Sempre parlem de les desigualtats que la nostra societat genera, i ja està bé, cal fer-ho
per a que quedin identificades i detectades. Parlar de les desigualtats ens permet
assenyalar tot allò que és una discriminació, una forma de racisme i, per tant, tot allò
que és necessari solucionar si volem ser una societat sana i justa. Parlar de desigualtats
és parlar de defectes socials i per això la paraula desigualtat és una paraula amb
connotacions negatives, que transmet a qui l’escolta tristor i enuig.
El contrari de desigualtat és igualtat, paraula que té connotacions positives, que transmet
seguretat, que transmet calma i que transmet confiança. Igualtat significa segons el
diccionari de Maria Moliner: “Equidad. Circunstancia de ser tratadas de la misma
manera las personas de todas las categorías sociales”. Per tant la igualtat ens situa en el
mateix nivell, la igualtat ens porta a l’equilibri, la igualtat ens porta a l’alliberament.
La igualtat de gènere hauria de donar-se en tots els països del món i no discriminar a
ningú per ser dona. El sexe amb el qual hàgim nascut mai determinarà els drets,
oportunitats i responsabilitats que puguem tenir al llarg de la nostra vida. La igualtat de
gènere és per tant, un principi jurídic universal, mentre que l’equitat de gènere
introdueix a més un component ètic per a assegurar una igualtat real que, d’alguna forma
compensi la desigualtat històrica que el gènere femení arrossega quant a representació i
participació política, accés al mercat laboral, entre altres.
Tanmateix la igualtat reclamada per les dones no es limita només a fets clars i
específics, fàcilment identificats a la nostra societat, com la bretxa salarial, que
evidentment és intolerable.
La igualtat que reclama el món femení va més enllà que el sostre de vidre, entra en el
món personal, entra en la vida diària, entra dins de cada dona. La igualtat que les dones
volem s’aconseguirà quan aconseguim dins de la nostra societat altres coses que no es
poden tocar, ni veure però que existeixen.
Els primers ulls de dona
Els meus ulls de dona em diuen que la plena igualtat la tindrem quan puguem prendre
decisions, qualsevol decisió, sense pensar primer en els efectes que pot generar aquesta
decisió en els altres. Quan pugui prendre una decisió pensant només amb mi i no hagi
d’estar constantment justificant-me. Quan pugui existir sense cap sensació de no fer-ho
bé, sense cap sensació de culpabilitat o de pensar que no és el que toca. Seré igual quan
no em jutgin constantment ni con a mi filla, germana, mare o esposa.
Els segons ulls de dona
Els meus ulls de dona em diuen que la plena igualtat la tindrem quan els homes
sàpiguen derogar càrrecs, ocupacions i responsabilitats en tots els àmbits fent que,
tinguem l’oportunitat de fer de la igualtat una realitat. Que es respecti les nostres
opinions i les nostres decisions encara que cometem errors, com tots, perquè és el nostre
dret el poder decidir per nosaltres mateixes amb tota llibertat sobre el que volem en les
nostres vides i com volem aconseguir-lo.
Els tercers ulls de dona
Els meus ulls de dona em diuen que la plena igualtat la tindrem quan em pugui anar sola
pel món i em deixin de preguntar amb qui he deixat el meu fill i per què no ve la parella.
Quan em pugui posar una faldilla curta i no sigui mal interpretada, quan deixi d’escoltar
al meu voltant acudits sobre la inestabilitat de les dones, quan pugui passejar per la
meva ciutat a qualsevol hora i quan pugui anar a un restaurant sola sense sentir totes les
mirades clavades en mi.
Els quarts ulls de dona
Els meus ulls de dona em diuen que la plena igualtat la tindrem quan em deixin de
preguntar si tinc parella, quan pugui dir sense suportar les mirades de pena, que visc
sola, i quan em deixin de criticar per ser proactiva, líder, decidida, exigent i
independent.
Carlota Menendez-Plans, Eli Herrera i Iris Pascual membres de la Comissió feminista del PSC Terrassa.
