!--akiadsense-->
Coordenades: 41º 36′ 31″ N 1º 50′ 41″ E
Ubicació: A Monistrol de Montserrat, sobre una cruïlla, de la c-55 (Manresa-Abrera). Seguint la carretera que va al Monestir de Montserrat. Una mica més endavant d’aquesta cruïlla, en una corba cap a la dreta, trobem a l’esquerra l’indicatiu: un cartell de senderisme –color verd– que diu: GR 5/96. El camí és de fàcil accés i ens dirigeix a peu de la torre.
La Bestorre és, donada la redundància, una torre. Possiblement de guaita i control, envers possibles atacs a la muntanya de Montserrat. També és anomenada La Torre de Monistrol i, en l’actualitat, està declarada com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BECIN). El turó on es posiciona (196 metres) rep, concretament, el mateix nom que la torre (ICGC). No obstant, ens posicionem dins el topònim Collcabiró, més àmpliament.
Segons investigacions de diverses fonts, la seva construcció (o com veurem després reconstrucció) deu arrencar del s.IX, en època de fronteres i temps de la Marca Hispànica. Aquesta torre formava part d’una xarxa de més torres, amb funció de protecció parroquial i de vilatans del terme, però també com a símbol d’ostentació i domini sobre el territori. La Bestorre, rep aquest darrer nom, després de les reformes fetes al s. XV. Ordenada pel prior Vicent de Ribes l’any 1408 i erigida sobre una primitiva atalaia islàmica, del s. VIII-IX. (Argaiz – 1677)
Un tema curiós i fruit de vaitot, són les diferents interpretacions en l’existència d’una segona torre (en temps musulmans) a l’altra vessant del riu Llobregat. Ambdues amb visió directa entre elles. Aquesta, segons algunes fonts en ruïnes i oblidada, es situaria prop de la capella de Sant Antolí i era anomenada com “Torre de Guadvachet”. (Benet Ribas -1735-1812).
!--akiadsense-->
Torres agermanades i clergat
La seva planta és circular i està construïda amb escaires de pedra tallada i lligats amb morter (sorra gruixuda i calç). La disposició dels blocs és horitzontal. Únicament es conserva un fragment dempeus, en un estat molt maltret. Hi ha un altre cos, més curt, que es troba sostingut sobre aquest primer, fet que l’ha salvat de l’enderroc total. Els murs tenen un gruix de 1.50 m, més 20 cm de sòcol exterior a la part baixa. Per l’interior trobem una banqueta de fonamentació. Aquesta es troba adossada al mur i té unes mides d’uns 80 cm d’amplada. El diàmetre intern és de 4.80 m i l’extern 6.80 m (7.20 m a la socolada).
Aquesta torre, i com les torres “agermanades” dels voltants, la “suposada i desapareguda” Torre de Guadvachet (sant Antolí), la Torrota de Vacarisses o la Torrota quadrada de l’Obac, devia tenir un ús de guaita i avís estret entre elles. Però lluny de la història escrita pels “guanyadors”, la dinàmica informativa fora una idea originària del món musulmà.
Passat el temps de la reconquesta, aquestes torres perden el sentit originari i passen a ser de la mà del clergat, una estratègia de vigilància de camins terrestres o fluvials. No hi ha documentació concreta, però de segur, la seva disposició permetia un perfecte control visual de pas sobre el “Pont gòtic” de Monistrol de Montserrat. Un pont, bastit a partir del 1317, que salvaguardava i comunicava els dos costats del Llobregat i facilitava el pelegrinatge cap al monestir en aquest punt. Resistir fins a 1939 i fou restaurat després de ser malmès durant la guerra civil.
La Bestorre va patir els infortunis de curts de mira i va ser destruïda, per voladura, durant la Guerra Successió (1702-1713). L’Abat de Montserrat durant (1713-1717), Manuel Marrón, la va fer volar, per por que els partidaris de Carles d’Àustria la fessin servir a favor seu. Les noves autoritats van destruir també, totes les edificacions militars que no estiguessin sota domini miliar del rei d’ocasió. Es volia evitar, a tota costa, una nova revolta de la resistència. I des de llavors que manté l’aspecte actual.
PD: Recordem que Catalunya, com la restes d’estats de la Corona d’Aragó, es van decantar a favor de l’arxiduc Austríac, en termes generals durant la Guerra de Succesió. Els clergues catalans, en conjunt, es va veure el decantament cap al bàndol austriacista. Però també va haver-hi un posicionament obertament filipista, d’una part de l’alt clergat català. Sobretot en aquells càrrecs ocupats per clergues no catalans, llevat d’alguns casos concrets. (Afirmació que tinc gosadia de dir, per la realitat que em toca viure. Però sóc conscient que darrere el sentit “generalització i populista”, de les meves paraules, que poder dóna peu a pensar, podríem matissar i filar més prim…en una bona tertúlia)
