Els periodistes no han de ser els protagonistes de la notícia. Ni tampoc els acusats. Això ho haurien de tenir clar els polítics. Per això, ja hi ha les xarxes socials, en què tothom jutja i estableix víctimes i culpables. Però els periodistes, dins dels seus mitjans, han de fer una feina de recollida d’informació, recerca i contrast, en funció d’una línia editorial, sense que ningú pretengui que se li doni la raó. Sembla una cosa bàsica, però que s’ha de recordar sobre l’equilibri de poders en una democràcia. I, quan tot plegat es confon, és un molt mal símptoma de com estan les coses.
La cap municipal de Vox a Terrassa, Alicia Tomás, considera que els mitjans locals, de manera genèrica, som “còmplices” de no explicar les coses que li succeeixen i, en concret, d’una presumpta agressió el passat 18 de juliol que està als jutjats per una denúncia contra un pare i un fill menor, que al seu torn ho nega i anuncia una denúncia per injúries. La denúncia de Tomás la va presentar el 27 de juliol i el grup municipal de Vox va convocar una roda de premsa el 30 a la sala destinada a aquestes conferències a l’Ajuntament per parlar del tema.
Igual que Canal Terrassa, jo per a MónTerrassa, hi vaig anar per tractar el tema. I no havíem publicat res abans, precisament, perquè volíem conèixer de primera mà les explicacions de Tomás en una qüestió que serveix d’arma llancívola, sobretot quan s’assenyala a una comunitat determinada i les xarxes afins al partit afectat ja han dictat sentència.
El relat de la portaveu de Vox varia, inicialment del vídeo que publica a Instagram després de presentar la denúncia situant les persones que es va trobar en aquests fets al Parc Vallès en “una quarantena de magrebins”, al de la roda de premsa que els eleva a “uns seixanta, setanta”. En les declaracions a MónTerrassa, Ryan parla que eren quatre, entre ell, el seu pare, un amic i un germà del seu amic. Sense donar per definitiva tampoc la xifra del jove Ryan, a un polític se li hauria de demanar major rigorositat quan parla del nombre de persones contra les quals diu s’ha enfrontat. I més, si assenyala una comunitat específica, que anomena de manera genèrica pel seu origen familiar sense tenir en compte que, donada l’edat dels joves, la gran majoria d’aquests són tan terrassencs, catalans i espanyols com ella que formula la seva legítima denúncia amb un atestat de lesions.
Qualificatius de “gentussa”, utilitzats en la conferència de premsa, en funció de l’origen d’aquests presumptes atacants tampoc és digne d’un representant polític. Els insults que les dues parts es van proferir, segons reconeixen variant la direcció i la intensitat de qui ho diu, denoten la tensió del moment però en una compareixença davant la premsa no justifica culpabilitzar tota una comunitat en conjunt. I això no treu res dels fets greus de la baralla, que admet hi va participar el mateix Ryan amb el seu pare, tot i que la seva versió dissenteix de la de Tomás sobre si a aquesta la van colpejar o no. Per això, la policia i els jutges han de fer la seva feina de forma independent.
La mateixa independència amb la qual han de poder treballar els periodistes. Podent contrastar les informacions i podent fer les preguntes que considerin oportunes perquè per això es convoca una roda de premsa. O potser no s’han de contrastar les diferents versions o tampoc es poden fer preguntes mentre es mantingui el respecte necessari? Aquest és el concepte de la llibertat d’informació d’un partit que participa en la vida democràtica de la ciutat?
Se’ns acusa, també de forma genèrica, d’obeir unes suposades consignes de l’equip de govern i, més concretament, de l’alcalde, Jordi Ballart. S’han llegit les darreres cròniques a MónTerrassa sobre el ple municipal de juliol on es diu que aquest equip de govern es va quedar sol defensant els canvis en el servei d’autobusos de Tmesa? O reflectint les crítiques, vint-i-quatre hores després, de Prou Barreres afirmant que ja s’està incomplint el Pacte per l’Accessibilitat Universal? O els articles d’opinió d’experts en el dossier de la revista d’estiu sobre la Terrassa dels 250.000 habitants no precisament laudatoris al govern?
I tampoc reproduïm tots els comentaris i queixes de Ballart a les xarxes i se’ns està permès de qüestionar, de vegades, el seu excessiu ús de circumstàncies personals. De fet, a la portaveu de Vox, en el seu moment, se li ha demanat en aquest digital les seves reaccions a l’elaboració dels pressupostos del 2026 o la sanció per haver exhibit en un ple municipal la samarreta contra l’alcalde amb la frase “Per què Ballart silencia les violacions a Terrassa?”.
Davant de tot això, la portaveu Tomás en la roda de premsa del 29, després d’haver respost correctament tot i les seves acusacions ja contra la premsa, va optar en la tercera que li vaig fer per repetir aquestes acusacions de “còmplices” als periodistes presents, i no presents, dels fets del 18 de juliol, i de considerar que la meva primera pregunta “anava dirigida a justificar l’agressor”. Fins al punt d’animar la quarantena de simpatitzants seus, que omplien una sala i una estrada amb un aforament per a trenta, a aplaudir-la i escridassar-nos. Moment en què la fotògrafa Mireia Comas, a qui va acusar d’insultar-la sempre quan aquell dia va ser Tomás qui la va increpar entrant a l’atri de l’Ajuntament (a la fotografia de la notícia es pot comprovar) i jo vam decidir abandonar la roda de premsa, mentre se’ns cridava “fora, fora”.
En aquest sentit, el Col·legi de Periodistes de Catalunya, la màxima institució al país de la professió, ha aprovat per unanimitat de la junta donar suport al comunicat dels professionals de MónTerrassa i Canal Terrassa denunciant aquests fets i reclamant “respecte per a la feina dels professionals de la informació”. No hauria de ser un precedent.
En la seva conferència de premsa, Tomás havia passat d’assenyalar una comunitat sencera pel seu origen, a pràcticament tots els polítics del consistori -adduint que als seus tres regidors se’ls “deshumanitza” des de fa tres anys que ho són-, a assenyalar-nos també al conjunt de periodistes pel que escrivim i no escrivim. Quan una espiral com aquesta pot anar a més, qui pronuncia aquestes paraules ha de conscient del que diu, els seus actes i les seves conseqüències si no vol que l’odi, efectivament, es normalitzi.
