Diuen que quan algú del Vallès puja una muntanya la primera cosa que fa és mirar si des d’allà es veu La Mola i que quan algú de Terrassa estrena casa, entre els primers comentaris que fa és si es veu La Mola des d’alguna finestra.
I és que La Mola és casa, forma part del nostre skyline terrassenc i segur que és molt més que una muntanya, perquè és part del nostre caràcter i de la nostra identitat. Per això no ens ha d’estranyar la revolada que ha agafat el missatge sobre la fi de la concessió del restaurant de dalt de La Mola. No és d’exagerar afirmar que, mentre aquests dies a tot el país es parla de dues coses, amnistia i traspàs de Rodalies, a Terrassa i al Vallès ho fem de tres: amnistia, traspàs de rodalies i la concessió de la gestió del monestir.
És difícil parlar de La Mola sense afegir-hi moltes capes d’emotivitat.
Anem a pams i situem el debat: el restaurant de La Mola funcionava per un acord amb els propietaris fins que tot el Parc passa a mans de la Diputació de Barcelona l’any 1987, si novaig errada. A partir d’aquell moment, l’explotació passa a ser una concessió. És a dir: la Diputació cedeix l’explotació del restaurant a un particular a canvi que aquest doni uns serveis i es comprometi a cuidar l’espai, mantenir-lo net, netejar l’entorn i un llarg etcètera de condicionants que inclouen fins i tot el màxim preu que es pot cobrar al restaurant (9’09€ + IVA pels canelons, per exemple).
Així, s’ha anat renovant el concurs, que ha anat guanyant la mateixa empresa. El 2018 va ser l’última vegada que es va adjudicar a l’empresa i, al punt 6 de la formalització del contracte, empresa i Diputació manifestaven que la durada d’aquest contracte seria de 5 anys, a comptar des de la formalització del contracte, i
que no seria prorrogable.
Ja han passat els cinc anys i som aquí. Les raons per a no prorrogar el contracte –cosa ja sabuda i acordada- són diverses i importants. Algunes tenen a veure directament amb el restaurant i d’altres no del tot.
La primera és la massificació del cim de La Mola, que em sembla indiscutible. Aquí és evident que el restaurant no hi té tota la responsabilitat, però forma part del tot. Per a mi és el debat principal: som un país de vuit milions de persones, cinc dels quals vivim en un radi a menys de 50 km del monestir en línia recta. La Mola és el primer “verd” que hi ha venint de Barcelona i té una àrea metropolitana sencera als seus peus. Tot el parc pateix una pressió humana descomunal: és millor concentrar-la tota en uns pocs punts o escampar-la pel parc? Aquesta és la pregunta, però la pressió humana, de ser-hi, hi serà.
Segon: un restaurant genera residus, les mules que fan el servei de transport tenen el seu impacte dalt del cim, les instal·lacions estan com estan… I en algun moment la política del “qui dia passa any empeny” ha de parar-se per solucionar problemes.
Som aquí, en aquest moment de reflexió, en què hi ha molta gent que ha treballat aportant evidències que cal tenir en compte. En un moment en què també caldrà fer-se preguntes: qui ha de fer front al cost econòmic de solucionar els problemes: el Parc? L’operador? En la meva modesta opinió, crec que no és cap disbarat mantenir un punt de restauració dalt de La Mola, i més quan s’ha autoritzat l’obertura d’un altre recentment a Can Pobla, però dimensionat tècnicament sobre quins màxims no pot sobrepassar.
Ara bé, abans s’han de resoldre les inversions necessàries per reduir sobretot l’impacte de residus i aigües fecals, la qüestió de manteniment i instal·lacions, com resoldre l’excessiva pressió humana dalt del cim, el tema mules i transport i tot un llarg seguit de qüestions que no han de respondre a restaurant sí/restaurant no, sinó a quins problemes objectius hi ha i quina és la millor manera tècnica de resoldre’ls, escoltant i implicant totes les parts (que en són moltes) en un bon acord on l’interès general i la sostenibilitat en surtin beneficiats i això es tradueixi en unes bones bases de concurs públic, que és el que toca. Terrassa participem de les taules de municipis i agents implicats en la conservació i la promoció del Parc Natural i hi serem per sumar en aquest acord.
I espero i desitjo que la propera concessió la guanyi algú que s’estimi La Mola tant com ho ha fet la família que se n’ha encarregat els últims 50 anys llargs i com ho fem nosaltres cada dia, i no pas la gran empresa de torn, afavorida per la llei estatal de Contractes del Sector Públic.
