Posem que els gairebé quaranta anys de dictadura franquista són una mena de túnel on el tren d’una societat va avançant per sota terra, de manera que els canvis de fons que es poden anar produint resulten invisibles, tot i que alguns dels més tangibles, més físics, més factuals, siguin observables o possibles d’intuir des de la superfície. Però els canvis en les relacions polítiques o socials, en les formes culturals, en allò que podríem dir el pols de la societat, es poden imaginar, però no confirmar, perquè passen sota terra i a les fosques.
Posem llavors que Terrassa va entrar en el túnel del franquisme, enmig d’una guerra, sent d’una determinada manera, tensa i complexa. L’entrada del túnel és al final de la guerra. I posem que, convencionalment, la sortida del túnel està situada en el dia 20 de novembre del 1975, el dia de la mort de Franco. Sabem com la ciutat va entrar en el túnel. No sabem com en sortirà, tot i que venim d’un temps on ja hi ha entrat una certa claror de fora que permet intuir els grans volums i els grans trets. Però com serà de fet el tren que en surt, la Terrassa que en surt, quan la puguem veure a plena llum o amb força més llum, quan puguem mesurar la política en eleccions, quan les relacions socials, laborals, veïnals, es puguin explicitar a la plaça pública sense tants eufemismes ni llegint entre línies? No ho podrem saber fins que en surti.
Terrassa havia entrat al túnel, més de trenta anys enrere, amb dolor, amb un gran dolor. En sortirà també amb dolor? El mateix o un altre? Amb esperança? De ben segur, amb un cert percentatge de por, alimentada per la memòria del patiment. I encara una altra constatació, sobre la mateixa metàfora: mentre el tren passava pel túnel ha patit la que és probablement la seva més gran catàstrofe contemporània, la riuada del 1962. Un drama immens que neix d’una catàstrofe només en part natural, que s’endevina multiplicada per causes humanes, polítiques, socials i econòmiques.
Una ciutat trinxada
La Terrassa que entra en el túnel de la postguerra i el franquisme és una ciutat trinxada. Certament, la tensió ja ve d’abans, la confrontació extrema entre els senyors de Terrassa i l’anarquista de Terrassa, entre una dreta hegemònicament monàrquica i salista i una esquerra on l’anarquisme d’acció de la FAI tenyeix l’anarcosindicalisme de la CNT. Però això explota en tota la seva violència a partir del 18 de juliol del 1936. La comparació amb Sabadell és inevitable: els morts a la Revolució, a Terrassa, a l’inici de la guerra tripliquen o quadrupliquen els de Sabadell. En acabar la guerra també seran més les víctimes de la repressió indiscriminada, embogida per l’afany de venjança. A Sabadell la dreta havia estat més a prop de la Lliga i Esquerra més a prop del sindicalisme trentista.
Arreu hi ha de tot, però les proporcions entre les dues ciutats són molt diferents. Terrassa –la ciutat de Catalunya amb més morts a la rereguarda, només superada per Barcelona i Lleida- comença la guerra amb els morts de la Barata i l’acaba, metafòricament, amb l’afusellament de l’Espartacus Puig, és a dir, amb la repressió fins i tot contra els qui s’havien oposat als excessos revolucionaris atribuïts als Chiquillos de Pedro Alcocer, tot i que segurament no tot se’ls podia adjudicar a ells. La ciutat pateix molt la guerra, però no més que altres. El front hi passa de pressa i sense gairebé combats. No hi ha grans bombardejos. Però abans i després de passar el front hi ha un esclat de violència. Morts i exiliats. La memòria del patiment és ben viva i, tot i que contradictòria, és compartida. Si el tren surt del túnel tal com hi va entrar, la perspectiva és nefasta. Tornem a ser-hi.
Però mentre el tren anava per sota terra han passat coses molt importants. D’entrada, la guerra ha buidat la ciutat –com ha buidat Catalunya, on el cost humà de la guerra civil, al front i a la rereguarda, amb morts, empresonats i exiliats, és enorme-, s’ha perdut, en bona part a l’Ebre, molta d’una generació d’homes joves. Però el teixit industrial ha quedat gairebé intacte, adaptat a l’autarquia i a l’estraperlo, i necessita gent. El tren s’omple de persones vingudes de fora. Moltes, moltíssimes, cada vegada més. El canvi demogràfic és espectacular, extraordinari. I més gent demana creixement físic de la ciutat. Això no cal anar a sota terra per adonar-se’n, això es veu a la superfície: la ciutat ha crescut, desendreçada, trencada físicament en barris fragmentats i sense serveis, construïts on no s’hauria d’haver construït, sovint miserables. Els torrents, les rieres i les vies de tren són talls a la geografia urbana. La ciutat està descosida. I si algú no ho veu, la riuada del 1962 fa que l‘evidència li esclatí dramàticament als nassos. La gran catàstrofe de les riuades no és tan sols meteorològica, és també social, urbanística, econòmica. És a dir, política.
Això es veu. Però i el que no es veu? Quin és el pols polític de la ciutat camuflat dins del túnel del franquisme? Hi ha indicis, malgrat el camuflatge. La conflictivitat laboral va creixent i es torna més dura, més tensa. Una batalla. Apareix una conflictivitat urbanística i veïnal. Hi ha una nova cultura visible, més enllà de la cultura oficial, on el catalanisme no és un complement folklòric –com era el màxim que podia tolerar un franquisme que va donar un cop d’estat contra la democràcia i la república espanyola, però també contra el que anomenava el separatisme i que era de fet contra la catalanitat- i on es noten les influències del pensament marxista que ha esdevingut acadèmicament hegemònic també en l’Europa occidental, en el marc de la Guerra Freda. Potser no té la força mobilitzadora de la lluita, però incomoda molt al règim: contra el seu discurs de bastió contra el comunisme, fet a la mida de la supervivència del franquisme dins de la Guerra Freda, és una oposició que aporta també antifranquistes amb corbata. Com incomoda enormement al règim la contestació des de les esglésies, especialment dolorosa per a una dictadura, que s’havia volgut legitimar en els seus orígens com una croada en defensa de la religió.
Tot això passa per sota terra, en la clandestinitat, sota la repressió general del règim, aquí com arreu, però amb una força que s’intueix especial. La Terrassa que surt del túnel l’any 1975, que ja fa temps que lluita per sortir-ne, ja s’endevina que és Terrassa la Roja. En aquesta Terrassa que s’endevina a un pas de sortir del túnel hi ha un règim que no vol ser escombrat, una oposició democràtica que se sent forta, però també una atmosfera general al bany maria marcada per la por i la memòria del que va passar abans de la guerra –cada família, una tragèdia- que alimenta una mena de franquisme passiu: si tanquéssim els ulls i en obrir-los això del franquisme s’hagués acabat sense fer soroll ni trencadissa i fos substituït per un lloc pacífic i tranquil, ja hi firmava. Però si tanquem els ulls, ves a saber què ens trobarem quan els tornem a obrir…
Terrassa la Roja
En aquesta Terrassa la Roja que surt del túnel és visible i gairebé absoluta l’hegemonia, dintre de l’antifranquisme, del PSUC, que actua com a aglutinador de l’esperit democràtic d’ampli espectre. Un partit comunista, certament. Però gairebé amb tot un front democràtic d’esquerres a dins. Prou ampli i divers com perquè, anys després, acabés trencant-se a trossos: perquè hi havia trossos diferents, units per la conjuntura. Certament, no tot és PSUC. Hi ha una proliferació de moviments no gaire grans a la seva esquerra, que floreixen a l’ombra de la Terrassa Roja més que en altres llocs, però que no en disputen l’hegemonia. Hi ha sectors catalanistes amb forta sensibilitat social, que pot anar des de la democràcia italiana a l’alemanya o fins a una socialdemocràcia a la sueca o també a l‘alemanya. Hi ha una tradició socialista no comunista que ha sobreviscut, minvada, d’abans de la guerra.
El que no hi ha, en una ciutat d’hegemonia de la CNT i de la FAI abans de la guerra, una forta presència anarquista. De fet, els partits d’abans de la guerra han estat escapçats i viuen més en la memòria dels que queden que en l’aportació dels que han arribat. No hi ha PSOE, en tota la Transició em sembla que només en vaig conèixer un parell de militants (es deia que el PSUC en tenia dos mil). La UGT queda lluny del pes de les Comissions Obreres, on el PSUC és més que present, com ho és en moltes associacions de veïns). Esquerra són les cartes al director del meu avi recordant que els haurien de tornar la Casa el Poble, si se’m permet la metàfora familiar. Han canviat les circumstàncies o ha canviat la gent? Doncs probablement totes dues coses. Però el domini del PSUC no és d’importació migratòria. El poble del meu pare, Castro del Río, a Còrdova era abans de la guerra un feu absolut de la CNT. Els molts castrenys que arriben a Terrassa i s’impliquen políticament ho faran sobretot en el marc del PSUC.
I a l’altra banda? El vell salisme monàrquic ha quedat desdibuixat pel franquisme. Els seus hereus socials, que aprecien l’ordre i la mà dura del franquisme, amb el pas dels anys senten un cert menyspreu aristocràtic per la parafernàlia feixistitzant de la Falange. Es parla de xoc entre les camises blanques i les camises blaves, fins i tot dins de l’Ajuntament. Al diari del Movimiento, Tarrasa Información, on jo treballo des dels setze anys, perquè no n’hi ha d’altre, la redacció del dia a dia –no tant els col·laboradors externs- està repartida entre simpatitzants del PSUC, falangistes bohemis una mica anarquitzants i conservadors de tota la vida, mentre la direcció efectiva calcula, s’adapta al present i busca un lloc en el futur. De fet, als tallers hi treballa el màxim responsable del PSUC a la ciutat… I hi han passat com a responsables de la redacció tot de joves periodistes prometedors acabats de sortir de l’Escola. Alfons Quintà, Daniel Arasa, Santiago Ramentol, Andreu Claret…
Els col·laboradors falangistes malparlen dels clubs d’hoquei, en nom de la revolución pendiente. Quan jo entrevistava al llarg de la Transició a representants de sectors econòmics que em semblen llavors inequívocament conservadors, me’n sorprenien les càlides proclames a favor de la democràcia. Algunes de ben explícits: no és que la democràcia i la llibertat ens agradin més o menys, és que si no som una democràcia no ens deixaran entrar mai a Europa. I la meva fàbrica necessita entrar a Europa. Cal evitar la revolució i el llibertinatge. Però això ha de canviar. Pesa més l’Opus que la Falange. Els tecnòcrates del temps dels López –López Bravo, López Rodó- que no pas el búnquer de l’Alcázar, que nunca se rinde.
Un laboratori espontani
Tenim doncs una ciutat que és diferent de la immensa majoria dels territoris espanyols i a molts dels llocs de Catalunya. Aquí l’oposició democràtica, especialment l’obrera i veïnal, però també la cultural i nacional, és i se sap especialment forta. Aquí el règim, que també se sap fort, és més conscient que a d’altres llocs de les seves febleses i fragilitats i, per tant, més temorenc que un excés d’intransigència pugui produir un desbordament a la portuguesa, encara que no sigui gràcies a l‘exèrcit. Té la memòria del trenta-sis, a més. La correlació de forces i la correlació de debilitats és a Terrassa molt especial. Això fa que aquesta sigui una ciutat on es produeixin abans que enlloc temptejos i proves per veure com gestionar-ho. L’oposició democràtica i molt particularment el PSUC, que té en la seva direcció un model que s’assembla més al del Partit Comunista Italià i les seves exitoses experiències de govern de les ciutats, no pensa tan sols en com fer caure el règim, sinó també en com governar la realitat després d’una caiguda que considera inevitable.
Els representants institucionals del franquisme, en principi per estratègia, qui sap si en algun moment per convicció, pensen que aquesta oposició és prou forta, però també prou endreçada i entenimentada, com per a aplicar-hi no tan sols la repressió consuetudinària, sinó complementàriament la via de la negociació. S’obre així un període d’experiments locals, carregats de paradoxes, a parer meu no planificats i marcats per la intuïció, que curiosament comença en àmbits com el món dels sindicats verticals, on hi ha hagut una fortíssima infiltració de les Comissions Obreres, i on persones com Rodolfo Martín Villa i el seu protegit Josep Maria Socias Humbert havien tingut una experiència directa de relació, confrontació (dura) i diàleg amb l’oposició.
Terrassa ja havia viscut algunes experiències d’aquesta zona de tempteig entre el règim i l’oposició, a través de les eleccions municipals pel terç familiar, gràcies a les quals van arribar a l’Ajuntament els candidats Barenys, Fresnadillo i Padró, des de l’exterior dels aparells del règim. Més espectacular va ser l’arribada a l’Ajuntament, en ple franquisme i amb Franco viu, per aquest mateix terç familiar, dels regidors Josep Ruiz i Tono Cunil, amb una candidatura inspirada en bona part per l’Organització Comunista d’Espanya (Bandera Roja). Sí, l’any 1974, en l’ajuntament franquista de Terrassa hi havia dos regidors maoistes, que anaven als actes com a regidors, sovint els presidien, i no ocultaven les seves posicions ideològiques.
A Terrassa s’havien de fer –i es van acabar fent- les primeres jornades “Les terceres vies a Europa”, amb ponents locals, fora de Barcelona, que eren en realitat un cicle de conferències per presentar els que haurien de ser els principals partits de la Transició catalana i que a Barcelona havien estat Josep Solé Barberà, Joan Reventós, Josep Pallach, Anton Cañellas i Jordi Pujol. A Terrassa hi va haver la primera manifestació autoritzada després de la dictadura, per la Diada, la vigília de l’Onze de setembre de l’any 1976, amb tots els dirigents dels partits polítics clandestins aguantant la pancarta. A Terrassa es va fer el primer míting públic i autoritzat del PSUC quan els partits comunistes encara no havien estat legalitzats. A Terrassa els assistents a l’església de la Sagrada Família, a l’arribada de la Marxa de la Llibertat, vam poder sortir entremig de grisos a cavall en actitud poc amistosa, però sense carregar, perquè hi havia hagut un pacte entre els organitzadors i la policia…
Accions de tempteig, a una banda i a una altra i a una altra i a una altra… A veure fins on es podia arribar. Sistema de prova i error. Vol dir que la ciutat era una excepció al clima de repressió, tensió i violència institucional que va presidir el que ara anomenem la modèlica Transició? Només a mitges. A Terrassa hi havia tot això, però hi havia al costat una altra cosa. Aquesta mena de laboratori oficiós. No alienat per un alegre esperit democràtic, allò de la democracia que nos dimos entre todos, sinó per la necessitat, per la consciència de les pròpies forces i les pròpies febleses, per la voluntat de no tornar a prendre mal d’una manera salvatge, pel recel, per la memòria, per la voluntat de supervivència, com a estratègia per no perdre tot el poder o per guanyar-lo a trossos…
Pastanaga en comptes de bastó? Alternança del bastó i la pastanaga. Al primer míting públic d’un partit comunista no legalitzat, el comissari de policia Aníbal Martínez –un home clau en aquella època- estava assegut a un lloc preeminent i visible. Vigilant, controlant, però també avalant. Pactat. I ell va pactar també la sortida de la Sagrada Família, des de la banda dels que anaven amb els cavalls i les porres. Com a periodista, vaig parlar amb ell moltes vegades en aquells anys. No sé quines eren les seves conviccions, però sí el seu to, natural o estratègic. I sé també que, si es pot dir així, ho sabia tot i sabia qui era tothom. Vull dir que tenia un mapa prou precís de la Terrassa política que estava oculta en la clandestinitat dins del túnel. Amb aquell mapa, un Creix hauria fet estralls. Però Terrassa era un laboratori. També per a altres persones claus en l’època i més enllà: si només me’n deixen triar un parell, de ben diferents, entremig de molts i molts oblits injustos, triaria les figures clau de Paco Gordillo des de Comissions Obreres i de Domènec Jofresa des de l’alcaldia, l’última que no sortia de les urnes.
La imatge al Tarrasa Información
Com va sortir Terrassa del túnel? Ara ja ho podem saber força bé i cadascú en pot fer les interpretacions que li plaguin o que li semblin justes i oportunes. I aquella realitat ens ha deixat a cadascú els propis records, potser heterodoxos, tots irrenunciables. No era, en qualsevol cas, una realitat senzilla, simple, en blanc i negre, sinó plena de matisos, de paradoxes i de contradiccions. De pors i d’esperances. De retrets i de pactes. D’afinitats i d’incompatibilitats que no responen necessàriament als cànons. Al Tarrasa Infomación teníem preparat un especial pel dia que es morís Franco. Se’ns estava podrit, de tant que durava. En bona part era d’obligado complimiento, seguint els passos de l’Arriba, Solidaridad Nacional i La prensa, els òrgans de la premsa del Movimiento, no gaire seguits. Poc marge.
Però la fotografia de la portada es va triar aquí i tenia una forta càrrega simbòlica. Era una imatge de Franco compungit entre les víctimes de la riuada del 62. Una foto que l’agència oficial no havia volgut distribuir en el seu dia perquè es veia un Franco massa afectat, massa poc invicto Caudillo, i un tal Manuel fraga va voler rescatar com aquell qui diu de la paperera, en el seu dia, en competència amb Camilo (Camulo, per als enemics) Alonso Vega. Com tantes coses en aquells moments, i en un diari que era més terreny de joc entre sensibilitats contradictòries que no pas monolític instrument de propaganda, era una foto més ambigua del que semblava. Sí, esclar, per als franquistes la imatge d’un Franco pròxim, humanitzat, compassiu. Per als antifranquistes, el recordatori personalitzat, com qui senyala un culpable, de la catàstrofe que resumeix en una sola nit les conseqüències nefastes del franquisme sobre la ciutat, una riuada on el més dramàtic de tot no havia estat la intensitat de la pluja, sinó la ciutat hostil, insensible, cobdiciosa, dictatorial, indiferent, que el franquisme havia anat construint mentre el tren de la vida anava corrent per sota.
