Es busca. Més ben dit, “Wanted four bishops” (se’ n busquen 4) de bisbes: Terrassa, Barcelona, Girona i Solsona. Tasca feixuga i complexa que demana força precisió. En aquesta conjuntura, dir que l’església catalana és immersa en un procés involutiu és clavar el diagnòstic. La marxa a Sevilla de l’ egarenc Saiz Meneses reflecteix una clara pèrdua de perfil del catolicisme català. Sobretot –si fa no fa—al llarg dels darrers 25 anys. Ací, cal afegir les renúncies dels prelats de Barcelona i Girona (en arribar als 75 anys) i la sobtada i sorprenent “espantada” (per motius “personals” ?) del bisbe Novell.
Saiz Meneses, format al seminari de Toledo, retornà a Catalunya (l ́any 1989) coincidint amb la fi de la llarga etapa de Narcís Jubany com a arquebisbe de Barcelona. Durant aquest període d’en Jubany, es respiraven certs aires de modernitat i connivència entre estaments eclesials i nuclis “progres” vinculats al nacionalisme del principat. El batec provinent del Concili Vaticà II (1962-65) minvava.
El papat d’en Joan Pau II (de 1978 a 2005) provocà un retrocés evident de corrent. El “bàndol” de l ́Opus Dei va absorbir bona part de les regnes a la península. Tot plegat generà una pèrdua de posicions pels seguidors del cardenal Tarancón i un ascens descarat de les tesis del cardenal Rouco (adscrit a Madrid de 1994 a 2014), que accedí a presidir l’episcopat estatal el 1999… El valencià Ricard Maria Carles fou enviat a Barcelona, des d’on movia fils per triar futurs dirigents. Així designà en Saiz Meneses (any 2000) com a nou home fort de l’aparell diocesà: canceller de l’arquebisbat. Un any més tard, ja era bisbe auxiliar. A partir de llavors, tot va anar a molt “menys”.
Amb la creació de les diòcesis de Terrassa i Sant Feliu, per a descentralitzar una mica Barcelona, aterrà a la vella Ègara (2004). Amb l’arribada al Vaticà –el 2013– del Papa Francesc, el tarannà eclessial es capgirà envers postures més obertes i eclèctiques. En qualsevol cas, el seu trasllat a Sevilla el treia de les travesses per optar a Barcelona. Un vell somni d’en Ricard Maria Carles. Mentrestant, amb tot aquest entrellat, els temples es van buidant.
Cal ésser valent a l’hora de fer-ne una anàlisi global i crec que l ́església no en té prou ganes. Massa jovent passa de temes religiosos. Paral.lelament, si ja hi ha serioses dificultats pel que fa a noves vocacions sacerdotals, més complicat serà “encertar”o ajustar els noms de quatre nous bisbes. Al nunci del Sant Pare a Espanya (Bernardito Auza) se li gira feina. Tenint en compte que fa menys de dos anys que ocupa el càrrec, ho té costerut, perquè no coneix prou el territori. No és estrany, doncs, que hagi requerit –bona part d’arxiprestes– que li facilitin sengles “ternes” de possibles candidats al càrrec. Vés per on –i em provoca un cert somriure– igual com prefixava el Concordat quan en Franco tenia atribucions per a escollir un bisbe, a partir d’un “podi” de tres places. Ben curiós. Com diuen a les Espanyes, “que Dios reparta suerte !” … Però sobretot que filin prim i ho encertin. De moment, el tema va per llarg.
