He volgut recuperar uns apunts de fa molts anys d’un curs de Comerç Internacional impartit per la CECOT de Terrassa, on un professor que venia de RENFE ens il·lustrava sobre el retard que suposava per a Espanya, no invertir en la línia ferroviària del Mediterrani, en pro de tot el que s’havia fet llavors en alta velocitat en la línia Madrid-Sevilla o les inversions fetes a Barcelona per les Olimpíades. Corria l’any 1992 i d’això han passat ja 34 anys.
Ja s’albirava llavors amb governs socialistes, primer, i, posteriorment, de dretes, que les prioritats i la concepció de l’Estat passava irremissiblement per invertir en l’anomenat “Eix central” i Alta Velocitat, enlloc del més mínim sentit comú. Ho deien estudis d’impacte econòmic que ja es feien per institucions locals tan reconegudes com AVE, Cambres, Foment, Centres d’Estudis IESE, ESADE o institucions internacionals com FEERMED, OCDE, i informes de la UE com TEN-T. Posteriorment, el gruix d’arguments a favor d’aquestes inversions és tan alta que fa impossible exposar-la acuradament en aquest article.
Haver seguit aquestes recomanacions de “llarga mirada”, maduresa i responsabilitat, comportava dotar de recursos a tota la Conca del Mediterrani per no dir prioritzar a certes regions versus d’altres, o centrar la visió en mercaderies que no donen vots i si als ciutadans. I esclar…això no pot ser!
Catalunya, País Valencià, Alacant, Múrcia i Andalusia s’aprofitarien juntament amb tota Espanya, de ser referents a Europa per una xarxa de mercaderies que uniria Àfrica amb el Nord Europeu, i a l’inrevés. Això comportava aturar la saturació del trànsit per tota la AP7 o tot i mantenir-se, ser molt més eficient per disposar de línies de passatgers i mercaderies, simultàniament, i ampliar també el sistema RO-RO i el “Short Sea shipping”, amb tots els ports mediterranis i que s’ha desenvolupat normalment des de llavors en pro de la necessitat.
Durant aquest temps s’han succeït situacions tan paradoxals com poder disposar de recursos europeus i no aprofitar-los adientment per no ajustar-se les polítiques espanyoles a les prioritats europees. Veure altres estats que desenvolupen sistemes de distribució molt més eficients i s’emporten els Fons. Oportunitats d’inversió de grans empreses que prefereixen altres emplaçaments i s’esvaeixen, per no dir el desgavell que suposa tota la xarxa ferroviària de rodalies a Catalunya (que no pas la de altres indrets) i que fa temps va col·lapsar sense que s’hagi vist encara un canvi.
Fruit de la deixadesa en inversions del govern central, però no només, com també de l’esbiaixada concepció de l’Estat on encara no es té clar el Corredor i les mercaderies passen per les mateixes línies de nit. Per no dir dels concebuts retards. I no m’estranyaria que algun tram encara estigui aturat esperant els estudis ambientals.
Això sí, ser referents mundials en el sector de l’alta velocitat (qüestionable totalment si ho comparem amb el Japó) i ser un sector tractor d’altres indústries és quelcom també molt positiu i s’ha de posar en valor, però només faltaria després de tots els recursos abocats durant tots aquests anys.
“Recollim el que sembrem” i a molts no sorprèn la situació actual on s’ha dirigit l’atenció des de fa massa anys al trànsit de passatgers totalment insuficient i de més immediat impacte, per com ens afecta en el nostre dia a dia, però que es troba a faltar un posició més crítica en allò que no és tant perceptible i que encara clama més al cel.
Les polítiques públiques haurien de propiciar les condicions òptimes per a la creació de riquesa i tenir uns ports competitius, àrees industrials connectades a aquests, unides per vies del tren d’ample europeu i que no coincideixin amb les de passatgers. Tenir això clar és un bon començament, però molt el temo que aquesta no ha estat la prioritat, com ja s’ha demostrat, i encara es prefereix la foto dels polítics de l’AVE arribant a Ourense o la nova estació prevista i projectada a Vera a Almeria.
