Als volts de la diada de Tots Sants de 2023, els treballs per a la construcció d’un carril per a bicicletes i vianants entre Terrassa i Sabadell -per l’eix de l’N-150- avançaven a bon ritme. El projecte es finançava amb fons europeus Next Generation. El seu pressupost fregava els 2,5 milions d’euros. De fet, es tractava d’habilitar un vial de 2,5 metres per a les bicicletes i els patins. A l’altura del CST, es va bastir un gran viaducte sobre el torrent de la Grípia. També una escala que dóna accés directe a l’Hospital de Terrassa.
A hores d’ara, després d’un grandíssim moviment de terres, un comença a imaginar-se la macro-rotonda de l’N-150 que donarà accés a l’Hospital. Llavors em pregunto si el carril-bici és l’obra de la Seu… O de l’Escorial. Ho dic perquè encara espero que algun polític em pugui aclarir -fil per randa- què impedeix la seva obertura.
Que quedi clar que no tinc pas ganes de generar cap polèmica. Entenc, però, que va essent hora de dir les coses pel seu nom. La ciutadania té tot el dret a saber com s’inverteixen els diners. D’altra manera, àdhuc podríem malpensar que aquella famosa mala praxi del 3% -que va denunciar en Pasqual Maragall- encara no s’ha enterrat del tot.
Sovint, quan s’inaugura alguna obra pública rimbombant, el seguici de personatges públics que hi concorren per a sortir en la foto, dóna peu a moltes especulacions. No serà, tal vegada, que volen que presideixi l’acte a algun “gentleman” sorprenent, amb l’agenda massa atapeïda? Ací deixo el llistat de preguntes, amb la ferma esperança de treure’n l’entrellat.
Som a un mes exacte d’encetar l’estiu. En aquesta conjuntura, em ve a la memòria el títol d’una obra de teatre titulada “las bicicletas son para el verano”. La va escriure en Fernando Fernán Gómez (l’any 1977). Un any més tard, aconseguia el Premi “Lope de Vega“, de l’Ajuntament de Madrid. Que consti que no tibo pas de sornegueria. Això sí, evidentment som en un moment dolç i molt adient per a posar en òrbita un repte llargament desitjat per tot el col·lectiu d’amants del bici, la marxa nòrdica o la pura i senzilla passejada. Tot plegat, al bell mig d’un entorn natural prou bonic, sense la por de patir cap accident si un es veu obligat a ferr-ho arran de la carretera N-150.
