Lluís Puig (Terrassa, 1959) és un dels represaliats que, obstinadament, encara continua perseguit per la justícia espanyola. El seu capgròs recorda, any rere any, que la justícia espanyola manté els mecanismes de repressió contra l’independentisme. MónTerrassa ha parlat amb el conseller de Cultura a l’Exili i diputat al Parlament de Catalunya sobre la seva estimada Terrassa, l’exili i un possible retorn, sobre Sixena i, sobretot, sobre la cultura i llengua catalana i la ferma defensa dels Països Catalans.
Lluís Puig fa vacances?
Sí, per descomptat. La meva ocupació principal és el Parlament i a finals del mes de juliol vam acabar la sessió i fins a principis de setembre no tenim comissions. Mentalment, estic força desconnectat, aprofitant per veure la família i retrobar-me amb amistats.
En aquesta passada Festa Major vam viure un episodi de tensió en un dels actes més significatius de la cultura popular, el Ball de Plaça. Què en pensa del que va passar?
Em va semblar una actitud d’un partit polític amb immenses ganes de provocar. La resposta de l’alcalde i del Consistori va ser ferma i contundent. Aquestes provocacions que només busquen fer titulars, no se’ls ha de donar cap mena de joc. Del Ball de Plaça me’n sento orgullós, perquè va molt més enllà del ball en si, té una simbologia al darrere, i VOX va triar un mal lloc. Així que em sembla bé que se’ls plantés cara.
I el posicionament dels grups de cultura popular de no voler ballar amb els regidors de l’extrema dreta?
Una de les virtuts o grans llibertats de l’associacionisme cultural és poder decidir o fer allò que els seus membres decideixin. Em sembla bé que les entitats debatin sobre una circumstància concreta o imprevista i prenguin decisions. Tant si són a favor com en contra del poder. Recordo que fa unes dècades hi va haver forts enfrontaments entre la cultura popular i l’Ajuntament per la Festa Major, i vam acabar elaborant un protocol que quan ha calgut s’ha anat revisant. Volíem que tingués vida pròpia i que es vagi adaptant als canvis i a les circumstàncies em fa feliç. Sempre, visca la Festa Major i visca la cultura!
Què va suposar que la seva ciutat el fes Capgròs?
Ser Capgròs va ser motiu d’orgull, i el fet que el fos, de manera excepcional, doble, em va fer doblament content. El Josep Rull i jo estàvem en circumstàncies molt especials, ell a la presó i jo a l’exili, i repartir-nos aquest honor va duplicar la meva alegria. També que els meus pares poguessin viure-ho i ser-hi presents. Tots dos van morir mesos després, així que pots entendre que el record que ara tinc d’aquell moment encara és molt present. I ho continua sent també perquè cada festa popular, la meva neta sempre crida “el Capgròs de l’avi”, i em fa feliç aquesta transmissió.
Com a persona implicada en la cultura popular, nota l’estima que li tenen?
La notem. Per exemple, Els Cants de Llibertat de Terrassa, que tants dies i anys després continuïn mantenint la flama ho fa molt especial. També quan hi participen els Ministrils del Raval, o el Serrallonga, o els Trabucaires i els nans… Encara que potser ells no es consideren un grup de cultura popular, són per a mi una coral oberta i voluntària, tant de músics com cantaires. És una fantàstica coral plena de persistència i continuïtat lloable. També rebem el suport de molts grups de tot Catalunya, una immensa minoria d’entitats i grups repartits per tots els Països Catalans que mantenen viu el posicionament i que lluiten contra els atacs a la llengua i cultura catalana.
És Lluís Puig un home molt ocupat?
No tant, però no tinc un no per ningú. He intentat sempre anar a les trobades de cultura popular a la Catalunya Nord. Crec que he fet rècord de quantitat de videoconferències i trucades, de pròlegs de llibres i de programes de mà. Molts més dels que mai m’hauria imaginat. Em complau en aquest sentit, perquè sé que m’ho demanen amb afecte. Ara tinc dos pròlegs pendents. He procurat sempre atendre tothom, i no perquè sigui exconseller o ara diputat, sinó perquè crec que això ens dona una presència i constata una anomalia que sempre hem dit que no hauria d’haver passat mai.
Una anomalia que el va portar a encapçalar la llista de Junts a l’Ajuntament de Terrassa en les eleccions de 2019.
Mai se m’hauria ocorregut presentar-me com a cap de llista de l’Ajuntament de Terrassa. L’anècdota arrenca pel conseller Miquel Sàmper, que aleshores venir a Brussel·les i m’ho va demanar. No sé si vam guanyar vots o en vam perdre, però és un gest que li agraeixo. En aquells moments ens calia ser presents a tot arreu. Des del 2017 que he estat present a totes les campanyes electorals, i he estat escollit dos cops diputat. Ser present a la vida política és una de les eines que hem utilitzat perquè es faci palès la incongruència que podem participar en la vida democràtica i política del país, però alhora que no se’ns respecten els nostres drets ni dels nostres electors perquè no se’ns deixa exercir. No s’entén.
Per exemple, en la darrera Comissió de Consultes…
Exacte, la diputada que la presideix, de VOX, es va enfaristolar que no podia connectar-me ni intervenir. En totes les comissions ho segueixo per la pantalla i voto a mà alçada com tothom, i si cal parlar demano torn i ho faig. Però ella no volia. Sembla que encara molestem. I mentre continuï molestant, continuarà sent necessari que se’ns visibilitzi i fer-nos presents. Mentre sigui a l’exili continuaré presentant-me, si em deixen, a les llistes en la contesa electoral.
Encara que després no pugui prendre el càrrec?
El que va passar a l’Ajuntament de Terrassa va posar en relleu que els reglaments municipals no s’han adequat a la nova realitat. Es va veure també en el moment de la Covid. Qualsevol regidor ha de poder tenir una vida laboral o personal i alhora poder participar en el ple, encara que no hi sigui físicament present. Això hauria d’estar reglamentat. Al Ple del Parlament no puc intervenir per una qüestió d’infraestructura, de programari i problemes audiovisuals… El sistema democràtic sembla que estigui desfasat de la realitat, i si la nostra situació també ajuda a avançar en la modernització de l’administració, endavant.
Queda tancada, però, l’etapa com a regidor de Terrassa?
No diré mai ni que sí ni que no, a res. En tot cas, les dues regidores de Junts, la Meritxell Lluís i la Montserrat Caupena, estan fent una bona feina. I, sincerament, no crec que ara servís per a res que em presentés. Les circumstàncies no han canviat. El dia que torni a Terrassa, que no sé ja quants anys tindré, ja decidirem.
Una cosa sembla segura. Vol tornar a Terrassa.
Això espero, sobretot perquè la gent dels Cants pugui reposar (riu). Un dia o altre hem de tornar. Un dia o altre el Suprem haurà d’obeir el que aquesta tardor decideixi el Constitucional. Vull tornar a Terrassa, al sud de Catalunya, tinc pendent moltes visites a municipis. Hi ha tantes coses que en el dia a dia no són notícia, però quan portes vuit anys a fora prenen rellevància… aquell comerç que anaves o el canvi de circulació dels carrers. També aquelles persones que ens han deixat o aquelles que han arribat o han nascut. No serà mai la Terrassa que vaig deixar, però vull tornar a entrar a casa meva i retrobar-me amb tothom.
Potser fa vacances del Parlament però no pas de la Casa Macià. Fa pocs dies va tenir força moviment per aquí… El viu com un projecte personal?
És un projecte coral, des del món associatiu. I m’ha fet plaer que em designessin director executiu d’un projecte de país. M’ha vingut com aigua del cel. Els meus horaris de treball i la meva estada a la Catalunya Nord em permet estar-hi molt implicat i content de tirar-ho endavant. I des d’aquí vull deixar clar que ho podem fer gràcies a les subvencions, però sobretot a diners de molts particulars, i sobretot, sobretot, perquè hi ha moltíssima gent que voluntàriament venen a treballar. Gent de tot Catalunya que arriben a la casa per pintar, netejar, fer de jardiners… El dia que l’aconseguim inaugurar em sentiré molt content també per la implicació popular i de base que el projecte té. I, evidentment, perquè suposarà un pas més per explicar, divulgar i preservar una part de la memòria històrica col·lectiva dels anys 20. Una part apassionant de la història de Catalunya, si se’m permet dir, on el personatge de Macià va ser fascinant. Té una sèrie biogràfica espectacular.
Un altre tema que sembla que no deixi de ser actualitat és Sixena.
Tristament. El TSJC m’ha absolt perquè considera que en la meva curta responsabilitat com a conseller de Cultura no vaig fer res a favor o en contra i no se’m pot pas jutjar si hauria tornat les pintures o no. L’absolució ha estat clara, la sentència és ferma i vam tenir testimonis de pes. Sé que l’advocat de l’Ajuntament de Sixena ha presentat recurs al Suprem, però confiem que aquest no tindrà més recorregut. Em sento alliberat personalment. També molt trist pel que vivim.
Alguna cosa positiva de tot el rebombori fet amb les pintures?
Estic content que el patrimoni cultural sigui notícia. És important que la gent valori què significa. Segur que les pintures del MNAC no les ha vist gaire gent de Barcelona, no? Quanta gent de Terrassa ha anat als museus de la ciutat? O a l’Arxiu Comarcal? Això passa a tot arreu. L’important és conscienciar del valor de la preservació i salvaguarda del patrimoni cultural.
L’eterna lluita del conseller de Cultura, l’eterna oblidada.
Segurament mai li hem dedicat prou recursos públics per fer-lo més fort. És costós fer un museu? Sí. És costós rehabilitar unes pintures? Sí. Però és invertir en riquesa del país. I calen moltes més inversions perquè un país pugui sentir-se orgullós de la seva història i del seu patrimoni. Que ningú em digui que és car invertir en cultura perquè és fals, és poc i molt ben invertit. I ens trobem molt lluny dels estàndards europeus.
I quan se’n parla sembla que és quan passen desgràcies.
Hem de recordar-nos de Santa Bàrbara quan no trona i tot l’any. Cal pensar en país i en la cultura catalana sempre. I quan fa figa, m’amoïna. És preocupant que no es puguin convocar els Premis d’Octubre al País Valencià. És preocupant veure com La Bressola o Ràdio Arrels o la Universitat Catalana d’Estiu pateixen per la manca de finançament. Quan veig un atac a la llengua catalana, quan veig que el Pacte Nacional per la llengua no acaba d’arrencar del tot. Tots aquests aspectes culturals em saben greu i em fan patir. Des de la Catalunya Nord intento aportar el que puc, però sí que veig que ens falta recuperar molta consciència de Països Catalans, de territori amb una llengua i cultura compartides. D’adonar-nos i tenir present que quan hi ha una pèrdua en qualsevol dels punts del territori això ens afecta a tots.
El fet de viure a la Catalunya Nord ajuda a ser més conscient de l’ideari compartit?
Definitivament. Quan ets dins de Catalunya i no en surts, la teva mirada es torna etnocentrista. Per això considero una bombona d’oxigen que s’hagi recuperat la delegació de TV3 a la Catalunya Nord. O el nou canal en català de La2, que fa passos perquè també es vegi al País Valencià i a les Balears. Són notícies positives i que van a construir, no van contra ningú ni perjudiquen a ningú, ans al contrari. Quan viatges a l’Alguer o Andorra, o a Perpinyà o a la Franja, és quan t’adones de la importància de la unió lingüística i cultural que tots compartim. La mirada etnocentrista ens redueix com a societat i com a dimensió mental, fins i tot, com a mercat cultural.
Fa una estona ha mencionat el conseller Miquel Sàmper. Li haig de preguntar, com va rebre l’anunci que s’incorporava a l’equip de Salvador Illa?
Va ser una sorpresa. No m’ho imaginava. Ho vaig saber per la premsa i el primer que vaig fer va ser enviar-li un missatge perquè havíem de parlar. Intuïa que prenent possessió de la conselleria, no podria seguir portant el meu cas davant dels tribunals. Al cap de poques hores em va trucar i m’ho va confirmar. Era incompatible amb el nou càrrec. Així que com que Jaume Alonso-Cuevillas sempre havia estat personat en la causa del procés, li vaig demanar si podia continuar sol, i així ha estat i no en tinc cap queixa.
Però què li va semblar?
Això és el que em va preguntar ell. Què et sembla? I jo li vaig contestar, què et sembla a tu? Allà tu. No tinc res a favor ni en contra. No pots fer-ne sentència. Mai he actuat en funció de si un amic meu és del meu partit o no. Ni quan tenia responsabilitat o gestió. Mai m’he mirat què calia fer en funció de si un ajuntament era del meu partit o d’un altre. No ha de ser així. Els partits són eines que han de servir per tirar endavant projectes pel bé comú.
Coses com aquesta no ajuden a combatre cert desencís o desafecció política, i és camp de cultiu pels partits d’extrema dreta…
Tots aquests que estan desencisats dels partits polítics jo els diria que no s’imaginen què és una societat sense partits. Jo vaig néixer en un moment en què no existien i tinc molta consciència del que era el franquisme. Els que alimenten aquest desencant haurien de saber que l’alternativa és molt pitjor. Estic enormement trist que l’extrema dreta hagi irromput al Parlament, però mentre participin en les conteses democràtiques i treguin resultat ho hem d’acceptar, malgrat que no m’agradi gens. El seu objectiu és el populisme i manipular les veritats, fer-les en frases molt llamineres i rebentar les coses des de dins. Volen destrossar el Parlament, volen rebentar la televisió pública catalana… Volen generar un pensament únic. Tenen tota la meva oposició mental i física.
També Aliança Catalana?
No m’interessa en absolut com a opció política. Han entrat al Parlament de Catalunya a fer vídeos i fer tuits, que aixequin un país així és difícil…
Per acabar, posa data al seu retorn a casa?
Cada dia falta un dia menys. Sí que és veritat que a la tardor tenim, com he dit, els recursos d’empara, però després caldrà veure quant temps triga el Suprem a obeir. En el moment que es retirin les ordres de detenció, podrem tornar amb totes les garanties de llibertat. Si això serà aquest any o el següent, no ho sé. Però visc sense una mentalitat de terminis o semestres. No ho faig ja, perquè quan t’il·lusiones en un calendari i aquest no es compleix, el fracàs i la depressió és molt més dura. Em vaig fent gran, soc més vell que quan vaig marxar, però el retorn ja arribarà.
