El padró municipal té una llarga història a casa nostra. Avui en dia, d’acord amb la normativa i jurisprudència, és un registre administratiu, com a modalitat de l’activitat de control (o de policia, com ha estat històricament anomenada, a partir de la paraula grega polis). Registre administratiu que permet comptabilitzar i situar les persones que viuen habitualment al municipi.
Els certificats que s’emeten per part de l’administració de conformitat amb les dades que consten al padró tenen la consideració de documents públics. Això permet que actuï com un útil instrument per a la planificació de serveis i polítiques públiques.
A l’ajuntament de Terrassa no li és indiferent, en absolut, el nombre real de persones que viuen al terme municipal, ja que d’això depèn no només tenir una radiografia exacta de la població del municipi per una millor previsió i disseny de polítiques públiques, avançant-se a les necessitats reals actuals i futures, sinó també perquè aquesta població afecta el finançament local mitjançant l’accés al repartiment de fons provinents d’altres administracions, o l’obligació de prestar determinats serveis municipals, així com els futurs candidats i electors en les eleccions municipals.
Existeix l’obligació jurídica, per a qui viu al nostre país, d’empadronar-se al municipi en el qual efectivament resideix. Però, alhora, l’Ajuntament té l’obligació jurídica d’inscriure-hi totes les persones que, realment, hi resideixen i ho sol·licitin, a més de tenir el padró actualitzat.
La regulació del padró d’habitants, per tant, exigeix a empadronar a l’administració municipal a tota persona que visqui a la població, amb independència de la seva nacionalitat o estatus legal, el títol pel qual ocupi un habitatge o la situació legal o física d’aquest. Fins i tot, es preveuen mecanismes per empadronar persones que no gaudeixen de llar al municipi, però que a la pràctica hi viuen permanentment (sense sostre, infrahabitatge, etcètera).
El dret a ser inscrit en el padró, actua, a més, com el que podem qualificar de meta-dret: ja que és la porta d’accés al gaudi d’un altre conjunt de drets o bé la seva vulneració pot suposar la vulneració d’altres drets associats, fins i tot fonamentals sotmesos a la protecció del Tribunal Constitucional. És el cas de la targeta sanitària, la inscripció com a demandant d’ocupació, l’homologació de títols universitaris i el fet de poder sol·licitar moltes ajudes públiques, com l’ingrés mínim vital o ajudes per al lloguer o el pagament de subministraments.
D’aquí, l’extraordinària rellevància de l’aparentment modest acte administratiu d’inscripció (o de denegació de la inscripció) en el padró. Efectivament, existeix nombrosa normativa que reconeix (o no) determinats drets, i deures, als ciutadans, en funció del seu empadronament (o no) a un determinat municipi i al fet de passar a tenir la condició de veí/veïna.
Pel que fa als estrangers, el Tribunal Constitucional espanyol ha reconegut tradicionalment que les persones estrangeres són titulars de la major part dels drets fonamentals i que no són possibles diferències en els drets imprescindibles per garantir la dignitat humana.
Impedir o posar obstacles a l’empadronament de les persones al municipi on efectivament resideixen, no només és dificultar l’exercici de drets i obligacions sinó que pot obstaculitzar drets fonamentals, especialment en col·lectius vulnerables.
Per aquestes raons, s’imposa en la interpretació i aplicació de la legislació d’empadronament -especialment en aquells àmbits on hi ha un marge de valoració, de discrecionalitat, que no d’arbitrarietat ni mala administració, en mans municipals-, una activitat administrativa guiada i limitada per diversos principis generals del dret que són crucials.
Així, la interpretació de la normativa per part de les administracions (ajuntament de Terrassa, inclòs), en relació amb el padró, ha de ser en favor del dret a ser empadronat en cas de dubte (favor a la persona o principi pro homine). Per altra banda, el gestor públic del padró ha d’actuar sempre aplicant el principi d’equitat en l’exercici de la potestat.
Històricament i de forma interessada, s’ha argumentat (ajuntament de Terrassa, també) que la potestat administrativa d’empadronar realitzada, de forma oberta, pot provocar un efecte crida de futurs sol·licitants, especialment estrangers de fora de la Unió Europea. I que, per tant, s’ha de limitar. A banda que tal suposat efecte crida no estigui comprovat empíricament (i que les persones visquin allà on puguin prosperar econòmicament, amb independència del padró), cal recordar que ens trobem davant d’un dret i que l’activitat administrativa ha de desenvolupar-se de conformitat amb les obligacions jurídiques de deguda diligència i cura i els principis ja esmentats de favor de la persona i de l’equitat.
A partir d’aquí, és ben clar que, sense empadronament, no existeixes: així funciona la primera barrera per a la integració d’estrangers empobrits. En canvi, l’empadronament s’ha revelat com el principal escull que tenen els qui migren a Espanya per a accedir a serveis socials.
Així i tot, roman la idea, escampada de forma perversa pel discurs neofeixista, que ens arriba, que els qui venen de fora s’aprofiten dels recursos públics i reben ingents ajudes res més arribar al país. És comú veure què passa amb l’habitatge, un dret bàsic i fonamental que la gent no pot satisfer a través del mercat immobiliari i que, a més, afecta la majoria de les ajudes a les quals podrien accedir les persones en situació de vulnerabilitat. Fins i tot, aquelles que estan relacionades amb el pagament del lloguer. Com no tenen manera de demostrar que viuen allà i no poden empadronar-se, no poden beneficiar-se d’elles.
Recomano als lectors un llibre-assaig Silenci administratiu!, on l’escriptora Sara Mesa reflexiona sobre aquesta espiral sense sortida i conclou que “evitar l’empadronament és una manera de despatxar amb rapidesa uns certs problemes”. En un capítol dedicat a aquest assumpte, explica que les persones que no poden accedir al padró no estan en risc d’exclusió, sinó que “ja han estat excloses”.
Molts funcionaris i polítics utilitzen “arguments irracionals” i “rebuscats” per ocultar un problema de fons: “la lluita de classes que tenim a la societat”. Els qui arriben a Espanya amb pocs recursos a treballar han d’optar, forçosament, per altres opcions, com compartir pis amb desconeguts. Ha proliferat molt el lloguer d’habitacions. Fins i tot, diu, que “moltes vegades estan compartint habitatge famílies amb menors, amb homes sols, amb les dificultats que això comporta. La gent s’aprofita d’aquesta situació, per enriquir-se més, pujant de forma indiscriminada el preu a totes les habitacions”. I, evidentment, amb la dificultat afegida de l’empadronament, en aquests casos.
De totes les persones que migren a Espanya per treballar, les que estan en la capa social més baixa, que no són les que venen amb vises d’or o amb un iot a la Costa del Sol -els quals no tenen cap problema d’empadronament-, la gran majoria ni tan sols poden accedir a un habitatge i s’han de conformar, amb infrahabitatges o el carrer, i a més sense el dret a empadronar-se.
La norma que regula les bases de l’empadronament a l’Estat és la llei 7/1985, l’article 15 del qual estableix que el dret a l’empadronament és obligatori per a tot el que viu a Espanya i que els municipis han d’oferir aquesta possibilitat. Lamentablement, els esculls burocràtics prenen, cada dia més, diferents formes en funció del territori i del municipi.
A part de negar drets fonamentals a les persones, es vol retallar també la despesa social a través de dificultar l’accés als recursos dels qui treballen a Espanya procedents de l’estranger? Es vol imposar una fórmula autoritària per fer-los desaparèixer? Perquè deixin d’existir?
Joan Tamayo Sala és advocat i president de l’Observatori dels Drets Socials de Terrassa
