religiosos, empresaris, estrangers, treballadors…
Eren 20, però malauradament no se sap el seu nom, llevat el d’Antoni Pi
Eren 20, però malauradament no se sap el seu nom, llevat el d’Antoni Pi. Eren veritables herois que mai, ni llavors ni ara han tingut un reconeixement públic, quan ho van deixar tot per col·laborar, posant en risc les sefes pròpies vides en uns moments on el tifus feia estralls entre la població. Molts van emmalaltir.
Les pluges van afectar el Vallès Oriental, el Baix Llobregat i el Maresme, Terrassa, Rubí, Montcada i Reixach, Sant Quirze Cerdanyola o Ripollet. El nombre exacte de víctimes no es va poder calcular mai, ja que en molts d’aquests municipis s’hi concentraven persones immigrants provinents de molts punts d’Espanya sense estar censades, però 800 morts i 300 desapareguts ppden respondre a la realitat. Les pèrdues econòmiques es calculen en 3.000 milions de pessetes de l’època. Especulació del sòl, lurbanització anàrquica, l’autoconstrucció de cases barates i les insuficients polítiques de prevenció de les autoritats franquistes van fer encara més gran aquest desastre.
La catàstrofe s’hauria pogut evitar, o si més no pal·liar, si la disciplina urbanística hagués funcionat, i si la xarxa de clavegueram, els torrents i el pas de les rieres per la ciutat hagués estat canalitzat de manera correcta.
En aquella Terrassa dels 60 del segle XX arribaven vuit immigrants cada dia, i es buscaven la vida. Trobaven feina i es construïen un habitatge on podien. La majoria se’n va anar a l’extraradi, a l’entorn o a dins de la llera de la Riera de Les Arenes. Eren zones on la ciutat perdia el nom, i les autoritats se’n despreocupaven. Les barraques no existien. Aquella gent és la que va patir la gran riuada. I també la de la Rambla, però les raons eren unes altres: els col·lectors excessivament petits de la part alta.
“El risc zero no existeix. El fet però és que la nostra ciutat es pot sentir avui molt més tranquil·la per a un possible fenomen de pluja torrencial, com el d’aquell dissortat 25 de setembre de 1962”. Són algunes de les conclusions de Jaume Valls i Vila, autor de “La Riuada de 1962. La catàtrofe que sacsejà la Terrassa invertebrada del franquisme”.
