Fa només unes setmanes celebràvem que es feia justícia per l’assassinat LGTBI-fòbic de Samuel Luiz, a A Coruña. Però va durar només un moment, perquè tornem a rebre un nou cop dur. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha confirmat l’absolució de l’home que, en ple Orgull 2019, en un restaurant de plaça Universitat, va amenaçar un jove amb un brutal “te haré heterosexual a ostias” davant de diverses persones, en un espai públic i amb total impunitat.
Què està passant? Com podem combatre els delictes d’odi si el missatge que es trasllada és ambigu? Com podem demanar a les víctimes que denunciïn si senten que la justícia que les ha de protegir pot acabar deixant-les soles?
El vídeo que tothom ha vist i sentit es va viralitzar en infinitat de xarxes socials. S’hi pot sentir clarament: “A mí que seas marica me da igual”, “Después nos escandalizamos de las mujeres que son violadas y matadas por vestir y tú eres un ejemplo de que te puede pasar”. Això no és una opinió. No és una broma. No és llibertat d’expressió. És odi en estat pur. És discriminació. És LGTBI-fòbia. És una amenaça directa a la seva identitat i aparença, una forma clara de violència.
El TSJC argumenta que l’amenaça no es va produir per orientació sexual sinó per la forma de vestir. Però des de quan la manera com vesteix una persona no està relacionada amb la seva identitat, la seva expressió de gènere i la seva llibertat? Des de quan dir “et vaig fer heterosexual a hòsties” no constitueix una agressió LGTBI-fòbica en si mateixa?
Quan aquest tipus de conductes es minimitzen, el missatge que s’envia a la societat és aterridor. I tot això passa en un moment en què la ultradreta ha normalitzat aquest tipus de discursos, que fa uns anys eren inimaginables en congressos i parlaments. Qüestionen les lleis LGTBI, banalitzen les agressions, parlen de “xiringuitos”, de “privilegis”, que “ja tenim tots els drets, de què ens queixem” i que només volem festa. Aquest discurs va calant, es considera legítim i dona ales als qui senten que poden insultar, assetjar o amenaçar perquè el seu odi està avalat per aquests “polítics”.
Ser avui una persona LGTBI visible continua sent un acte de valentia, d’exposició a mirades, insults, agressions i assassinats. Ser avui una persona LGTBI incomoda alguns. Molesta “els nens”, perquè hi ha qui creu que els ensenyem que som un mal exemple o que els volem adoctrinar des de petits.
L’Orgull no és una festa buida. És memòria. És formació, cultura, pedagogia i reivindicació pacífica. És el recordatori que els drets aconseguits no han caigut per obra de màgia; han estat conquerits amb la lluita, el dolor i la por de moltes persones. I avui no podem retrocedir ni un pas. Denunciar és un dret. Les lleis estan per protegir-nos. I la justícia ha de ser ferma davant l’odi, no un espai de dubte per als qui el patim. No demanem privilegis, sinó poder anar pels carrers sense por, besar-nos sense haver de mirar al voltant, vestir com vulguem sense que això suposi un risc o una agressió. I que algú et digui “et vaig fer heterosexual a hòsties” no quedi impune.
Per això sortim cada mes de juny a reivindicar, a lluitar i a mantenir uns drets que no són concessions, sinó conquestes. I des del PSC Terrassa ho diem clar: davant l’odi, més drets; davant la por, més llibertat; davant el retrocés, més justícia social.
Rocío Toral Calderón, Secretària LGTBI del PSC Terrassa
