Les modes venen i van, de la mateixa manera que els tipus de negocis que s’estableixen al carrer de cara al públic. I ara és l’hora de les barberies, honor compartirtamb les coffe bakery i les botigues de cuidar les ungles. Tallar el pèl a “low cost”. Han proliferat arreu de la ciutat, a tot els barris. Algunes se situen en locals abans amb altres funcions o altres tipus de botiga. Però moltes han ocupat espais de barberies tradicionals d’anys, com ha passat a l’antiga Harry’s de l’avinguda d’Àngel Sallent, on se n’ha inaugurat una segona uns metres més amunt fa unes setmanes. El segon fenomen és el dels centres on es treballen les ungles. Les barberies van fent però no s’hi veuen cues. Als comerós on arreglen ungles, sí, amb dones de totes les edats i condicions.
Les fleques-cafeteria, les coffe bakery, van una mica més enllà del que en els darrers anys ja havien fet els venedors de pa, posar unes taules i acostar-se al model bar. Una forma d’ampliar els clients. Els coffe bakery segurament són un èxit perquè encaixen amb els hàbits de consum dels egarencs del segle XXI.
Ara, no n’hi ha un a cada cantonada de Terrassa, però dia rere dia veiem que s’en posen en marxa, per exemple, a la part surt de la Rambla, com el Loom’s o el Vivari que s’acaben d’estrenar. Bona part són franquícies de grans marques consolidades. Els trobem arreu. Els ambients es cuiden per resultar atractius, de la mateixa manera que ho són els preus, aptes per a totes les butxaques. Són un lloc per comprar pa o pastes, i per fer una aturada per recuperar forces o per fer-la petar una estona. I bona part del secret es troba en el servei ininterromput. Que el model funciona només cal comprovar-ho amb un cop d’ull als locals, sempre plens.
Altres modes
En una època, Terrassa es va omplir de bars. Certament, encara n’hi ha molts, i més, a la capital del Vallès Occidental. Els bars han existit sempre. I les botigues de barri, ara oblidades.
Després van arribar els famosos “Tot a 100” -pessetes-, que van ocupar locals de tots els carrers de tots els barris. Però els modes s’esgoten, i determinats negocis tenen data de caducitat. Potser la cronologia no és ben bé la correcta. Però després dels “Tot a 100” va venir el “Tot a 1 euro”, que ve a ser el mateix però modernitzat. No oblidem els moments on es pot dir que a cada cantonada de Terrassa hi havia un caixer, tot el contrari del que passa avui, on cada cop és més difícil accedir a un. No han desaparegut, tot i que es redueixen a la mínima expressió. Quan un negoci funciona, es multiplica l’oferta. Tothom s’espavila i cerca una forma de vida.
Més tard van arribar els basars xinesos, els videoclubs, les sabateries, els locals de venda de pa, les fruiteries, les petites, mitjanes i grans superfícies. La ciutat és viva i canviant, i la història també s’escriu amb el que s’obre i tanca a carrers, places i avingudes.
La versió actual de la botigueta
Fins a arribar als “badulakes”, la versió actual de la bodegueta tradicional. Alguns ja tenen una oferta més que àmplia que va més enllà dels refrescs, la bossa de patates i l’aigua. La gamma de productes és amplíssima, i en determinats casos s’ha fet una aposta també per les marques. La ciutadania està contenta de poder baixar al carrer a buscar sal, arròs, sopa o paper de vàter si s’escau. Els badulake han copiat les antigues botigues de barri on hi havia de tot i més i amb un horari ampli perquè s’hi pugui comprar a qualsevol hora del dia, i que ara regenten normalment persones originàries del Pakistan. D’inici, era un mot despectiu. En l’actualitat, i a Terrassa, s’associa a llocs que porten immigrants, en la majoria dels casos desconeixedors del català i del castellà, però que es fan entendre sense massa problemes.
