El 16 de març 1938 s’iniciava el pitjor bombardeig que va patir Barcelona durant la Guerra Civil. Entre les 22:08 del 16 de març i les 15:07 del 18, l’Aviazione Legionaria italiana al servei de Franco va castigar la població civil durant 41 hores gairebé ininterrompudes. A Terrassa i a Matadepera també van caure bombes del cel, però el gener de 1939.
Darrera campanya de bombardejos aeris, entre el gener i el febrer de 1939
Quan la Guerra estava acabant a Catalunya, s’executà la darrera campanya de bombardejos aeris, entre el gener i el febrer de 1939. Terrassa va ser bombardejada el dia 24 de gener, a primera hora del matí, per cinc FIAT-BR de la 230a esquadrilla i cinc més de la 231a, que van llançar 80 bombes de 100 kg. Els avions van arribar del Nord. El nucli urbà es va salvar dels atacs. La zona afectada va ser la situada entre la carretera de Montcada i l’actual avinguda d’Àngel Sallent, a la zona sud-oest de Ca n’Aurell, llavors allunyada del nucli urbà.
L’endemà, el dia 25 de gener, un pont de la carretera de Matadepera va ser el tercer objectiu dels Savoia 5-79 de l’aviació italiana peninsular. A diferència de Mollet i Sabadell, l’objectiu va ser encarregat al XXX Grup de Bombardeig Ràpid, que hi va emprar tres avions de la 280a esquadrilla i dos de la 289. L’objectiu era el pont de la carretera de Sabadell, però no el van ensorrar. Les bombes van caure cap a la zona dels carrers de Can Pous i Ricard Marlet, molt a prop de la riera de les Arenes.
Si l’objectiu no era aterrir els civils ni deixar inoperativa la indústria, què va impulsar a l’Aviazione Legionaria a marcar el Vallès com a objectiu militar? La resposta la trobem a Sabadell, on es trobava l’aeròdrom on s’estacionaven les esquadrilles de combat, sent a més una de les seus de l’aviació de caça nocturna que protegia Barcelona. A més, era la base dels aparells militars de passatge que enllaçaven Catalunya amb la zona sud republicana. Sabadell, i Terrassa, tenien molts números de patir bombardejos de les tropes franquistes, però no va ser així perquè en qualsevol cas, Terrassa i Sabadell interessaven en un estat més o menys intacte. El Bàndol Nacional tenia la voluntat de no malmetre la indústria, pensant en termes de futur i de gestió de les ciutats vençudes.
