A finals del segle passat, el Vallès assistí a una nova allau migratòria. La primera s’havia produït als volts dels anys seixanta: la que dugué a Catalunya gent que provenia majoritàriament del sud d’Espanya. Paco Candel els batejà com “els altres catalans“. Aquest cop, tanmateix, l’origen venia de més avall. El configurava, sobretot, gent del Magrib, amb un procés d’integració molt més complex. A més de l’idioma, el rerefons cultural i religiós ho feia tot més difícil.
Una cosa, però, és ben certa: la nostra societat sol tenir actituds de rebuig. Fins i tot de racisme. Els prejudicis envers els nouvinguts campen massa. Caldria fer un intent de conèixer una mica el seu entorn. Més encara, quan els polítics de la nostra vila s’omplen la boca dient que Terrassa és vila multicultural, però cal demostrar-ho. Aproximadament un deu per cent dels seus habitants prové del nord d’Àfrica. Concretament, del Magrib. Llevat de poques excepcions, no és que hi hagi greus problemes de convivència. Enfront del criteri de l’extrema dreta, tampoc no hi són entre les comunitats catalanoparlant i la castellana. Dit això, només vull donar a conèixer una realitat associada al món islàmic: el “seu” mes de Ramadà, que enguany acaba aquest divendres, dia 20. Un fet prou desconegut per a la població autòctona.
De què va? Enguany, s’encetà el passat 18 de febrer. I va, d’aleshores ençà, fins que tornava a haver-hi un nou pleniluni. Pels àrabs, s’escau al nové mes del Sha’ban, el seu calendari lunar. Durant tot ell, els musulmans dejunen cada dia. Des de l’albada fins a la posta solar. La pràctica s’orienta a refermar la pregària i la meditació. Alhora, a donar gràcies a la divinitat, ajudar els necessitats i valorar el que un té. Quan s’acaba (Shawwal), s’endega un tridu de celebració (Eid al–Fitr). S’obre amb una mena de prec ritual seguida de la consumició de dolços, altres aliments i begudes sense alcohol. A partir d’aquest flaix, faig una crida ben sincera a la capacitat d’entesa mútua entre confessions. De forma similar a la que té establerta el Consell Interreligiós terrassenc. L’integren o formen catòlics, musulmans, bahai’s i evangèlics).
Als occidentals, ens pot costar entendre-ho. Per tant, no podem criticar costums desconeguts. És una tradició dels seguidors de l’Alcorà, mil·lenària. Com els cristians s’emmirallen en la Bíblia i fan el dejú quaresmal. Contrastant Ramadà i Quaresma, siguem empàtics. Fixem-nos fites no xenòfobes com a normes de conducta. Visca l’harmonia i el diàleg. Amb més motiu, ara que el món está tot potes enlaire!
