Quan una família de Terrassa seu a taula a fer números, la realitat cau com una llosa. Pisos de 60 metres quadrats a 900, 1.200 o 1.300 euros. Mentrestant, els sous no arriben. No és només una estadística: és l’angoixa de pares i mares fent malabarismes, renunciant a tot per pagar un sostre, expulsats del dret a viure dignament a la seva pròpia ciutat.
Aquesta és la fotografia d’una combinació explosiva. Mentre rebem 4.000 nous veïns cada any —la majoria, expulsats de Barcelona—, Terrassa veu com se li desfan els carrers a les mans. Ho veiem tots: la brutícia, els pedaços, la deixadesa. Tenim serveis públics pensats per a una ciutat de fa vint anys, asfixiats per una població que ja supera els 230.000 habitants i camina cap als 250.000.
Però el problema no és que creixem. El problema és que ho fem sense rumb.
Terrassa està perdent el seu pols. La indústria, que ens va fer grans, cedeix terreny al totxo i als serveis precaris. Els nostres treballadors es deixen la vida en unes Rodalies que fallen sistemàticament. Estem corrent un risc real, palpable: convertir-nos en una ciutat dormitori. Una ciutat on es vingui a dormir, però no a viure, ni a crear, ni a somiar.
Ens hi hem de resignar? Rotundament, no.
Terrassa tenim uns ingredients que ja voldrien moltes capitals. Tenim una anella verda privilegiada, un campus universitari ple de talent, un Parc Audiovisual de primer nivell, i un teixit cultural i esportiu —amb l’hoquei al capdavant— que portem a l’ADN. El potencial hi és. El que falla és l’actitud de qui governa.
Ja n’hi ha prou de viure d’excuses. Ja n’hi ha prou del “qui dia passa, any empeny”. Aquesta inèrcia ens està robant el futur. La gent no menja conformisme. La gent necessita valentia.
Hem de decidir o entrarem en un punt de no retorn. I la tria és clara:
O som la ciutat que plora i es mira el melic, o la ciutat que lidera i a la qual miren des de fora.
O som la ciutat que pot deixar perdre la facultat de Medicina, o la que defensa el coneixement amb dents i ungles.
O som la ciutat de la por, o la ciutat de l’ambició.
Des d’Esquerra Republicana ho tenim clar: volem recuperar l’orgull de ser de Terrassa. Volem ser l’esperança davant la grisor. No venim a gestionar la decadència, venim a exigir que la ciutat avanci. Sense excuses. Sense amagar el cap sota l’ala. Perquè amb anar fent no n’hi ha prou. Necessitem rumb i valentia.
Ens hi juguem molt. Ens hi juguem si els nostres fills podran viure aquí o hauran de marxar. Ens hi juguem ser motor o ser vagó de cua.
Terrassa ens necessita a tots. A cada bar, a cada plaça, a cada escola. Cal que parlem, que ens mobilitzem, que diguem prou a la inèrcia. Toca arremangar-se. Toca voler molt més per Terrassa.
