Na Mercè Rodoreda nasqué el 10 doctubre de lany 1908. Em costa dentendre com encara hi ha gent que mai no lha llegit. Sexcusen dient que no tenen temps. Millor que passem full! Resulta que fa més de mig any que sortim molt menys de casa -pel Coronavirus- i encara topes amb qui et vol enredar de mala manera…
Encapçalo el meu escrit amb aquest retret, precisament perquè sempre he pensat que –en la vida– cal cercar allò que val la pena. Justament per això, na Mercè deia que “escriure bé es dir, amb simplicitat màxima, les coses”. Ella escrivia perquè li agradava: “”si no em semblés exagerat, diria que ho faig per agradar-me a mi mateixa. Per a sentir que sóc. Si, de retruc, interesso algú, molt millor! Encara és més profund”. Aquella dita del “ningú no és profeta a casa seva” podria aplicar-se perfectament en aquest cas. El propi fet dhaver estat traduïda a més de quaranta idiomes diferents potser palesa més interès lluny de les nostres fronteres. Més, encara, quan el seu polifacetisme (poeta, dramaturga, novel·lista, escriptora de contes i pintora) ho abasta tot.
De ben segur que el que massa gent ignora és que només cursà estudis primaris dels set als nou anys. Al llarg de la seva infantesa, però, llegia compulsivament escriptors catalans, tant clàssics com moderns (Mn. Cinto Verdaguer, Joan Maragall, Ramon Llull i Josep Carner, entre daltres). Ho va fer de la mà del seu avi Pere Gurguí, que era un gran admirador del poeta de Folgueroles. Aquest pòsit prefixa la base i fondària duna obra de categoria més que sublim. Les llargues i profundes converses amb lavi li van inculcar, alhora, un arrelat sentiment nacionalista i una estima ferma envers les flors i la llengua catalana. Tots aquests trets es copsen perfectament al llarg duna immensa producció literària.
Tota ella amb fondària brutal. Sens dubte, la novel·la més famosa és “La Plaça del diamant”, sobre la vida dels anys de la 2ª república, guerra civil i postguerra. Considerada la més important de la narrativa catalana de lèpoca. També val molt la pena remarcar la seva vessant periodística. Es va encetar en aquest món al setmanari “Clarisme”, als 25 anys. Un any després, hi publicava la segona obra: “Del que hom no pot fugir”. Fou tal el seu impacte que en Josep Puig i Ferreter li proposà publicar-ne una tercera (“Un dia en la vida d’un home”) a Edicions Proa. Seguidament, sendinsà –durant quatre o cinc anys– al camp del conte infantil. Narribà a publicar setze, al diari “La publicitat”, amb bon grau dacceptació popular. Malgrat tot, ella seguia considerant-se inexperta amb la ploma. En esclatar la guerra civil espanyola, feia de correctora al Comissariat de propaganda de la Generalitat. Entre aquest càrrec, lescriure en català i el seu festeig amb opcions nacionalistes es veié obligada a exiliar-se a París i una localitat molt propera. Pensava ésser-hi poc temps –potser no més enllà de mig any– però durà de 1939 a 1972. Tot plegat amb la variant que, a mitjans de 1940, lavenç dels soldats nazis –durant la 2ª guerra mundial– la forçà a fugir, bo i cercant zones no ocupades… Així, arribà –després dun munt depopeies–a Llimoges i Bordeaux.
Fins el mes de setembre de 1946 no pogué retornar a la capital francesa. De 1947 a 1953, un problema seriós de salut provocà el seu “transvàs” al ram poètic, recolzada –mitjançant una correspondència intensa– per en Josep Carner. Lany 1954, sinstal·là en un apartament de Ginebra, que sempre considerà una ciutat prou avorrida. Duran la seva estada allí, saficionà a les plantes, creant un jardí que reedità –anys després– a Romanyà de la Selva. El gran volum de flors que lenvoltaven eren la guspira de la seva inspiració intel·lectual. Fins el punt que –lany 1960– publicà la història que la va fer més famosa: la de la Colometa, ordida al barri barcelonès de Gràcia. És clar que em torno a referir a la “Plaça del diamant”.
El 1972 retornà a Catalunya, establint-se a Romanyà de la Selva… Indret on completà la novel·la més ambiciosa: “Mirall trencat”: el relat de la tràgica vida de 3 generacions duna família benestant dinicis del segle XX. Cada tros de vidre esberlat ve a ésser un instant concret de la vida dels seus personatges. Tindria tema per allargar larticle. Tanmateix, no puc pas monopolitzar espais de cap mitjà. Per això, anant de cara a cloenda, reprenc el fil del començament. I ho faig animant el lector a llegir-la. No en sortirà decebut, ans al contrari. Certifico –per pròpia experiència– que tots som potencials escriptors. Cada cop que sento algú dir allò que “nhi ha per escriure un llibre”, li responc dient que ho faci. Que no ho deixi i ho vegi com a essencial. Se sentirà millor, omplirà el seu temps i viurà un gaudi de molts quirats. Cadascú al seu nivell. Parlant de na Mercè Rodoreda –una “crack” !– ja entenc que no li arribem a la sola de la sabata.
Josep Ballbè i Urrit.
