Fa uns dies, un nen d’escola d’hoquei deia que “hem jugat súper bé, però hem perdut per culpa de l’àrbitre”. Un comentari comú del tipus “quin àrbitre més dolent ens ha pitat avui!”, per no esmentar-ne d’altres directament a l’ofensa personal com “ens ha pitat aquella gorda que vam tenir l’any passat a semis del campionat d’Espanya i ho ha fet fatal”…
Són comentaris, tots ells, que tenen en comú la desconsideració, una condescendència mal entesa, falta de respecte, ignorància i també una mala fe que tot i tenir origen en nens i nenes -però també en els pares- demostren la ingratitud d’una tasca que és totalment necessària per la pràctica de l’esport i que sense ella potser un partit entre dos equips seria molt difícil de jugar.
A països com Holanda no apareix l’arbitratge fins a darrers anys de categoria Infantil. En totes les inferiors els partits s’autogestionen entre els mateixos nens i nenes i, de vegades, es posa algun pare a xiular… Primera idea que ajuda a la reflexió.
A més, hi ha esports que en aquest aspecte han evolucionat molt més, ens passen la mà per la cara quan anomenen “tutor de joc”, en categories escolars, a la persona que gestiona l’ordre d’un partit i ensenya l’esport, sense que hi hagi ni polèmiques ni conflictes o que, si n’hi ha, siguin totalment testimonials. L’aterratge a categories federatives és molt més tranquil.
Tampoc no ajuda gens la mala influència d’esports de masses com el futbol que precisament no evolucionen més de manera interessada per culpa de l’interès econòmic en que la polèmica estigui sempre present als mitjans. El VAR, almenys en ocasions, encara embolica més la troca, com es pot comprovar cada setmana.
Fora d’aspectes tècnics que des de fa un temps ajuden en la bona presa de decisions davant la dificultat que planteja l’hoquei per la rapidesa del joc i, en especial, el moviment de bola, (en això podem ser un bon exemple) em voldria centrar molt més en com podem revertir aquesta situació i millorar la consideració de l’àrbitre, positivar aquesta figura i augmentar-ne la implicació de nois i noies. Com fer-ho per tenir als millors i així millorar també el nivell de l’esport.
De l’experiència d’arbitrar més de 35 anys -dins del bàsquet- diria que tot passa per considerar l’àrbitre no només com a un simple aplicador de les normes, sinó com a part fonamental del joc que es dediqui a ensenyar l’esport en la mesura del possible amb les eines de les què disposa. Desaprofitem clarament el poder d’influència que té en un partit envers els jugadors d’ensenyar el reglament, modificant actituds incorrectes, així com també proposar posicions de joc i m’atreveixo a dir també recomanacions sobre a qui passar, com moure’s o fins i tot esbroncar, posem per cas, a un mig centre per retenir massa una bola.
El perfil del bon àrbitre, com del bon entrenador, en general prové d’haver jugat intensament a l’esport i, per tant, dominar-lo. L’excel·lència en l’arbitratge, com en tot, ve amb la bona formació pràctica i tècnica i per això bons jugadors i jugadores en actiu soón perfils preferencials per aquest motiu, però no exclusivament. En aquest sentit, la motivació per accedir a l’arbitratge passa per amabilitzar la figura de l’àrbitre i complementar-se amb la de l’entrenador, convertint-lo en un tutor del partit que sigui capaç de donar consells a tots dos equips per igual, que corregeixi actituds i que sigui igualment aplicador impecable de les normes de joc. Això de deixar jugar als més petits és totalment improductiu i inconvenient perquè ajorna l’evolució en l’esport, tot i sigui poc vistós pels pares que estan a les grades pel fet d’incrementar les interrupcions. Això sí, hem de dedicar el temps necessari per fer entendre les normes als jugadors, especialment als més petits i aplicar-les amb el màxim rigor possible.
Si sentim allò de que l’àrbitre “pita massa” és que anem per bon camí. El mateix pare no s’atrevirà mai a protestar a un noi o noia que parla amb el seu fill i filla tot donant instruccions per ensenyar a jugar. Ara bé, al que està aturat al mig del camp, sense moure’s, mirant el mòbil, sense atenció i passant de tot…. Què en pensa qualsevol que mira aquell partit? els jugadors?
Des de les organitzacions que es responsabilitzen en formar aquests nois i noies tindrien que tenir clars els objectius, començant pels clubs que es creguin seriosament aquesta tasca i ser exemple per d’altres. I també la Federació Catalana i l’Espanyola, evitant espectacles lamentables de poc domini del reglament o visibilitzar la inexperiència d’un àrbitre que acaba de començar arbitrant una final de campionat de Catalunya o d’Espanya, amb l’excusa que s’estan formant encara. Calen més àrbitres interessats, que es vagin formant poc a poc, adquirint experiència pel temps transcorregut, sense forçar les etapes més del necessari?
S’ha d’entendre l’arbitratge com un Instrument d’ensenyament de l’esport, que un nen o nena reconegui l’àrbitre pel carrer i li somrigui perquè recorda el que ha après del seu esport el cap de setmana. En categories superiors i fins i tot sèniors hauríem d’adaptar i modelar el missatge, amb l’esport après, però sempre en la mateixa sintonia. Sempre s’ha de poder explicar perfectament la decisió presa i discutir-la o defensar-la amb el jugador, si cal.
