El blog Records de Terrassa recorda una cançó popular que es cantava ara fa uns anys. Es tracta d’una versió de “Carrascal” i que fa així:
“Carrascal, carrascal… que bonita serenata
Las muchachas de Terrassa (-assa)
No saben fregar un plato (-ato)
Pero las de Sabadell (-e-ell)
Friegan uno y rompen cuatroooo…”
De fet, aquesta cançó se n’han fet mil versions i totes contenen aquesta vessant burleta, de mofa cap a un col·lectiu, persona o ciutat. Així, trobem exemples com la que recorda Cela, en el seu Diccionario Secreto, que s’entonava a la Guerra Civil i que diu: “Las chicas de Zaragoza / se asoman a los balcones / y dicen unas a otras: mi novio tiene cojones”. O bé la més popular que entona: “Veinticinco policías, con veinticinco escopetas, no pudieron dar alcance, a un cojo con dos muletas”.
A Terrassa mala raça, a sabadell, mala pell
Diuen que cal remuntar-se fins al segle XIV per entendre el seu origenm, ens explicava Joaquim Verdaguer.
La nit de Nadal de l’any 1350 l’abat Arnau Ramon de Biure de Sant Cugat va ser assassinat dins l’església del monestir. El Papa (que llavors s’estava a Avinyó), davant aquest fet va proclamar un anatema deixant escrit «gens Terracie et Sabadelli / gens inimica Dei». Que ve a dir que la gent de Terrassa i de Sabadell és enemiga de déu, ja que es culpava com a criminals a Berenguer de Saltells i la seva banda de malfactors, de Terrassa i Sabadell.
El poble, que no sabia llatí, va transformar l’anatema i va afegir-hi la rima, que és un dels recursos més antics per guardar les coses en la memòria.
Una altre versió, tal com n’informa l’historiador Salvador Cardús en el seu llibre “Terrassa Medieval”, diu que el refrany complet és:
«A Terrassa, mala raça,
la meitat en són jueus»
Això vé de que durant l’edat mitjana hi hagué a Terrassa una comunitat jueva relativament important que, segons Cardús, es dedicava al comerç.
Un altre dita deia:
« A Terrassa, mala raça
A Sabadell mala pell,
I a Granollers us prenen els diners»
