Són catorze testimonis vius d’una època, entre els anys seixanta i setanta del segle passat, en què el seu combat polític, sindical, veïnal i cultural va servir per anar esquerdant el franquisme fins a recuperar la democràcia i en què es va conèixer la ciutat com a Terrassa la Roja. Aquest és el subtítol del documental ’60-70: lluites, repressió i memòria’, que Manel Sarrau, Cristóbal Castro i Ferran Ladero van presentar aquest dilluns al cinema Catalunya, la setmana a més que el 20 de novembre fa cinquanta anys de la mort del dictador. Els seus autors han anat a buscar figures, tant homes com dones, que expliquen una memòria encara existent perquè quedi enregistrada per sempre per a les generacions futures.
Per ordre alfabètic, són l’activista política Carmen Bellaescusa, l’activista cultural Josep Maria Font, l’activista cultural Feliu Formosa, l’activista polític Roc Fuentes, l’activista política Maria Gallardo, l’activista sindical Francesc Gordillo, l’activista política Asun Hernández, l’activista veïnal Consol Hernández, l’exalcalde de la Transició Domènec Jofresa, l’activista sindical Cati Moreno, l’activista polític Domènec Martínez, l’activista veïnal Ferran Pont, l’activista sindical Pere Puntí i l’activista social com a sacerdot Pep Ricart. A aquests, s’hi afegeixen amb la seva música el cantautor Rafa Pino, que formava part de les lluites, i l’actriu Rosa Boladeras, que recita una poesia.
Un treball audiovisual pendent de memòria democràtica
“No hi havia cap treball audiovisual on quedés recollit, de primera mà, aquelles persones que van ser protagonistes d’aquella època”, explica com a interès del seu documental el periodista ara jubilat Manel Sarrau recordant que sí hi ha un treball bibliogràfic dels historiadors locals però faltava aquest document audiovisual mentre encara quedin protagonistes. Per la seva part, el veterà fotògraf Cristóbal Castro emfatitza que sí que els havia pres en foto a la majoria però que amb això no n’hi havia prou. “Jo faig fotos, però les fotos no expliquen aquesta història, s’havia d’anar més enllà”, recalca destacant, a més, el fet que hi hagi cinc dones quan “sempre sembla que la història la fan els homes i aquestes dones també van patir la presó i la repressió”.
El tercer autor és el jove càmera i muntador també terrassenc Ferran Ladero, que amb la seva participació agafa el relleu generacional d’aquesta memòria. “No estic gens còmode amb la situació política que hi ha ara mateix i, saber com la gent va lluitar perquè nosaltres ara puguem viure com vivim, és important”, ens reconeix Ladero.
En aquest sentit, Sarrau explica que l’objectiu del documental traspassa el valor merament de recordatori. “Aprofitant el moment en què estem, que es posa en qüestió la democràcia, no l’hem fet tan pensant en aquests líders de l’època sinó que es pugui passar als instituts i les escoles i que això generi reflexions”, avança. “Si, a més, volen tirar d’algun dels protagonistes i convidar-lo a fer una xerrada, que ho facin”, anima.
De la protesta el 1967 a la Rambla a la manifestació de la Diada el 1976
El documental s’acota a uns 55 minuts i, tot i que segueix un fil cronològic i es basa fonamentalment en el testimoni dels entrevistats, els autors els han anat a gravar en els llocs simbòlics on van dur a terme la seva lluita a partir dels fets més remarcables d’aquesta època. “La manifestació de les pedres l’octubre del 1967 a la Rambla, les assemblees de les Comissions Obreres (CC.OO.) a la Font de les Canyes de la carretera de Castellar els caps de setmana, la vaga de l’AEG l’any 1970, el primer míting a l’Estat del comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) a l’Sferic el maig del 1977 i la manifestació de la Diada el 1976, la primera també a Catalunya, el setembre del 1976”, ens resumeix Sarrau.
Acaben amb aquestes dues convocatòries de l’oposició democràtica després de la mort de Franco el 1975 i comencen com a data simbòlica amb les tràgiques riuades del 1962. “Ho arrenquem aquí perquè la Riuada coincideix amb el boom a Terrassa de la immigració de la resta de l’Estat i la manera que aterra, sense servei, sense res”, situa el periodista. “En aquell moment, molta gent va agafar consciència i es va posar a lluitar per moltes coses. El primer que fem és explicar com estaven els barris, deixats de la mà de Déu. I, després, ens anem a l’Ajuntament per veure com van lidiar amb uns barris que també començaven a anar a l’Ajuntament, a queixar-se”.
Arxius d’imatges i amagatalls inèdits
Per aquest motiu, un dels personatges escollits és l’exalcade Domènec Jofresa, que va ser regidor franquista i va manar durant un any i mig durant la Transició, entre 1977 i 1979, abans d’anar-se a afiliar just després a la Convergència Democràtica de Catalunya de Jordi Pujol. “Ens explica que l’Ajuntament no tenia ni un duro amb l’anècdota que un regidor, el Pere Sancerni, es portava les bombetes de la seva botiga d’electrodomèstics i no les va cobrar mai. Això demostra la precarietat de l’època. Hi havia precarietat als barris, a l’Ajuntament, i així s’havia de reconstruir tota una ciutat. Precarietat a la indústria tèxtil, que se’n va anar en orris, amb el tancament de les empreses i la gent sortint al carrer”, enumera el guionista.
L’altre gran escull en la seva realització és que pràcticament no hi ha imatges d’aquests successos, ni en foto i menys en filmació. “No existien mòbils i a veure qui carai anava a les assemblees clandestines de la Font de les Canyes i tirava fotos i es guardava el carret a casa”, compara Sarrau de la situació d’avui. “O qui anava a la manifestació de les pedres contra la policia de la Rambla i prenia fotos. Hem trobat algunes coses, però hem hagut de tirar molt d’imaginació a l’hora de recrear el que passava”, precisa. Així, per a aquest episodi en concret han gravat imatges de vies del tren passant-les al blanc i negre i bellugant pedres mentre els protagonistes parlen.
Però Castro també matisa que “hi ha moltes fotos inèdites”, que s’han aconseguit d’arxius o de les mateixes famílies. És el cas d’unes fotos que ha aportat la mateixa dona del Roc Fuentes del famós míting de l’Sferic, amb 6.000 persones. D’altres provenen de troballes més curioses. Com, per exemple, del fill de l’exdiputat al Congrés del PSUC Cipriano García. “Quan fent obres van tirar a terra la paret de la cuina, hi van descobrir materials subversius de l’època, com per exemple unes octavetes de la vaga de l’AEG, i ho van filmar”, explica Sarrau. Encara més cridaner són les imatges que revelen quina era la logística a casa de l’històric comunista Cayetano Apolo Jiménez, després líder de l’associació de veïns de La Maurina. És la seva vídua i també activista política Carmen Bellaescusa qui els hi ha obert les portes. “La casa està més o menys igual i tenim la foto de la paret on cada mes s’amagava el ciclostil per imprimir els diaris comunistes Mundo Obrero i Treball. Cada mes tornaven a posar els totxos, enguixaven i el ciclostil quedava amagat fins que s’havia de tornar a editar i es tornava a tirar la paret a terra”, relata el periodista.
Més enllà del PSUC i CC.OO.
És una evidència que el PSUC i CC.OO. eren les forces dominants en aquestes accions. Però els autors de la cinta no han volgut identificar els seus protagonistes amb sigles polítiques i sindicals i els han emmarcat com a activistes en diferents àmbits, també per a donar cabuda a altres sectors antifranquistes com els democratacristians i els socialistes. Per això, l’exdiputat al Parlament d’Unió Democràtica per Catalunya Ferran Pont apareix com a activista veïnal de Ca n’Anglada o l’exmembre de la UGT Pere Puntí és qui parla de la vaga de dos mesos de la metal·lúrgica AEG. I també s’ha escollit el jesuïta Pep Ricart que, des de les seves homilies de la parròquia de Sant Llorenç-Ègara, amb un policia nacional vigilant a la mateixa església, convidava els feligresos a les manifestacions en solidaritat amb les dures condicions socials. “El van anar detenint a la fàbrica i se’l van endur directament a la presó de Carabanchel”, precisa Sarrau.
El documental, que van començar el març passat, se l’han finançat els autors amb els seus diners. I, en funció de la reacció en la presentació a Terrassa, es plantejaran si a alguna productora li pot interessar comprar-lo per a la televisió. “Puc tenir el dubte si està fet molt en clau local i, per tant, si hi ha moltes coses que s’entenen si ets de Terrassa”, reflexiona Sarrau. “Però hi ha històries que es podrien extrapolar a la gent de Tarragona, Girona, Barcelona o L’Hospitalet. “La gràcia d’aquí és que, en aquell moment, la ciutat es va convertir en Terrassa la Roja i va quedar encunyat aquest terme i, per exemple, a L’Hospitalet no es va encunyar L’Hospitalet la Roja“, confia el seu guionista com a documental que també tingui un recorregut fora de la ciutat.
