Que els actes institucionals que es duen a terme a la nostra ciutat estan ben organitzats es dóna per fet. I és que tota la feina que hi ha al darrere no es pot menystenir. Ara bé, qui s’encarrega de tot plegat no ho saben massa ciutadans. Qui ha de parlar primer? I l’alcalde, on ha de seure? Entre aquestes dues autoritats no hi haurà problemes? Josep Solà és cap de Protocol a l’Ajuntament de Terrassa i president de l’Associació Catalana de Protocol i és qui té les respostes. Solà afirma en l’entrevista realitzada pel MónTerrassa que “s’ha de ser fred i aplicar la lògica” per tal que les coses surtin bé, a més de “mantenir un diàleg amistós amb totes les parts implicades”.
En què consisteix el protocol?
El protocol no deixa de ser un conjunt de normes aplicades, que un cop posades en pràctica, serveixen per organitzar les coses. Normalment s’associa a institucions, però també el tenim a les empreses i a la vida privada, tot i que de manera menys especificada. És adequar la situació col·locant cada persona al lloc que li pertoca, emprant un reglament de precedències que estipula com s’han de disposar les persones segons el seu rang.
Quines habilitats ha de tenir una persona que es dediqui al sector?
Ha de ser molt freda i tenir plans alternatius per si les coses no surten com espera; la capacitat d’improvisació és clau per solucionar moments inesperats en què ha d’arreglar la situació sense que ningú se senti ofès. També ha de tenir capacitat d’observació per controlar tot el que passa entorn a l’acte per després fixar-se en els detalls, ja que els més insignificants són els més importants.
Es defineix així vostè?
Sí, em reconec com una persona freda i ample de mires, molt seriós a l’hora de treballar però amb un sentit de l’humor clau per desenvolupar bé la meva tasca.
Com hi va acabar ficat, en aquest món?
Vaig començar a treballar a protocol l’any 1990, coincidint amb l’organització dels Jocs Olímpics de Barcelona. Com que Terrassa era la seu on es disputaria l’hoquei herba, necessitaven gent per administrar-ho. Vaig començar bastant fort, però és que llavors no hi havia estudis de protocol, com a molt uns quants cursos, però al cap i a la fi servien més per fer contactes que no pas per aprendre. En aquell moment també estava estudiant altres coses, però vaig trobar aquesta disciplina tan fascinant que m’hi vaig acabar dedicant plenament.
Quan es posa en marxa el protocol de l’Ajuntament de Terrassa?
Nosaltres treballem per a l’Administració, així que actuem quan l’alcalde ha estat convidat i procurem que tot estigui en ordre. En cap moment organitzem actes d’altres entitats o empreses privades, en tot cas les podem assessorar.
Hi ha diferències entre el protocol d’un ajuntament al de la Generalitat?
Les bases són les mateixes. L’únic que canvien són les tasques. Per exemple, a un ajuntament s’organitzen molt més els actes que a la Generalitat (sempre i quan no sigui un acte propi) ja que aquesta última habitualment va en paper de convidada i ja es troba l’acte muntat. També cal dir que moltes vegades la gent es pensa que conselleria és més important que l’ajuntament, quan no és així, tant en protocol com en competències.
I entre països, hi ha diferències?
Hi ha protocols molt similars. Nosaltres estem dins l’Organització Internacional de Cerimonial i Protocol, que aplega sobretot països sud-americans. La diferència està en què aquí fem un protocol més adequat i treballat, mentre que allà fan un protocol cerimonial més clàssic, amb fórmules més antigues. Donen molta importància a l’etiqueta, a com s’ha d’anar vestit. Aquí això ja ho hem superat, és important anar ben vestit, però no vestir d’una determinada manera; si no hi ha una llei escrita amb la indumentària a portar obligatòria, ningú pot dir res al respecte.
Amb tants actes a l’esquena, alguna anècdota curiosa deu tenir oi?
A les olimpíades del 92 va venir un rei estranger que ens va demanar una truita de patates, per exemple. Un altre dia, aquí a l’Ajuntament, vam haver d’anar a buscar una Bíblia per resoldre una discussió sobre què deia aquesta en un tema. Són petites coses que no t’esperes i et sorprenen una mica; és aquí on entra la capacitat d’improvisació de què parlàvem abans.
Tenint en compte que els assistents provenen de diversos grups ideològics, s’ha trobat mai amb tensions entre aquests?
Sí, tensions sempre en trobem, però mai hem topat amb el problema que algun assistent es queixés del lloc que li havíem assignat. De tensions polítiques n’hi poden haver, però les relacions mai s’han vist afectades; és per això que crec que tenim bona sintonia amb tots els representants dels grups polítics que hi ha a l’Ajuntament, i personalment no m’he sentit mai com un element distorsionador entre aquests. De totes maneres, si hi ha hagut algun representant polític que no ha volgut fer una cosa (que per llei no fos obligatòria) ho hem respectat, perquè al cap i a la fi parlant es resolen els problemes.
Llavors el cap de protocol és una figura separada de l’executiu? O el nepotisme també hi fa de les seves?
És un càrrec funcionari: treballa per l’Administració, ha passat unes proves i té la seva plaça. Quan l’executiu vol canviar el cap de protocol, que ho pot fer, l’aspirant al lloc també ha de passar les proves. D’aquesta manera s’evita el nepotisme que en podria derivar. Fins fa uns anys, la figura del cap de protocol es considerava que era un càrrec de confiança de la persona que hi havia al poder. Ara és un càrrec molt professional, molt tècnic, ja que no atenem a la persona, atenem al càrrec; que sigui d’un o altre partit ens és indiferent. En aquesta professió la política es queda totalment al marge. Tot i així, hi ha altres institucions, com la Generalitat, on els qui ocupen el lloc de cap de protocol sí que son càrrecs de confiança del President. Aquí és on comencen els problemes, ja que llavors actuen com un gabinet que treballa més per la figura que no pas pel càrrec i pot arribar a ser difícil entendre’s.
Ha arribat a discutir mai amb algun altre cap de protocol?
Jo sóc molt serè, i sempre intento arreglar les coses amb un diàleg tranquil, sense alterar-me. Si jo tinc la raó en un assumpte (perquè el reglament em recolza) podré arribar a convèncer a l’altre que canviï de parer. Recordo que durant l’època de Jordi Pujol la imatge del conseller era molt important i havia de ser protagonista i, tot i així, vam aconseguir que l’alcalde segués on tocava. En una altra ocasió, amb la UPC, va ser similar. En un acte acadèmic, on també havia d’assistir el rector, vam arribar a un acord perquè es repartissin la presidència i el tancament de l’acte. Son solucions que acaben deixant a tots contents sense que ningú se senti malament. Una altra cosa és que després es facin lectures polítiques diferents.
A què es refereix?
Fa uns anys, va haver-hi un cas amb Foment, en el qual va assistir la vice-presidenta del Govern (en aquell moment en funcions) amb la voluntat d’ocupar el càrrec de presidència de l’acte. Llavors el President de la Generalitat no va voler dinar i va anar un conseller en el seu lloc. El problema va venir quan els mitjans de comunicació, aprofitant que el conseller encara estava de peu parlant, van fer una foto de la taula amb tots els assistents i la cadira del conseller buida i van titular “El President no assisteix a l’acte”. També ens vam trobar una vegada amb una consellera que va venir a la ciutat i volia fer el discurs de tancament: es va dedicar a predicar greuges contra l’Ajuntament, de manera que l’alcalde no va poder respondre ja que es tractava de l’última intervenció. Això sap greu, perquè has fet una cessió amb bona intenció i t’acaben apunyalant per l’esquena. La qüestió és que la lectura dels fets es farà d’una manera o una altra depenent de qui hi hagi al darrere.
I els mitjans de comunicació hi contribueixen.
Quan hi va haver la constitució de l’Ajuntament de Barcelona, que va guanyar l’Ada Colau, els mitjans de comunicació van dir que havien canviat el protocol, ja que en lloc de convidar autoritats eclesiàstiques i militars van convidar autoritats civils. I aquí està l’error: el protocol no va canviar, ja que els assistents es van seguir col·locant com el reglament estableix; el que va canviar van ser els criteris polítics.
Qui té la potestat de canviar aquests criteris?
El polític, ja que a l’hora de fer un acte i decidir a qui convides, l’última paraula la té l’organitzador.
Però aquest polític és assessorat pel cap de protocol no?
Sí, però els criteris no els canviaran amb el cap de protocol perquè no és ningú per dir a qui ha de convidar i a qui no. En qualsevol cas, li pot dir si és més o menys adequat.
Quina tasca fa l’Associació Catalana de Protocol?
R: Vam veure la necessitat de tenir una entitat pròpia, com la tenen els advocats o els periodistes, però no podíem constituir-nos com a col·legi perquè no hi havia uns estudis propis de la matèria. La solució va ser crear l’Associació. A través d’ella intentem que totes les persones que eren càrrecs de confiança siguin ara càrrecs professionals i tècnics. També fem la funció de lobby, volem que la figura de protocol sigui visualitzada com a necessària, per tal que no deleguin aquesta tasca a altres persones que no són enteses en aquest àmbit, com estan fent últimament els mitjans de comunicació i els partits polítics. Actualment som 250 socis, repartits en 5 demarcacions. La manera com funcionem és molt similar entre totes, però cada una guarda les seves peculiaritats. Regularment fem trobades i posem en comú idees i estratègies per poder créixer junts.
Cal que tot estigui reglamentat?
No es que tot hagi d’estar reglamentat, és que l’ésser humà ho organitza tot. I aquest funcionament és producte de la lògica, l’únic que fa el reglament és posar per escrit aquest sentit comú. És bo que hi hagi ordre.
