Diferents articulistes han opinat –aquests darrers dies– sobre el sorprenent anunci d’un possible tancament del bar/restaurant del cim de La Mola. Cercant per aportar una visió o panoràmica diferent, és evident que em sento obligat a aportar noves vies de reflexió. No cal dir que tot el que he llegit sobre el tema em sembla summament encertat i ben raonat. Feliciito, per tant, tots aquells que han dit la seva.
D’entrada, ja vull expressar la meva indignació envers el vessant polític de la qüestió. D’ací, doncs, la “duresa” crítica i contundent del títol triar per l’article. Realment un tema de senderisme. Natura, tradició, muntanya i sentiment l’ha de decidir el poder polític? “Bona nit i tapa’t!” Té pebrots el tema! Amb la suposada arribada de la democràcia, van desaparèixer els governadors civils i es va donar pas als governs autonòmics. Pel mateix preu, per què no es van carregar una sèrie d’ens com diputacions provincials, consells comarcals, el Consorci de la Zona Franca, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, etcètera? Dit altrament, en una problemàtica com la que significa la finalització d’un acord o contracte de gestió del local de restauració esmentat –i conservació paral·lela de l’entorn– requeriria, sens dubte, una consulta a les bases. On les trobem sinó en els milers d’excursionistes que visiten el cim i tot el seu entorn al cap de lany? Li ha de correspondre a la DIBA decidir?
De passada, no puc deixar de remarcar el fet cabdal i sentimental que aquest Parc natural de Sant Llorenç i l’Obac fou el “number one” en el rànquing de parcs de tot l’estat espanyol. Poca broma de cara al fet que, a hores d’ara, si ens adormim i ens deixem prendre el pèl pel que fa a aquest privilegi… El 24 de juliol del 1972, una resolució del Ministeri de l’Habitatge n’aprovava el Pla especial de protecció, amb 2.655 hectàrees protegides, i esdevenia així el primer parc natural espanyol protegit mitjançant la legislació urbanística vigent. Poca broma!
D’ençà que vaig tenir la sort i el goig d’arribar a l’edat de jubilació, vull presumir de la meva pertinença a un grup setmanal de senderisme, de fa 6 anys. Els dos promotors del mateix –l’any 2008– van ser en Josep Maria Perés i en Manuel Moreno (a qui, cordialment, li vàrem penjar l’àlies de “sherpa”). Vull pensar que no hi ha cap altra persona que conegui més racons del Parc que aquest darrer. En aquest sentit, sorprendrà molts lectors conèixer que l’indret menys visitat de tot el massís referit és el cim de la Mola. Això sí, les esporàdiques vegades que hi pugem –amb una preferència especial amb motiu de la diada de Sant Llorenç (10 d’agost)– ens agrada i motiva, de manera especial, poder fer un bon esmorzar, refrigeri, cafè, mongetes amb botifarra i un porronet de vi. Això que no ens ho treguin, de cap de les maneres! Ni a nosaltres ni a cap muntanyenc que trepitgi el territori. Amb l’afegitó que la presència esforçada/atenta del personal que regenta el bar té una cura preferent de la conservació de tot l’embolcall que abasta ien garanteix el manteniment. Què podria arribar a passar amb l’antic monestir si es tanca tot de sobte?
Més d’hora que tard –i no crido pas el mal temps– podria campar el vandalisme arreu. Posats a citar un exemple puntual i extrapolable al qual parlem, com s’expliquen els intents de robatori d’eines i altres elements de professionals de la investigació en la Cova Simanya, tancada –amb una reixa metàl·lica– amb pany i forrellat? Déu nos en guard ! Potser hi entrarien, fins i tot, gent del moviment “okupa”. La feinada que se’n derivaria podria ser d’escàndol.
Posat a cercar una via de cloenda a la meva reflexió informal, me’n vaig de pal a pal: va de conya que el batlle i el bisbe de Terrassa s’hagin implicat decididament en el suport de la campanya en favor de la candidatura de la Seu d’Ègara a “patrimoni mundial de la UNESCO”. Gairebé, pel mateix preu –si se m’accepta la metàfora– que ho facin, alhora, en l’aniquilament i desaparició total d’aquesta notícia-“ensurt” que ha emplenat pàgines i pàgines dels nostres periòdics dels darrers dies.
És evident que hi ha elements polítics, religiosos, culturals, tradicionals, muntanyencs i afectius que en justifiquen la resta. Serem capaços, tots plegats, de revertir la preocupació i guanyar –per golejada– aquest match? Tant de bo! Som-hi, sense escatimar cap esforç! Està més que clar que tot plegat s’ho val.
