El 15 de febrer de 1990, TV3 va estrenar la mítica “Bola de drac”. Pels que aleshores érem infants l’aparició de Son Goku va ser tota una revelació. Cada tarda, sortint de l’escola, esperaves amb delit les aventures del nen de la cua. Ràpidament, van aparèixer els àlbums de cromos, les cartes i, ai las, les fotocòpies de personatges que intercanviaves amb delit amb altres companys.
Qui no se sabia les cançons? Qui no havia intentat algun cop concentrar tota la seva energia a les mans per fer un “kame-hame”? Qui no somiava pujar en un núvol kinton? Sí, se’n va parlar molt de la “violència” que si veia -especialment a mesura que la sèrie va anar avançant- o del contingut “sexual” que moltes escenes traspuaven -curiosament al contrari de la violència, molt més present als seus inicis que al final-, però més enllà de tota polèmica cal agrair eternament l’aposta (arriscada) de TV3 per una sèrie que va captivar milers de nens i adults.
Parlar de “Bola de drac” ve a tomb perquè des del passat mes de juliol podem gaudir d’una magnífica exposició al Museu del Còmic de Sant Cugat, comissariada pel terrassenc Adrián Rios. La mostra es podia veure fins al 30 de setembre, però aquesta setmana s’ha anunciat que es prorroga fins a l’11 de desembre. Així que no teniu excusa, acosteu-vos-hi, val la pena.
La mostra es concentra en una única sala, potser s’hi troben a faltar més còmics publicats, una mica més d’espai entre peces i alguns comentaris explicatius sobre el que estem veient. Però el que hi podem trobar és molt valuós: esbossos, dibuixos, fotogrames… Potser, però, el més fotografiat són els dos immensos vinils que hi ha a les parets. El més curiós és veure els pares explicant als seus fills qui són molts dels personatges. Molts d’ells confessen que han arrossegat als infants a l’exposició perquè no se la volien perdre. La nostàlgia és una motivació molt poderosa.
“Bola de drac” també va tenir el poder d’atraure a moltíssims castellanoparlants a veure una sèrie en català. I malgrat ser uns dibuixos per a nens, la riquesa lingüística era espaterrant. Més enllà dels insults -amb en Vegeta com a màxim representant-, sobresortien els doble sentits, les frases fetes i paraules nostrades que van anar calant en l’imaginari col·lectiu. “Ja pots anar fent la maleta si vols estalviar-te el xarop d’estopa” o “A mi no em pot guanyar un mico filós de pa sucat amb oli”, o el ja mític “tenim uns fills força baliga-balaga”, en són un gran exemple.
I aquí un trosset més:
"M'has aixafat la guitarra"
— Doblatge en català (@DoblatgeCatala) February 7, 2021
"Hi ha més dies que llangonisses"
"Tenim uns fills força baliga-balagues"
14 segons reals de diàleg (sense editar) del capítol 289 de 'Bola de Drac Z'. Supereu-ho. pic.twitter.com/ArIuqIzWMU
Per això sap greu que des de fa anys no tinguem una sèrie de dibuixos (o no) que mimi la llengua i sigui capaç de mobilitzar la canalla -sobretot els preadolescents i adolescents-, d’atrapar-la i de crear tot un univers propi al seu entorn. “Shin Chan”, primer, i “El detectiu Conan” són alguns intents, però així i tot no li arriben ni a la sola de les sabates ni en nivell de llengua ni tampoc de passió.
I és que lamentablement, hem renunciat a una peça fonamental per tenir una llengua forta. Hem cedit al castellà l’espai d’entreteniment dels nostres fills. I això fa mal. Amb una TV3 cada cop més petita, veiem com les grans plataformes de contingut audiovisual menyspreen sistemàticament una llengua amb més de 10 milions de parlants, ignorant subtitulacions i doblatges cedits gratuïtament per la Generalitat de sèries d’actualitat. No es tracta d’imposar cap llengua, es tracta de valorar-la, de fer-la respectar i de demostrar que és tant vàlida per jugar i per divertir-se com qualsevol altra.
