Poca gent recordarà el setze de setembre de 1978, quan cent trenta famílies de la nostra ciutat mogudes per la necessitat d’un habitatge digne, es van dirigir a tres edificis dels coneguts pisos de Can Vilardell, un dissabte a la tarda, per tal d’ocupar-los.
Eren famílies que majoritàriament vivien en barraques i es van organitzar dins “L’Associació de Treballadores per un Habitatge Digne”. Aquella mateixa nit, la Policia Armada sota les ordres del governador civil José María Belloch, va desallotjar amb una força desmesurada a totes les famílies de dins els habitatges que havien ocupat. Una jove activista embarassada, a causa de la violència policial, va perdre el seu fill que avui tindria quaranta-quatre anys.
Quina poca memòria té la nostra ciutat, que no recorda les lluites socials viscudes i patides, i sí que honora amb velles plaques i medalles als col·laboradors de la dictadura franquista.
La lluita per l’habitatge digne forma part de la història de la nostra ciutat. Va continuar els anys vuitanta amb les ocupacions dels pisos de “Can Niquet”, també va tornar amb molta força els anys noranta al carrer, amb un jove i combatiu moviment okupa i es va convertir en símbol de la dignitat i resistència per fer front a una crisi iniciada el 2008 i que la vam pagar els més desfavorits.
Hem de donar les gràcies a aquestes entitats en defensa de l’habitatge, que durant aquests anys han sortit al carrer per evitar que moltes famílies es quedin sense casa, denunciant els grans tenidors que no ofereixen lloguer social, lluitant fins al final per aconseguir una regularització dels preus del lloguer, aprovant una llei per àmplia majoria al parlament de Catalunya i, que posteriorment va ser tombada pel Tribunal Constitucional.
Gràcies per la feina, gent que lluiti és el que cal.
La situació de l’habitatge a Terrassa està en situació crítica, en els últims cinc anys el preu del lloguer ha augmentat vora el 50% i l’accés a un habitatge s’ha convertit per a moltes persones en una missió impossible. Segons les dades del diari El Crític, els fons voltors disposen de més de 1.264 pisos que porten més de dos anys buits, es produeix un desnonament cada 11 hores i les polítiques municipals d’aquests últims anys en matèria d’habitatge han estat del tot insuficients.
Cal començar per algun lloc per revertir aquesta situació, i un primer pas és la proposta que les companyes del Sindicat de Llogateres i la PAH han presentat al conjunt de la ciutadania, amb una campanya per a que l’Ajuntament activi, d’una vegada per totes, la mesura del 30% d’habitatge protegit a les noves construccions i rehabilitacions de més de sis-cents metres quadrats.
Aquesta mesura fou aprovada per unanimitat per tots els partits del consistori en el Pla Local d’Habitatge de 2019-25, quedant inclòs en l’acord de mandat de govern de Tot per Terrassa i ERC, i ara com ara, res de res.
A Terrassa, avui dia només disposem d’un 1,6% d’habitatge protegit. Si a això li sumem que tenim el trist honor de ser la segona ciutat amb “mercat d’habitatge tens” (Euroval 2015-21) de l’estat espanyol i que l’oferta de pisos de lloguer està molt per sota de la mitjana catalana, la mesura del 30% és certament una proposta de sentit comú. Amb la seva aplicació Terrassa podrà guanyar 1.300 pisos protegits, un de cada 3 habitatges nous serien protegits, amb un preu regulat i més baix que el del mercat.
L’aprovació real del 30% d’habitatge protegit, és doncs un primer pas del tot necessari en el llarg camí per a capgirar la greu situació en què es troba l’accés a un habitatge digne, a la nostra ciutat.
La dificultat o impossibilitat que té molta gent d’accedir a un dret bàsic com ho és l’habitatge, especialment el col·lectiu jove, el de gent gran o famílies monoparentals amb pocs recursos, ens ha de fer veure que és un problema que ens afecta a tots i totes i que cal una aposta ferma de ciutat per ampliar el parc d’habitatge públic, perquè només d’aquesta manera, amb polítiques veritablement transformadores, hi haurà una planificació basada en les necessitats reals de tota la població.E
