Mouad Essemmaa, coordinador de l'ANC de Terrassa

Mouad Essemmaa, coordinador de l’ANC de Terrassa | Cedida

Mouad Essemmaa (1985) ha estat escollit com a nou coordinador de l’Assemblea Nacional Catalana a Terrassa. Es defineix com a “ciutadà terrassenc i independentista”, va néixer al Marroc i va venir a viure a la nostra ciutat fa poc més de 20 anys, ja adolescent. De professió arquitecte, es dedica al disseny industrial en un despatx propi. Essemmaa explica a Món Terrassa quins són els reptes de l’entitat, com ha viscut les darreres eleccions al Parlament i quin pols té ara mateix l’independentisme.

Ara que ja han passat uns mesos des de l’entrada del nou secretariat, expliqui’ns, en què ja s’ha començat a notar la nova empremta? I quins projectes o accions tenen pensades o estan centrats en un futur més immediat.

Es comença a notar sobretot quant a la incidència política al territori, sostinguda i ferma. Malgrat la crisi social, sanitària i política, hem trobat la manera de mantenir l’independentisme dempeus a la ciutat a través d’una estratègia unitària amb la resta d’entitats de base independentistes de Terrassa. Un exemple és la mobilització del vot empodera’t, un projecte nou 100% de l’ANC Terrassa que ha ajudat i ha aportat positivament a l’ANC nacional, ja que és un vot amb capacitat fiscalitzadora no només abans d’unes eleccions sinó després d’elles i durant la legislatura. Només cal veure els resultats de les últimes eleccions com l’independentisme a Terrassa ha crescut més en la tercera ciutat més gran de Catalunya gràcies a aquest empoderament. Jo personalment quan vaig proposar la idea del vot empodera’t, no deixava de pensar que un vot es una inversió en democràcia, i que no és un xec en blanc.

També es nota en què la societat catalana a través de les seves entitats de base independentistes estan unides estratègicament. Els que no estan units són els partits polítics independentistes i això ho hem denunciat des del primer dia que vam començar l’any pasat. Des de l’ANC, hi ha molts projectes que ens apropen cada cop més a l’objectiu de l’independència de Catalunya. Ara mateix, estem amb la campanya de sobirania fiscal, Eines Pimec i Eines de País, entre altres, com el consum estratègic. Aquestes són algunes de les accions que ara mateix estem treballant i de forma conjunta amb la resta d’entitats. I per l’altra banda, jo personalment estic treballant una proposta per un control de territori efectiu amb un pla estratègic sobirà per exercir el dret a l’autodeterminació des de la ciutat, és a dir, una estratègia de ciutat per una estratègia de país.

Per què Mouad Essemmaa va decidir posar-se al capdavant de l’ANC?

Sincerament no ho tenia pensat posar-me al capdavant fins que alguns dels membres de l’anterior secreteriat m’ho van proposar, de la mateixa manera que ho van fer amb la resta dels meus companys i companyes. El fet de haver col·laborat activament amb l’ANC, tant en l’àmbit nacional com local a Terrassa des de abans de l’octubre del 2017, m’ha permès adquirir no només l’experiència i la sensibilitat sinó una visió estratègica per aconseguir l’objectiu de fer efectiva la independència. Em dona cert avantatge i competències per posar-me al capdavant i cordinar un equip amb totes les dificultats que això comporta.

Creu que ha canviat el rol de l’ANC des que va néixer fins ara? Continua mantenint la mateixa essència?

L’ANC té la capacitat d’adaptar-se a les noves necessitats i les exigències de situacions que potser quan va néixer no es donaven, però l’objectiu sempre ha estat el mateix i és la independència de Catalunya. L’essència de l’Assemblea per mi no només és la capacitat mobilitzadora, també la transversalitat, pluralitat i inclusivitat que lluita perquè sigui així sempre. A diferència d’altres entitats que es mantenen en la neutralitat, nosaltres ens posicionem clarament davant de situacions que ens afecten.

Encara cal que existeixi l’ANC? Per què?

L’ANC cal que existeixi per una senzilla i complexa raó a la vegada, és la garantia que l’independentisme segueixi dempeus, mobilitzat, però també és l’espai on vinguis d’on vinguis, siguis qui siguis o pensis el que pensis sempre i quan es respectin els drets i llibertats humanes, pots exercir el teu dret a formar part de la ANC.

I a Terrassa? Què pot aportar l’Assemblea local a la ciutat?

Entre d’altres coses, a Terrassa, aportem unitat estratègica de les bases: totes i tots anem a una, sempre respectant les diferències de l’altre, i on cadascú des de la seva singularitat i realitat aporta positivament en la construcció política i democràtica de la societat independentista local.

Acabem de viure unes noves eleccions al Parlament. Per vostè quin seria el titular?

El meu titular seria: “14F: fill del 155 i els seus còmplices”, i el subtítol: “Que el pitjor enemic som nosaltres mateixos”.

I amb aquests resultats, ara què s’ha de fer?

És el que tothom es pregunta al carrer: I ara què? Des de l’ANC seguirem amb l’acció fiscalitzadora i del vot empodera’t on en primer lloc demanem que la unitat estratègica dels partits sigui immediata per formar un govern independentista i fer front a les crisi però també plantar cara a la repressió, recuperar les institucions posant-les al servei de la ciutadania, un full de ruta per fer efectiva la república catalana en aquesta mateixa legislatura sense excuses ja que un dels requisits que els partits ens exigien era superar el 50% i ho hem fet.

A Terrassa, els socialistes s’han imposat però el vot independentista creix en percentatge. Sense deixar de banda que només va votar la meitat de la població, creu que han estat uns bons resultats?

Han estat bons resultats que demostra que la feina incansable que fem acaba fent efecte. Però quan millor resultats obtenim, més condicionants i dificultats es presenten de manera exponencial, com l’entrada de ple del feixisme en les nostres institucions o que el règim que va estar present a la nostra ciutat més de 40 anys torna.

L’ANC sempre demana als polítics que escoltin el poble i que siguin valents. No ho han fet ni ho han estat fins ara?

Si l’ANC ho demana és perquè en algun moment ens han fallat, la nostra obligació és dir-ho ben alt. L’últim cop que va passar va ser quan es va inhabilitar el president Quim Torra. Allà es va renunciar a la sobirania de milions de catalans i catalanes i a la seva democràcia acatant una sentència injusta i deixant que la repressió escampés lliurement en aquell moment.

Des del 2017 sembla que hem passat de l’independentista motivat i il·lusionat a l’independentista enrabiat o decebut. S’aconseguirà revertir aquesta situació?

Ja s’ha revertit en les eleccions de fa 4 dies però no vol dir que la gent estigui tranquil·la ni que s’hagi de baixar la guàrdia. Tothom està ara mateix veient a on ha anat a parar el seu vot i com el pot reclamar en el cas que ens tornen a decebre i enrabiar. Si els partits que hem votat són capaços de formar govern, estarem al seu costat, sinó són capaços de fer-ho junts hi haurà una resposta contundent. D’altra banda, sempre tindrem una resposta contundent per posar fi a les següents qüestions, com per exemple, sempre ens han dit que els mossos són policia judicial. Però és la conselleria d’Interior qui els gestiona. Voldria saber què passaria si la conselleria no estigués d’acord amb l’actuació d’un jutge. I aquest cas és una clara situació de conflicte de legitimitats.

Tots els països que han signat la Declaració Universal dels Drets Humans estan obligats a defensar-los i complir-los. Quan un jutge els vulnera, com és evident en el cas de Pablo Hasél, fins a quin punt cal obeir-lo? Quan, fins i tot Amnistia Internacional demana que no se l’empresoni, la Conselleria no té legitimitat per incomplir una ordre judicial? No hi ha cap mecanisme per fer-ho? No es pot fer cap recurs? Crec que cal sembrar la llavor d’aquest conflicte de legitimitats.

La independència de Catalunya. Com la definiria, com una pel·lícula dramàtica o una de ciència ficció?

Potser la realitat supera la ficció i el fet més dramàtic és que un poble té dret a l’autodeterminació quan el defensa pacíficament i amb resistència no violenta. Quan té un 155 a sobre, o quan a ulls de tot el món, Franco encara segueix viu i manant. Quan té una monarquia corrupte, un sistema judicial polititzat al servei de l’oligarquia espanyola i no al servei de la justícia. Quan hi ha un govern espanyol inestable per les lluites de poder. En definitiva un país on si no hi ha llibertat d’expressió no hi ha democràcia. Per tant, la independència de Catalunya la definiria com una realitat tangible que va creixent i que aviat es farà efectiva.

Un desig per aquest 2021?

Deixar de ser independentista

Nou comentari