Avui fa quaranta-tres anys de la primera victòria socialista a Terrassa que poc temps després va permetre el primer govern socialista encapçalat per Manuel Royes, alcalde de la ciutat durant vint-i-tres anys.
Manuel Royes i Vila (Terrassa, 24 de maig del 1940) procedeix d’una família burgesa egarenca, amb orígens fragatins, a la Franja de Ponent. El seu avi era un conegut fabricant i membre de la Lliga. Va ser l’alcalde des de les primeres eleccions municipals després de la dictadura franquista (1979) fins al 5 d’abril del 2002, en què fou substituït per Pere Navarro. . Des dels 14 anys es reunia amb amics de Can Colapi, catalanistes, i ja apareixien entre ells els primers debats polítics. Fins que va arribar a la universitat, on va trobar-se amb persones que anys més tard coneixeria tothom i que l’acompanyare en un viatge democràtic que va transformar la ciutat.
Sempre se li ha preguntat per quina raó va presentar candidatura a Terrassa i no a Matadepera, on li hagués correspost. En una entrevista el 2014 a La Torre feta per J.M.O. més o menys ho explicava. “En les eleccions del 1977 vam organitzar un míting a Matadepera. Ens va costar molt i hi vam dedicar moltes hores. Feia un dia fantàstic. Vam fer propaganda amb cotxe, fins i tot, perquè hi havia Eduardo Martín Toval i Raimon Obiols, gent de prestigi… i jo”. I quanta gent hi va anar? Ningú, ningú. “Llavors vaig pensar: “Manel, si vols ser alcalde, a Matadepera no et menjaràs un rosco”. I va sortir l’oportunitat de presentar-me a Terrassa, amb un grup de gent molt interessant. L’alcalde Domènec Jofresa ens reunia, ens explicava batalles…”
Un triomf inesperat
Sigui com sigui, i més enllà de l’anècdota, va guanyar contra tot pronòstic. Roc Fuentes i el PSCU eren dominants a Terrassa i molt més coneguts i amb implantació al territori, resultat de la dura lluita antifranquista “Però els del PSUC se’l van carregar en les eleccions municipals del 1979. Va anar de segon i de cap de llista era Agustí Daura. Fuentes va plegar tot just entrar a l’Ajuntament”. Tothom tenia clar que el PSCU guanyaria, però els enfrontaments interns poc abans dels comicis van permetre la sorpresa, majúscula, i per un marge de vots ínfim. Per 250. I el repartiment de regidors va ser: PSC, 10, per 9 del PSUC, 4 de Convergència i 4 de la UCD. El pacte de govern entre les dues forces majoritàries es va trencar quan encara no s’havia arribat a la mitja legislatura. A partir d’aquí, tot va ser una altra història, i els socialistes vam ser el pal de paller i els guanyadors de les eleccions gairebé 40 anys.
