“Un temps on, malgrat tot, al jardí s’obrien les roses, mostrant esponeroses la seva bellesa, expandint la seva flaire delicada”. Fa només una quarantena de dies, a finals de novembre de l’any passat, el doctor Xavier Sierra Valentí tancava amb aquestes paraules el pròleg i la presentació que havia tingut la generositat de fer al meu petit dietari d’un mes de pandèmia, “Les flors de maig”, que acabava de publicar la Fundació Torre del Palau i que presentàvem junts al centre Cultural. Parlava, doncs, el doctor Xavier Sierra, del temps de la pandèmia, però jo tenia ja llavors la sensació que parlava amb aquesta frase de moltes més coses. No ca poder quedar-se fins al final de l’acte pels efectes de la malaltia que patia.
Quan un mes i mig després em va arribar la notícia de la seva mort, vaig recordar aquella frase del seu pròleg, perquè crec que, parlant sobre el llibre que prologava, parlava també d’ell, de la I seva visió de la vida, i de la mort. I que en un cert sentit aqueta frase el definia. El temps de la pandèmia, el temps de la malaltia, és un temps de dolor. Però fins i tot en el temps del dolor s’obren les roses i val la pena sentir-ne la flaire. I això dona sentit al temps, per a qui sap i vol apreciar-ho. En la pandèmia de la que parla el llibre, però també la malaltia que patia en aquell moment i la malaltia contra la que tota la vida havia lluitat com a metge.
Em va semblar, llavors i ara, significatiu i propi d’una personalitat vitalista i lluitadora, que fos precisament un metge, un gran metge, el que ens recordés que en tot temps floreixen les velles roses de Ronsard. El metge és algú que lluita sempre contra la mort. I sap que, en aparença, sempre acabarà perdent. Sempre. Però potser la veritable victòria, del metge i de la persona, no és evitar un desenllaç que sabem inevitable, sinó anar conquerint instants, minuts, anys, temps de vida i de vida plena, de vida amb olor de les roses que floreixen, fins i to en els mals temps. Potser el metge i la persona no perden la guerra contra la mort, perquè arrenquen temps de vida, de goig i d’esperança. Temps on les roses s’obren i qui vol i en té l’ànim en pot sentir l’olor. Cada moment és una victòria.
Xavier Sierra Valentí, mort a començament d’aquest any, ha estat un metge extraordinari, un apassionat de la història de la medecina, però també un apassionat de la poesia, de la literatura, del país, del món, de la natura, de la vida. De les roses, simbòlicament. Podria dir, com Espriu: “he collit ja el meu temps, la rara rosa blanca”. Perquè en la sensibilitat humana, en la força de les paraules, en la contemplació de la natura i del món, en l’estimació als seus, ha omplert de sentit la victòria que representa cada moment, la seva victòria com a metge i com a persona. Com a humanista. Perquè Xavier Sierra Valentí ha estat un d’aquells metges i una d’aquelles persones que entenen i practiquen la medicina com una branca de l’humanisme. Com una ciència de la vida.
