Llegeixo a la premsa local que l’alcalde Jordi Ballart i el seu equip de govern han presentat el seu programa per al mandat 2023-2027, en el que aposten per una Terrassa que generi un nou “Terrassenquisme del segle XXI, amb un renovat orgull de ciutat”.
Em fa gràcia això de fer bandera d’alguna cosa que, com el fum, no se sap ben bé què és. “Terrassenquisme del segle XXI” em sona més a concepte epicuri, ja que sembla presentar-se com una necessitat de cercar l’orgull per aconseguir una felicitat absoluta i eliminació de qualsevol temor a partir d’ella, que a projecte polític.
Després està la rèmora evanescent de sempre, la dels propòsits i els titulars que no acabem de veure mai: que si la neteja i la refundació d’Eco-Equip, que si les rieres, que si la “mobilitat sostenible” i la zona de baixes emissions… parlant de fum, sembla mentida que aquell qui es va presentar com a garant de la revolució verda de Terrassa, tingui al davant la segona ciutat més contaminada del país, i consolidi aquest “projecte verd” amb la creació d’un gran aparcament a l’avinguda de Béjar, el projecte de reobertura de la Rambla al trànsit privat, l’aparcament subterrani al Portal de Sant Roc i la creació de fins a 1.000 noves places d’aparcament a diversos punts de la ciutat, segons explica el Diari de Terrassa. No sé vosaltres, però jo només veig fum.
El periodista argentí Daniel Balmaceda, diu a “Historias de letras, palabras y frases” (2014), que l’expressió “vendre fum” es va originar entre els anys 222 i 235 dC durant el govern de l’emperador romà Alexandre Sever. Segons sembla, existia un estafador anomenat Vetroni Torí, que assegurava que mantenia forts llaços amb les principals esferes de poder, fins i tot de més pes que el mateix Sever. Amb aquest conte, vivia recol·lectant diners a canvi de favors que mai no complia.
Els relats d’aquest fals influent van arribar a orelles de l’emperador, així que de seguida els seus súbdits van atrapar Torí i el van condemnar a la foguera. Però l’emperador Sever va anar més enllà i va ordenar que la foguera es fes amb troncs verds perquè generessin més fum i així morís ofegat abans que cremat. Mentrestant, un pregoner anunciava: “fum punitur, qui vendidit fumum”, que significa “càstig amb fum a qui va vendre fum”.
“Vendre fum” actualment, vol dir el mateix que en els temps en què va governar l’emperador romà Alexandre Sever. “Vendre fum” és intentar treure avantatge a través de la promesa d’una cosa que no serà possible complir. Amb el temps la paraula fum s’ha anat carregant d’altres significats i la tendència del fum a ocupar cada vegada un espai més gran ha fet que, aplicat a una persona, s’utilitzi en plural, fums, per a dir d’algú que té una valoració exagerada d’ell mateix.
Però bé, historietes i egos a part, el que és clar és que, a Terrassa, i a jutjar per la seva expressió mediàtica, comptem amb el lideratge d’un subjecte carismàtic, que sembla tenir propostes d’igualtat social i mobilització popular i en el que predominen arguments més emocionals que racionals… ho dic per allò de “l’orgull de ciutat”. És curiós que, al final, la descripció m’hagi portat a la definició del que és el populisme com a forma de govern.
I és que, els projectes locals, com a principi d’un projecte polític, estan molt bé, però… si no formen part d’alguna cosa més enllà del localisme, igual estan dins del no-res. Com diu Ibán Díaz a ¿la trampa comunitària? (eltopo.org), els projectes comunitaristes corren perill de caure en un parroquialisme polític, i fins i tot conservador, que no ens deixa mirar més enllà.
Una mena de “micro-nacionalisme” que, en el cas de Terrassa i de la política de l’actual consistori, sense cap adscripció a estratègies polítiques preeminents més que la de la realitat local, ens porta, d’una banda, a un radicalisme d’allò més efímer -o fum- i, d’altre, a la resignació per no tenir un context de resposta que l’avali. I, alhora, una bona excusa per justificar la ineficàcia a partir del victimisme quan la cosa va amb mal dades… el petit que no pot fer res contra el gran.
“Imaginem una Terrassa que sigui més que mai una sola ciutat, sense barreres de cap tipus. Una ciutat a la mida de tothom, oberta i en la qual tothom tingui els mateixos drets i deures, les mateixes oportunitats”, deia el programa de Tot per Terrassa. No sé què coi és el Terrassenquisme del segle XXI ni com s’articula aquest imaginari que sembla més una carta als reis que quelcom tangible; només sé que un augment de l’espai per a vehicles privats portarà encara més trànsit, més emissions i incomplirà la promesa verda que la ciutat està esperant. Que no sigui que amb tant d’aparcament, al final siguem els ciutadans els “aparcats” de les promeses.
Mahatma Gandhi aconsellava: tingues cura de les teves paraules, perquè es convertiran en els teus actes. Tingues cura dels teus actes, perquè es convertiran en els teus hàbits. Cuida els teus hàbits, perquè es convertiran en el teu destí.
Doncs igual va d’això.
