Políticament, Terrassa es podria definir com una república independent. Té tots els elements. És la tercera ciutat de Catalunya. Amb 228.294 habitants, al davant només hi té l’Hospitalet de Llobregat i Barcelona, i supera ciutats com Lleida o Sant Sebastià, dobla Cadis i multiplica gairebé per sis la població de Sòria. Tot i això, hi governa Jordi Ballart liderant la formació independent Tot per Terrassa. És a dir, sense cap formació política d’estructura nacional o estatal que li faci costat. L’alcalde va ser prou agosarat per utilitzar una fórmula que és recurrent en municipis petits però que, en canvi, va sorprendre en una de les tres grans ciutats de Catalunya.
Aquest fenomen únic distorsiona el mapa polític de Catalunya i sobretot els partits tradicionals, que el veuen com una anomalia. Fins ara, aquesta situació era controlada plenament per un alcalde amb moltes hores de vol i que va ser capaç d’estripar el carnet del PSC, deixar l’Ajuntament i marxar cap a casa quan els socialistes van defensar i aprovar l’aplicació de l’article 155 arran de la declaració d’independència de l’octubre de 2017. A les següents eleccions municipals, els votants van restablir-lo en la cadira de l’alcalde i van deixar bocabadats els partits tradicionals que mai no han cregut en aquesta mena d’iniciatives.
A partir d’aleshores, ha governat amb certa comoditat i amb els conflictes sota control. Actualment, Ballart governa amb el suport de Junts després de la sortida del govern d’ERC, la tardor del 2024. Ara com ara, el recompte de terrassencs en càrrecs destacats és remarcable: és de Terrassa la segona autoritat de Catalunya, el del president del Parlament, Josep Rull, i un dels càrrecs polítics més influents, Pere Navarro, al capdavant de la Zona Franca. I la ciutat té un alcalde independent que utilitza el populisme tradicional amb eficàcia i modernitat. Ara, com en el judo, té el repte d’aprofitar la força dels opositors per guanyar una partida políticament dificilíssima, aturar la ultradreta.
Vox esberla la ‘pax Ballart’
Ara bé, des de les eleccions municipals de 2023 el panorama ha canviat. L’entrada com a tercera força de la ultradretana Vox ha intoxicat l’ambient i ha fet trontollar la pax Ballart terrassenca. Vox intenta aplicar a Terrassa la mateixa fórmula que va provar a Salt (Gironès) el passat mes de març amb la polèmica de l’imam desnonat. Una maniobra que no li va acabar de sortir bé. Vox es va trobar amb un alcalde d’ERC, Jordi Viñas, que també és diputat al Parlament, i, com Ballart, amb moltes hores cotitzades a l’Ajuntament. En declaracions a El Món, Viñas apunta que els va veure a venir perquè “fa temps” que els pateix. De fet, a Salt va ser un dels pocs llocs on la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra va haver d’intervenir per un míting provocador de Vox. Viñas ensenya ara una resolució del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) que sanciona els mitjans que van participar de l’aquelarre de “l’imam desnonat”. Els mitjans són un element indispensable en aquestes operacions.
Però, en el cas de Terrassa, les circumstàncies permeten a formacions com el PSC especular amb la idea que deixant fer Vox debiliten una raresa política que sembla que els faci nosa. Ballart no té partit, però té una alcaldia clau en termes de país. Un botí molt cobejat que facilita a les formacions opositores especular amb la possibilitat d’arrabassar-l’hi i, potser, amb una ofensiva total dels ultres, li pren prou vots populars per generar una alternativa. Possiblement, amb el PSC com a gran beneficiat, a recer del seu poder històric a la ciutat. Tot plegat recorda La Zitzània, una de les millors històries d’Astèrix i Obèlix i l’afany de Juli Cèsar d’aconseguir el llogarret gal. Un episodi on el poder de Roma envia Detritus, un expert a sembrar la discòrdia i la guerra psicològica. Per primera vegada, els irreductibles gals ensenyen les seves costures. Terrassa també les mostra i, el que és més inquietant, les ensenya a tot al país, a través d’una ciutat potent i clau del país.
Un any electoral que fa pensar
Els resultats de les eleccions municipals de 2023 dibuixen un mapa força explícit a Terrassa. Ballart va obtenir 26.732 vots. Una xifra que suposa el 33,46% dels vots emesos. Una dada brutal en termes electorals. El PSC va mantenir el seu coixí, amb 16.711 vots, gairebé el 21% dels vots i Vox va assolir el tercer lloc del podi amb 8.380 vots, el 10,5%. Els resultats van suposar 11 regidors per a Ballart, 7 per al PSC, 3 per a Vox, i ERC, Junts i PP amb dos per a cadascun. Un resultat amb prou marge per governar però a mercè de les disputes i els interessos nacionals dels grans partits.
Els resultats per districtes esbossen un mapa que ara té moltes explicacions. Al districte sis del municipi, amb 40.844 habitants -és un dels més poblats i agrupa barris com ara les Arenes, la Grípia i Can Montllor, Sant Pere Nord, Ègara, Sant Llorenç, Can Tusell i la Font de l’Espardenyera- Vox es va fer fort amb el 15,47% dels vots. Al districte 7 -que agrupa Can Parellada i les Fonts, així com el seu Polígon Industrial- Vox també va fer forat, i va acaparar un 15,66% dels vots emesos. Al districte dos, amb els barris de Ca n’Anglada, Montserrat, Torre-sana i Vilardell, els ultres van treure el millor resultat percentual, amb el 17,34% dels vots.
Vox, però, va constatar que encara podia tenir camp per córrer. A les eleccions al Parlament de 12 de maig de 2024, els ultres van sumar a Terrassa 10.737 vots, és a dir, 2.357 vots més que a les municipals de l’any anterior, però encara molt lluny dels 27.418 del PSC. L’augment de vots va esperonar Vox a fer l’intent d’assaltar l’Ajuntament a dos anys vista. Vox no improvisava ni feia cap invent, començava a aplicar el manual que ja li havia funcionat en les eleccions andaluses de 2018. En aquella ocasió Vox va passar de zero a 12 diputats i es va convertir en una força imprescindible per assolir el poder. La fórmula, a menor escala, seria augmentar el seu nombre de regidors i complicar la governabilitat de la ciutat.
Una presumpta violació, el detonant d’una campanya política
La temperatura política va començar a enfilar-se, especialment des del mes de març, arran del cas d’una dona que va denunciar una presumpta violació en un domicili particular per part de dos homes. Un cas espès, enrarit i que ràpidament va fer profit a Vox per iniciar una duríssima campanya d’atac a l’alcalde, aprofundir entre la suposada relació entre immigració i delinqüència i el mantra que Terrassa és una “ciutat sense llei”. Una afirmació que, per altra banda, les dades desmenteixen categòricament.
Amb la instrumentalització del cas per part de Vox, el còctel estava prou condimentat. La formació d’extrema dreta va aprofitar que el jutge va deixar en llibertat els dos detinguts pel cas per expandir el seu relat, intentant embolicar l’alcalde en la decisió. Una bola més de les que el refinat sistema de propagació ultra s’encarrega cada dia de difondre. La manera de tractar la suposada violació s’afegia a altres fakes, com l’origen magribí del marit de l’alcalde, totalment fals. En tot cas, Vox va aplicar el manual i va seguir el protocol habitual. Un efecte detonant prou potent per desestabilitzar la figura de Ballart.
Una protesta de Vox davant l’Ajuntament va ser l’inici de l’ofensiva. El protocol ultra va obligar a engegar el que en termes de màrqueting polític en diuen Industrial light and magic. A més, Vox compta a Terrassa amb una de les líders locals, Alícia Tomàs, amb més suport explícit del secretari general de la formació, Juan Garriga. “Sense pietat, Tomàs connecta brutalment”, apunta en Josep, un terrassenc del barri de la Grípia en conversa amb El Món per definir-la. La violació denunciada i la llibertat dels dos investigats permetia a Vox afegir a la seva artilleria una munició de primera magnitud, la inseguretat. Un concepte que Vox treballa amb orfebreria i que ara explota al màxim.
Les samarretes contra Ballart al ple
L’esclat de la crisi va arribar formalment el 25 d’abril, quan Ballart va suspendre el ple de l’Ajuntament. La terna de Vox es va presentar vestint unes samarretes on es llegia “¿Por qué Ballart silencia las violaciones de Terrassa?”. Una frase que va indignar l’alcalde. A més, els ultres portaven al plenari una proposta de resolució que demanava “manifestar el suport i la solidaritat de l’Ajuntament de Terrassa a L.M.R. i reiterar el seu compromís a favor de les dones víctimes d’agressions sexuals”. Una moció en clara referència a la presumpta violació denunciada el mes de març. El PSC va aprofitar l’avinentesa per criticar la decisió “unilateral i arbitrària” de Ballart de suspendre el ple. Tot un senyal dels plans del PSC.
Cinc dies després es va tornar a convocar el ple i la imatge de les samarretes es va repetir. La policia municipal va intervenir, un fet insòlit, i va expulsar els tres regidors que, evidentment, portaven claca. En concret, gent afí que mostrava rètols escrits amb la paraula “Dictadura”. Els partits polítics van fer suport explícit -el PP s’hi va abstenir- a un acord per obrir un expedient sancionador a la portaveu de Vox i als dos regidors ultres. El PSC, tot i fer costat a la petició, a l’acord va retreure que “Vox ja té la foto que volia”. Un argument prou capciós i massa prudent que, sovint, en política es paga car. Ballart però, de moment, no s’arronsa i ja ha interposat diverses denúncies a la Fiscalia d’Odi i aprofita qualsevol moment per recordar que hi ha dues causes penals obertes contra el partit d’extrema dreta.
Terrassa insegura? Les dades ho desmenteixen
Un dels problemes que pot tenir Vox en l’aplicació del seu manual és els Mossos d’Esquadra. Terrassa compta amb una comissaria dirigida per un veterà de la policia de la Generalitat dels que no paren quiets. És l’intendent Marc Caparrós. Un comandament que les ha vistes de tots colors. Ha estat membre del Grup Especial d’Intervenció (GEI), la força d’elit de la policia catalana, cap de la divisió d’escortes i, sobretot, se’l recorda per la seva etapa com a cap de la Brigada Mòbil, que va endreçar, modernitzar i polir, quan ningú no era prou valent de fer-ho.
Caparrós va posar en marxa una sèrie d’estratègies contra la reincidència, molt focalitzada en desenes de sospitosos, o els delictes contra la llibertat sexual, operatius com el Vetus -contra els furts a la gent gran-, un pla contra les ocupacions i un pla específic al districte sis de la ciutat, considerat conflictiu. “La baixada dels delictes no és fruit de les casualitats, aquí hi ha molta feina feta i amb el compromís de molta gent, des de la policia local fins a la fiscalia”, indica Caparrós. A final del mes d’abril, Terrassa era l’àrea bàsica policial de tot el país que més havia reduït els delictes contra el patrimoni de tot Catalunya. En concret, un 34% menys.
Tot i això, Caparrós admet que un creixement mensual de 800 persones i que la majoria provenen de fora de la Unió Europea obliga a estar-hi molt a sobre. Per exemple, en el cas de les ocupacions. Els números amb què treballa la policia són 1.400 habitatges ocupats a la ciutat. Una xifra que juntament amb moltes zones on “l’espai públic i locals comercials no compleixen ni les mínimes normes de convivència” fa que la “percepció de seguretat” no baixi tant ràpidament com les xifres. Però, sens dubte, Terrassa mostra la davallada de la criminalitat més important de l’àrea metropolitana. Un altre exemple són els delictes sexuals, que van baixar a menys de la meitat, de 36 a 16, en només un any, després d’un pla específic que incloïa itineraris segurs.
Tampoc és l’economia
L’únic punt on les institucions fan tentines és l’aturada de la degradació del districte 6. Un fet que, policialment, s’ha revertit. Per la resta, Terrassa no és ni de bon tros una zona econòmicament deprimida. Les dades tant d’Economia, com l’Idescat o Treball no ofereixen tampoc aliment al relat ultra de la patacada socioeconòmica de la ciutat, tot i que malgrat el dinamisme, -13.368 autònoms- i les successives crisis li han passat factura. Per exemple, el PIB per habitant és de 27.074. Una xifra que a Catalunya és de 37. 013.
L’atur del mes d’abril era de 11.496 persones registrades, que suposa una xifra del 10,26%. Un percentatge lleugerament superior al de la mitjana catalana que és del 8,91%. El diferencial, econòmicament parlant, és normal en una ciutat amb 44.382 pensionistes que, de mitjana, cobren 1.184,66 euros quan a Catalunya la mitjana és de 1.258 euros mensuals. La renda familiar disponible dels terrassencs és de 18.684 euros. Una import inferior a la comarcal, 19.778 euros, que, curiosament és superior a la mitjana catalana, que se situa en 19.140 euros. Xifres que tampoc no generen un neguit de crisi ni de sotrac econòmic important.
La immigració
Deixant la inseguretat i l’economia, l’altre gran component de l’ofensiva de Vox és la immigració i la focalització en el famós districte sis de Terrassa. El 2024, Terrassa tancava el registre amb 33.076 estrangers i 195.218 ciutadans que tenien la nacionalitat espanyola. D’aquests, 149.586 eren nascuts a Catalunya i 32.888 provenien de la resta de l’Estat i 45.820 de l’estranger. Una combinació que Vox aprofita, però les xifres són iguals o inferiors a la resta de les ciutats comparables amb Terrassa. De fet, no és la primera vegada que Terrassa serveix de banc de proves ultra amb la immigració pel mig.
Els aldarulls de 1999 al barri de Ca N’Anglada, arran d’una batussa per qui es quedava el mercat minorista de la droga, que va ser aprofitada per formacions que esperaven crèixer com la famosa Plataforma per Catalunya, del vigatà Josep Anglada, que l’any 2010 es va quedar a les portes d’entrar al Parlament quan ja havia obtingut més de 70 regidors a tot el país. De fet, Anglada també va aprofitar un desgraciat indicident, amb l’imam de Terrassa Abdeslam Laaroissi, processat per suposadament “incitar la violència contra les dones”. Un cas que va ocupar portades, va resituar al mapa Terrassa com la primera ciutat que tenia una hipotètica banlieue i que finalment, la querella interposada pel famós fiscal d’odi, Miguel Ángel Aguilar, va quedar arxivada.
De les Arenes al “Marroc”
De fet, passejar-se pel barri de les Arenes o la Grípia, on Vox va treure el percentatge més gran de vots, amb gairebé el 18%, només superat per Ballart i pel PSC, la potencialitat ultra es fa notar. “Som un barri arreglat”, comenta en Carlos que, amb unes prominents ulleres de sol, anima a viure-hi perquè “s’hi està molt tranquil”. La Sheila, una dona amb el braç trencat i de cabells ben negres, en canvi, comenta la que tranquilitat del barri està en “perill” perquè comença a venir “gent de fora”. En José, un home de mitjana edat i robust, fa acudits i tot. “Mira, des d’aquí, a deu minuts hi tens el Marroc!”. En referència a Ca n’Anglada. Un barri on encara guanya el PSC, Ballart és segona força i Vox, la tercera.
El pont que porta a Ca N’Anglada no és check-point. Potser la diferència més substancial és que no hi ha tants basars xinesos i hi ha més basars de te. Un fet normal en un barri on es concentra un bon gruix d’una determinada població, en aquest cas, àrab. Ara amb altres comunitats que també destaquen, com la romanesa. A Ca N’Anglada hi conviuen porta per porta el restaurant Marrakech, on els durums són fabulosos, amb el Mahayana, on serveixen uns botifarrons que fan plorar d’emoció. Sí que es reconeix un espai públic diferent al que fins ara es podria considerar normal. “Si no busques problemes, és un barri tranquil, com a tot arreu!”, explica la Laia, una noia d’origen magribí que viu a tocar del carrer de les “Angústies”. L’Omar regenta una teteria on admet que l’estigma hi és i “alguns se n’aprofiten”. La sensació és que estan a acostumats a ser l’ase dels cops.
El laboratori terrassenc de Vox, amb la resta de partits mirant cap a l’altra banda, pot ser un avís a navegants. La facilitat amb què es pot afeblir un alcalde independent i l’onada ideològica que envaeix la política poden facilitar-ho. Ara bé, parant l’orella als terrassencs, Ballart té un avantatge competitiu respecte la resta de formacions polítiques a Terrassa i és que no ha deixat mai el carrer. Com un testimoni de Jehovà camina per la ciutat, un fet que pot contrarestar les maniobres ultres i la passivitat dels partits. Un populisme ideològicament terrassenc contra un populisme agressiu habitual de la ultradreta. De fet, Vox no té present que Terrassa és possiblement una república independent, tant és així, que si Catalunya es descuida, converteixen la Mola en la muntanya nacional de Catalunya. I, pel que sembla, això Ballart ho té apamat. Ves que Vox no s’hi enganxi els dits.
