És ben sabut que molts catalans tenim una gran contenció a l’hora de reaccionar davant d’una discriminació lingüística. Inhibir-nos: deixar-ho estar, amagar el cap sota l’ala… És un hàbit molt arrelat. Quan la submissió (canviar al castellà innecessàriament) està tan automatitzada; quan ens han inculcat que fer un ús normal de la llengua és “antipàtic”, superar el mal costum requereix consciència, voluntat i anar-ho practicant. De fet, segons la neurociència, sembla ser que els mals hàbits no s’esborren, sinó que se substitueixen. La nostra proposta, doncs, és superar aquestes actituds de submissió apresa i consolidar uns hàbits lingüísticament saludables. Entenem que no us calen explicacions sobre per què és tan important que la llengua d’ús social a Catalunya sigui el català.
Sovint ens trobem que, malgrat ser conscients que davant d’una situació de discriminació del tipus que sigui hi tenim un grau de responsabilitat, no sabem com reaccionar si no hi anem un xic preparats. És per això que hem fet un recull d’alguns suggeriments per a gestionar certes situacions que us poden ser més o menys familiars, tant si en sou el protagonista com un participant més. Sigui com sigui, no es tracta d’encetar un debat sobre els drets lingüístics dels parlants, sinó de reconduir el moment, a partir d’aquestes propostes, que us podeu fer a mida.
EN ALGUNES OCASIONS, LA DECISIÓ SOBRE L’ÚS DE LA LLENGUA DEPÈN ÚNICAMENT DE TU:
Et diuen: “¿Lo puede hacer en castellano que lo entiendo mejor?”
TU: —No et preocupis, parlaré a poc a poc, i si hi ha alguna cosa que no entens, te la repetiré amb altres paraules.
TU: —Prefereixo continuar en català, i si cal, t’aclariré algun punt del que he dit. Així el podràs aprendre.
TU: —Jo ho faré en català, així n’aniràs aprenent. I tu, si ho prefereixes, pots parlar-me en castellà. Al final t’aclariré qualsevol punt que no hagis entès.
TU: —Prefereixo exercir el meu dret de parlar català.
EN ALTRES CIRCUMSTÀNCIES, LA TEVA INTERVENCIÓ COM A PARTICIPANT ÉS CRUCIAL:
La reunió de veïns és a punt de començar. Algú demana al conductor de l’acte, sense cap rubor: “¿Lo puede hacer en castellano que lo entiendo mejor?”
TU: —Jo li demano que la faci en català, perquè el pugui aprendre tothom! Si algun punt no queda prou clar, jo mateix em comprometo a explicar-los-el en acabar.
TU: —En català, si us plau! Si no podem fer la reunió en català a Catalunya, ja m’explicareu on. (Per part meva, em comprometo a no exigir que es faci en català si m’estableixo al seu país.)
El ponent demana abans de començar: “En català o en castellà?”
TU: —Disculpeu, esteu convidant a NO fer-ho en català? No crec que això li convingui a ningú!
TU: —Perdona, enlloc posava que es preguntaria, el normal és que es faci en català.
TU: —Aquesta pregunta és prescindible. Som a Catalunya i el normal és que es faci en català.
El ponent demana abans de començar: “Hi ha algú que no entengui el català?“
TU: —Si han entès la pregunta, vol dir que ja l’entenen mínimament! Els privarem de consolidar-lo?
TU: —Si fos el cas, hem de contribuir a fer que l’escoltin per a anar-lo aprenent i, si cal, ja ajudarem en la comprensió.
El ponent demana abans de començar: “¿Hay alguien que no entienda el catalán?“
TU: —En cas que hi hagi algú, bé li hem de facilitar que el pugui aprendre escoltant-lo!
TU: —Si això ara ho ha de preguntar en les possibles llengües de totes les altres famílies assistents, no acabarem mai!
TU: —Perdoneu, els qui entenen el castellà són prou intel·ligents per a entendre el català sense gaire esforç, no creieu? M’ofereixo per a aclarir-los qualsevol dubte.
El conductor d’una activitat tria “lliurement“ la llengua dominant per a evitar un possible conflicte dels descrits més amunt que li farà mandra resoldre.
TU: —Podríeu fer la reunió en català? Deveu saber com n’és d’important que aquí la llengua comuna sigui el català.
TU: —Si ho fas en català tots hi guanyem.
TU: —Pots fer-ho en català? Si n’hi ha de llocs al món on es pot viure plenament en castellà! Però de llocs on es pugui aspirar a viure mínimament en català només n’hi ha un. I és aquí.
TU: —Som a Catalunya. D’entre els idiomes oficials, n’hi ha un que només ho és aquí. Demano que s’utilitzi.
El coordinador d’extraescolars et diu que el monitor del teu fill no sap el català, però que espera que ja l’aprendrà.
TU: —Som uns quants pares que ens preocupem pel futur del català. Per què ens poseu en aquesta situació?
TU: —Et demano que contractis gent que ja el sàpiga per a poder respectar els drets dels usuaris.
El monitor d’extraescolars et diu que no se sent prou segur amb el català però que ja l’aprendrà.
TU: —És perfecte que tinguis aquest interès per a aprendre’l. Seria important que comencessis en aquest mateix moment.
TU: —Ets un referent molt important. Les famílies trobem / Trobo imprescindible que la llengua de comunicació sigui el català.
Veus un grup escolar. Tota la canalla parla castellà entre ells. El monitor se’ls adreça en castellà.
TU: —Em crida l’atenció que no utilitzis el català. No els esteu privant d’oportunitats?
TU: —Que no han de poder aprendre català tots aquests joves?
TU: —Per què discrimines lingüísticament aquests joves? No veus que no els facilites la inclusió?
Esperem que entre aquestes propostes n’hi hagi alguna que us inspiri per ta robar la vostra manera particular de fer mantenir el català de la manera més assertiva. Endavant!
Equip de Català a Terrassa
