Des de l’Associació de Veïns de l’Antic Poble de Sant Pere i el Grup de Documentació Històrica de l’Antic Poble de Sant Pere volem sumar‐nos, amb tota la contundència, a la preocupació expressada per l’Associació Amics de Sant Miquel de Toudell davant la imminent venda del retaule gòtic de Santa Maria de Toudell.
Parlem d’una peça de 1543. Parlem d’un bé que ha travessat segles, guerres i abandons. Parlem d’un patrimoni que ha arribat fins avui no pas per casualitat, sinó gràcies a persones que, en moments molt més difícils que els actuals, van arriscar‐ho tot per preservar‐lo. I avui, en ple 2026, la resposta institucional torna a ser la mateixa de sempre: “no hi ha diners”. Permetin‐nos una reflexió: si no hi ha diners per salvar una peça única del segle XVI, exactament per a què n’hi ha?
Més enllà dels arguments exposats pels Amics de Sant Miquel de Toudell —que compartim plenament—, des de la nostra perspectiva hi ha un element clau que no es pot obviar: la unitat històrica de les set parròquies que durant segles van configurar primer la Universitat Forana de Terrassa i posteriorment el poble de Sant Pere de Terrassa. Parlem de Sant Pere de Terrassa, Sant Julià d’Altura, Sant Vicenç de Jonqueres, Sant Quirze de Galliners, Santa Maria de Toudell, Sant Miquel de Toudell i Sant Martí de Sorbet.
Set parròquies. Un sol territori. Una mateixa realitat històrica. Fragmentar aquest patrimoni —permetre que peces d’aquest conjunt acabin disperses en col∙leccions privades— no és només una pèrdua material. És una ruptura del relat. És esborrar, peça a peça, la memòria d’un sistema territorial, social i cultural que només s’entén en conjunt.
I precisament ara, quan a Terrassa s’està impulsant el centre d’acollida de les Esglésies de Sant Pere (malgrat l’obstinació d’anomenar‐lo Seu d’Ègara), amb voluntat museística i amb l’horitzó de reforçar la candidatura a patrimoni de la UNESCO, aquesta visió de conjunt esdevé més necessària que mai. Potser caldria fer un petit ajust conceptual: no estem parlant de tres esglésies (les de la parròquia de Sant Pere). Estem parlant de nou esglésies, articulades històricament en set parròquies. I això, lluny de complicar el relat, el fa immensament més potent.
En aquest context, permetre que el retaule de Santa Maria de Toudell desaparegui del domini públic no és només una mala decisió. És, senzillament, incoherent. Des de les nostres entitats hem activat tots els contactes al nostre abast, tant a nivell municipal com de la Generalitat. Volem agrair explícitament la implicació de l’exconseller de Cultura Lluís Puig en aquestes gestions. Els experts consultats coincideixen a assenyalar l’interès, la singularitat i el bon estat de conservació de l’obra.
Per tant, la pregunta ja no és si val la pena preservar‐la. La pregunta és: qui assumirà la responsabilitat de no haver‐ho fet? Encara hi som a temps. Encara es pot evitar que aquest retaule acabi, un cop més, en mans privades i fora de l’abast de la ciutadania, de la recerca i de les generacions futures. No es tracta només de salvar una peça. Es tracta de demostrar si, com a societat, estem a l’altura del nostre propi passat.
I, si se’ns permet una última nota —amb un punt d’ironia, però també de preocupació real—: potser el problema no és que “no hi hagi diners”, sinó que no tenim clar què és allò que realment té valor.
Jaume Rosset és president de l’Associació de Veïns de l’Antic Poble de Sant Pere
