Un dels primers dies del mes de febrer del 2002, vaig conèixer primer a l’Herminia i, després al Julián. Des de la parròquia Jesús Obrero situada a la ciutat de El Alto (Bolívia) s’acabava de posar en funcionament el Centre Infantil Virgen de la Fuensanta, un centre de nova construcció que serviria (i segueix a ple funcionament actualment) per atendre infants de sis mesos a cinc anys.
En aquells moments, se’m va encarregar de fer un suport quasi diari a la directora i educadores del centre. Un dia, quan marxava del centre, vaig sentir que algú em cridava pel meu darrere:
Hermano, Toni. Hermano, Toni -vaig girar-me i vaig trobar-me amb l’Herminia.
Disculpe, hermano Toni, me gustaría que nos pudiese visitarnos para que conozca como vivimos.
Després d’una curta conversa, l’Herminia em va dur cap a casa seva, molt a prop del centre infantil. Allí vaig conèixer al Julian. Veient de la manera que vivien, vaig entendre de seguida la seva petició: no podien pagar el cost del centre, però volien que les seves dues filles hi anessin (les famílies per assistir al centre pagaven una quota molt simbòlica que ni molt menys cobria l’atenció que rebien els fills: educació, esmorzar, dinar, berenar…).
La situació d’aquella família no era gens fàcil: en aquell moment no tenien aigua a domicili, un veí els la donava, l’electricitat l’obtenien d’un altre veí. Només disposaven d’una habitació que servia per a tot: dormitori, cuina i en un racó el petit taller on fabricaven les figuretes. Aquell dia, vaig conèixer la feina del Julian i l’Herminia. Amb molta il·lusió ell em va explicar com es guanyava la vida, en realitat com sobrevivia dia a dia. Són artesans de figuretes de fang cuit.
Coneixent la seva realitat, els vaig dir que no deixessin de portar les nenes al centre, ni un dia (almenys aconseguíem que de dilluns a divendres mengessin bé) i que de les quotes no se’n preocupessin que jo parlaria amb la directora del centre. Des d’aquell dia, buscava la manera de poder-los ajudar. I la manera més honesta i digna de fer-ho era que poguessin millorar la seva qualitat de vida amb el seu treball. Sovint teníem voluntaris a El Alto, i a tots els portava a conèixer la família d’artesans perquè veiessin la feina que feien i, sense compromís, els compressin algunes peces.
Anys més tard, l’Àngels de la pastisseria Núria de Terrassa, a qui jo li havia regalat alguna figureta feta pel Julian, va tenir la idea que pel tortell de reis de l’any 2005, els tres reis fossin fets pel Julian. Ens vàrem posar a treballar i finalment, el Julian va treure la figura de cada un dels tres Reis amb les mides que es demanaven. En van fabricar nou mil, tres mil de cada un dels reis. Amb l’ajut de diversos voluntaris es varen poder dur fins a Terrassa.
Amb el resultat del seu treball, van aconseguir posar-se primer, el comptador d’aigua i, per tant, tenir aigua a domicili i, després, el comptador de l llum. Posteriorment, va poder comprar-se un forn elèctric per coure les figures. Abans ho feia amb un forn de llenya. Tot això ho varen aconseguir amb el seu treball.
El juliol del 2025, la vida m’ha regalat l’oportunitat de tornar a la meva estimada ciutat de El Alto i retrobar-me amb l’Herminia i el Julian. I he pogut constatar que encara viuen al límit, al dia a dia, sobrevivint. Venen les figures als turistes a la ciutat de La Paz, però cada vegada costa més vendre’n. El juliol del 2025, aquesta família va rebre l’encàrrec del Gremi de Flequers i Pastissers de Terrassa, li van fer la petició de fabricar cinc mil figuretes del nostre estimat Xiu-Xiu. I es va posar mans a la feina.
Jo compraré un tortell i esperaré amb molta il·lusió que algú dels comensals la trobi i veure-la. Per a mi, aquesta figureta té un valor incalculable.
El Julián mai ha tingut la sort de poder exportar el seu treball fora del país per falta de diners. La primera vegada ha estat ara. Són les primeres que exporta i ha necessitat ajuda econòmica per fer-ho.
