– Des de la tardor de 2017, s’ha perdut confiança entre independentistes i com a conseqüència, també en nosaltres mateixos. La societat civil i els partits independentistes s’han allunyat dramàticament fins al punt que molts ja no se senten representats per ningú en aquesta legislatura:
La CUP ha estat absent, poc vigorosa i immersa en problemes interns.
ERC ha optat per la ‘desescalada’ i a evitar incomodar l’estat, fins i tot s’hi ha mostrat disposada a col·laborar, a fer-li la feina bruta i a facilitar la governabilitat d’Espanya donant per bo el marc repressiu de l’estat. Diuen que s’hi senten legitimats ja que ho duien al seu programa electoral, però el problema és que amb la seva posició fan embarrancar tot el moviment independentista.
Junts ha evidenciat tensions internes per estratègies no compartides entre els seus membres, que l’han afeblit. Han optat perquè el govern continués a tranques i barranques abans de posar en evidència els obstacles i les deslleialtats.
– No cal enumerar les innombrables renúncies que s’han fet: ni s’ha restituït el govern legítim, ni s’ha defensat el nostre vot, ni s’ha oposat prou resistència al deteriorament del cos de Mossos, ni s’ha aconseguit salvar el model de televisió pública que s’ha vist transformada ‘sin que se note’, ni s’ha lluitat prou contra la destitució de càrrecs electes, ni contra la reculada de drets, ni s’ha fet prou costat a les persones víctimes d’aquest deteriorament democràtic més enllà de les paraules. Ni tampoc s’ha sabut explicar res d’això amb prou claredat.
– En desaprofitar la legitimitat del nostre mandat per restituir el govern legítim, s’ha devaluat la democràcia. També s’ha tolerat que es buidés de poder institucional el nostre Parlament per després lamentar que no servia per a res.
– En respondre a la repressió de l’estat, s’ha contribuït a què la repressió els valgui la pena, i per tant els anima a aplicar-ne més. És com si els nostres representants ens haguessin lliurat en mans d’un maltractador sense oposar-hi resistència. Els efectes sobre la moral de la tropa són devastadors.
Tot això explica la desmoralització i el sentiment d’impotència que plana dins l’independentisme. Molts es pregunten: Per què hauríem de votar un partit independentista en unes noves eleccions si tenint una majoria al Parlament i havent guanyat un referèndum oficial i vinculant pel 90% dels vots no s’han parat de fer renúncies? Què se suposa que ens diran que faran que no ens hagin dit ja i no han fet? Seria molt lamentable que el seu únic argument fos la por que governin uns altres: és trist que et demanin que votis per por quan hem estat testimonis de les patètiques baralles partidistes.
– La societat civil mobilitzada té la sensació que ha pres riscos importants per uns suposats objectius que després ha vist degradats i tergiversats, mentre que la classe política no s’ha arriscat prou per defensar-los, i això tot i tenir companys de partit a la presó.
– La societat civil ha contribuït a aconseguir grans fites que els partits han malbaratat, i això porta a sentir-se utilitzat i enganyat.
– Els partits independentistes han contribuït a la desmobilització blindant-se de les legítimes reivindicacions, ignorant-les, i en alguns casos ‘protegint’ el Parlament de la gent!
– Els partits polítics, amb un nombre d’afiliats molt inferior al de les organitzacions de la societat civil, tenen un poder infinitament major. Aquest poder se suposa que ha de servir per defensar-nos amb eficàcia. Desentendre’s de les demandes de la gent pot donar una sensació de llibertat als partits a curt termini, però el curt termini s’acaba a la propera cita electoral, en què molts electors pensen que cal aprofitar per posar-los al seu lloc.
LA CONFIANÇA QUE HI HAVIA FINS L’OCTUBRE DE 2017 HA DERIVAT EN ESCEPTICISME.
– La societat reacciona amb suspicàcia vers algunes maneres de fer que ha detectat i que interpreta com a excuses per tot allò que els representants saben que haurien de fer i no fan.
– ‘Posposar‘ , utilitzat com a estratègia per preparar la població a acceptar que els representants no faran allò que se’ls ha encomanat.
– Dir que tenen una ‘estratègia’ que no poden compartir, i així crear incertesa i paràlisi.
– Fer ús de la por que governin uns altres. Molta gent se sent indignada i utilitzada perquè puguin pensar que, com que no hi ha alternativa, els continuarem votant actuïn com actuïn. Es percep com una falta de respecte. També n’hi ha que pensen: si ells no fan allò perquè els vam votar, tampoc no s’hi perd gaire i, si més no, ens estalviarem patètiques baralles partidistes.
– Deteriorar el significat d’algunes paraules: Sovint, de la paràlisi en diuen ‘recuperar forces’, de l’idealisme ‘paraules grandiloqüents’, de la coherència’ ingenuïtat’, de la submissió ‘pragmatisme’, de l’actitud passiva ‘estratègia a llarg termini’, d’aigualir l’objectiu ‘eixamplar la base’, de no veure’s amb cor de córrer els riscos necessaris per complir, ‘no es pot’
– D’altres paraules sonen buides per la dissonància amb les seves actituds: ‘ni un pas enrere’, ‘apreteu!’ ‘cal aturar el país’ ‘no tenim por’ ‘no renunciarem’ ‘cal ser valents’, etc.
– Excuses: ‘això no és competència nostra’, ‘ara no toca’, ‘no som prou’ ‘el secretari adverteix que no es pot’ ‘ aquest tema no interessa prou’…
-EL PROBLEMA DE NECESSITAR ELS PARTITS PER RENOVAR-SE ELLS MATEIXOS
– Els partits polítics, tots, tenen persones determinades a avançar per fer la independència i d’altres per qui la prioritat és fer de polític encara que sigui dins una autonomia intervinguda. Cal poder triar els electes en un procés de primàries de debò, no dels que redueixen enganyosament l’elecció a uns certs càrrecs i prou.
– Les eines de participació a través dels partits no són gaire efectives. Sovint no serveixen per canalitzar els anhels de la ciutadania, sinó que creen tot d’obstacles perquè unes aspiracions arribin i d’altres no, o bé la mateixa forma de participar ja en condiciona el fons.
– La població amb més inquietuds polítiques reclama estudiar altres maneres de triar els nostres representants basant-se en models utilitzats en altres països. L’actual model electoral està esgotat.
NOVA PANTALLA
– No som al mateix lloc on érem fa 3 anys. Cal ajudar a entendre el moment present. El llibre d’en Josep Costa Eixamplant l’Esquerda pot ser una eina magnífica. El M’Explico del President Puigdemont és imprescindible.
– La part de la societat civil amb més capacitat crítica ha virat de la confiança plena a l’escepticisme. Restablir la confiança és infinitament més lent i difícil que trencar-la, però s’ha de començar a reconstruir.
– Compartir, denunciar les limitacions i dificultats imposades pel sistema que ens impedeixen anar més enllà.
– Més que anar a vendre cap idea, cal saber-la explicar i explicar-se un mateix. Molts tenen la temptació d’esmerçar esforços en agradar l’altre oblidant que el primordial és agradar-nos a nosaltres mateixos.
– Ser clars i coherents. Dir el mateix en públic que en privat. Quan això no es fa, normalment és perquè allò que només diuen en privat acostuma a no respondre als criteris ètics que els seus votants exigirien.
– Evitar la dissonància entre allò que diem i allò que fem.
– Cal fer entendre que la unitat que ens cal per fer la independència no és res que es pugui exigir per força, ni que hagi de respondre a especulacions electorals que no responguin a voler fer la independència de debò. La unitat només cobra sentit quan saps que pots confiar plenament en els teus perquè no et fallaran, ja que es comparteix un objectiu i una estratègia comuna. La unitat sense confiança en els teus és impossible.
– Per tant, cal deixar clar que la imprescindible unitat independentista passa perquè l’estratègia per implementar la independència esdevingui majoritària.
Pepi Oller i Comellas
