El proppassat dimecres, ens deia adéu l’entranyable Pere Prat i Rius. Encara no havien passat tres mesos des que havia complert 100 anys. Home de gran bonhomia i amb un cor excels, era difícil trobar algun egarenc que no el conegués. Compromès arreu, la seva capacitat de donar un cop de mà a tothom l’havia dut a embrancar-se en mil i una històries: l’àmbit religiós (Càritas diocesana, Joves d’acció catòlica del Sant Esperit o les Conferències de Sant Vicenç de Paül), el naturista (gran amant de la muntanya, amb un plus afegit als parcs de Sant Llorenç i Montserrat) o el lúdic (un “culer” contrastat), entre d’altres. Fins i tot, al llarg dels darrers set anys d’existència –com a resident al geriàtric del Vapor Gran– feia per muntar-se la vida, de cara a fer-la més agradable als companys del centre. La seva capacitat empàtica i el seu tarannà jovenívol podia amb tot i es feia estimar.
Ben conscient que les seves hores en aquest món s’apagaven, havia deixat escrit un breu poema ple d’espiritualitat. Textualment, deia:
“Quan esdevingui el moment d ́acomiadar ma mortalla / adreço un desig fervent demanant una pregària. / Una senzilla oració / m’unirà a tots vosaltres… / Que, en estar de cos present / El Cant dels ocells m’acompanyi / I el ressò del Virolai embolcalli la meva ànima”.
Seguint les petjades dels seus pares, s’encabí professionalment al sector punter de la “vella i bella Ègara”: el ram tèxtil. Paral·lelament, al seu temps de lleure el compaginà amb el hobby i les coneixences del sector agrari. No endebades, el seu avi tenia una petita vinya i algun arbre fruiter a Can Missert.
“La seva partença tanca el cercle d’una existència plena i bolcada al proïsme“
He cregut sempre que els homenatges a les persones cal fer-los en vida. Altrament, s’escauria el comentari fàcil d’una dita que proclama allò del “quan fou mort, el combregaren”. Ací, doncs, en certa manera el guardó de terrassenc de l’any 2008 ho “quadra” tot. La seva partença tanca el cercle d’una existència plena i bolcada al proïsme. Tota la vida és un camí. El d’en Pere ha estat llarg i dens, a la recerca d’un repte que ell ha assolit amb escreix. Mentrestant, al moment del seu comiat, a nosaltres ens resta l’encís de saber que trobarem a faltar el seu somriure.
Em prenc la llicència de cloure aquesta petita glosa amb un extracte poètic del poeta de Roda: “no tornaràs mai més, però en les coses / i en mi mateix hauràs deixat l’empremta/ de la vida que visc, no solitari / sinó amb el món i tu per companyia. / Ple de tu fins i tot quan no et recordo / i amb la mirada clara dels qui estimen / sense esperar cap llei de recompensa”. Tot aquest nucli se li escau de ple.
