En línies generals qui té una actitud més oberta està més en condicions de conèixer millor les coses, les postures des del fanatisme fan viure a molta gent en el pou del desconeixement vivint dins una realitat fictícia, però per pur respecte no seré jo qui intenti fer canviar el pensament de ningú, tothom té el dret de viure equivocat i en la ignorància, un autèntic pou. Quan se surt d’aquest pou se surt de la plataforma objectiu de manipulació de cert grups que no tenen res a oferir, no es tracta aquí de parlar de qüestions pròpies de psicologia de la gent, no és aquest el cas, per la qual cosa anirem a la via que ens ocupa.
Alguna vegada he estat preguntat pel millor “cantaor” de tots els temps. Honestament penso que es tracta d’una pregunta sense resposta racional, hi ha uns quants, tant homes com dones, que admiro i valoro per haver estat persones que han aportat molt i molt a la evolució dels cantes i al desenvolupament del Flamenc tal i com avui ho podem gaudir.
Un dia un molt bon aficionat em va dir que havia escoltat tot el que hi ha de flamenc. Vaig entendre allò que em va dir, aquesta afirmació podria ser de dubtosa probabilitat però realment impacta, tot hi que fos cert, encara li quedaria escoltar a qui no ha pogut gravar perquè senzillament encara no estava inventat l’aparell corresponent. Tampoc podria opinar sobre la pregunta que en el seu moment vaig considerar sense resposta, es una resposta que només es podria donar des de la passió i amb una certa manca de raonament. Les passions com ja sabeu per la seva pròpia naturalesa estan exemptes de raonament, cosa que també comprenc.
En el món flamenc ja fa uns quants anys es va establir el guardo “La clau d’or del cante”. Aquest inicialment va ser un símbol de conservació i puresa de la transmissió del cante en les seves formes originals, primitives i pures dins dels canons acceptats com a tal.
La primera Clau d’or de la historia del cante flamenc va ser atorgada l’any 1868 a Tomás El Nitri (1838-1877 Jerez). Tomás fou nebot del Fillo que juntament amb El Planeta van ser un dels primers cantaors dels quals es té noticia. La segona clau d’or es va atorgar l’any 1926 a Manuel Vallejo (Sevilla 1891-Sevilla 1960), i la tercera es va atorgar l’any 1962 a Antonio Mairena (Mairena de Alcor 1909-Sevilla 1983). La quarta clau d’or va ser atorgada a titulo pòstum l’any 2000 a José Monge Cruz (San Fernando 1992 – Badalona 1992) conegut con Camarón de la Isla, i la cinquena atorgada l’any 2005 a Antonio Fernandez Diaz conegut com “Fosforito” (Puente Genil 1932).
No entrarem aquí dins la casuística que es va produir en cada cas, hi ha rius de tinta tractant cada tema, jo prefereixo quedar-me amb el final. No podem afirmar a ulls tancats que un d’ells ha estat el millor de tota la historia perquè no sabem com deien els cantes persones que no van tenir la oportunitat de gravar-los, tan senzill com això, cosa que no treu mèrit. Ser reconegut clau d’or no es “pecata minuta”, és veritablement quelcom molt important dins el mon del cant flamenc.
Malgrat això ni un servidor ni cap persona amb criteri raonat, freda i desapassionada, mai tindrà resposta a la pregunta comentada al inici d’aquest article, sens dubte la pregunta del milió.
Amb els meus millors desitjos de que gaudiu d’un estiu ple de salut i alegria.
Jlgc Terrassa 15.08.2022
