!--akiadsense-->
Aturar-se al restaurant Don Quijote s’ha convertit en un ritual per als familiars i advocats dels presos polítics catalans engarjolats al centre penitenciari Madrid VII- Estremera, a cinquanta minuts de l’aeroport de Barajas, si estem disposats a pagar el peatge de la desèrtica i rescatada Radial 3 de Madrid, i a una mica més d’una hora si anem per l’autovia. La diferència la marquen només els diners, perquè el paisatge és el mateix. Costa de trobar una espurna de verd, en aquest punt d’encreuament entre la Comunitat de Madrid i Castella-La Manxa. Els tons grisos i marrons dels quilòmetres desèrtics semblen pensats expressament per preparar l’estat anímic que envairà els visitants a la presó. Per això, fer parada i fonda uns minuts abans de passar el tràngol permet un petit brot d’energia. Més encara si en aquest restaurant qui serveix l’entrepà és un català. A més de 600 quilòmetres, la llengua crea un vincle especial, encara que sigui entre desconeguts. Ho sap prou bé l’Antoni Picasso, un terrassenc de 60 anys propietari del restaurant des del 2015.
!--akiadsense-->
De Terrassa a Estremera, passant per les Canàries
L’Antoni és un rodamón de la restauració. Va deixar la seva Terrassa natal després de treballar gairebé vint-i-cinc anys a Cirsa comercialitzant màquines de joc d’atzar per als restaurants. La descoberta de Madrid va ser, justament, una qüestió d’atzar. “Vaig començar a treballar al restaurant Font de les Canyes i oferíem una carn a la brasa molt especial. Un client madrileny ens va preguntar com ho fèiem i em va demanar si podia muntar aquelles brases en un restaurant que tenia a Madrid. M’hi vaig estar cinc mesos, i vaig acabar muntant un negoci propi a Madrid durant deu anys. I després de passar tres anys per les Illes Canàries, van tornar a Madrid per operar-me el genoll. I va ser aleshores quan em van oferir regentar el restaurant El Quijote”, relata l’Antoni, casat amb una andalusa i amb sis fills.
L’Antoni mostra solidaritat amb tots els presos catalans, però reconeix que té un sentiment especial per Josep Rull, també terrassenc, perquè “ja me n’havien parlat molt bé fa moltíssims anys, que era un xiquet molt honest i preparat. Vaig col·laborar amb la Generalitat a Tarragona, després de treballar uns anys amb l’Ajuntament d’Els Pallaresos, de CiU, perquè em coneixia molt a fons Tarragona i Reus gràcies a la feina de Cirsa”. De fet, recorda que una setmana abans que fossin empresonats, el 23 de març, “en Jordi Turull i en Josep Rull van venir al restaurant després de visitar els seus companys a la presó, van dinar aquí i els vaig poder saludar”. Efectivament, els dos consellers havien visitat Forn i Junqueras, i aquell mateix dia també visitarien Jordi Sànchez a Soto del Real. Després, Sànchez renunciava a ser investit i el mateix Jordi Turull iniciava el procés per ser investit.
