Si som de Terrassa no és gens inhabitual conèixer en el nostre entorn més proper a algun jugador o jugadora que han estat o són olímpics. Enguany, gràcies al Waterpolo i en especial l’hoquei herba podem parlar d’una vintena de terrassencs que podran gaudir d’aquesta experiència única. Per tot egarenc/a és sabut que som la ciutat del món amb més olímpic/ques per càpita, cosa que ens enorgulleix per allà on anem, i ara en especial recordem quan falta menys d’un mes per aquesta cita.
Menys sabut pel gran públic és el gran mèrit que tenen tots aquests esportistes (en especial els dels esports minoritaris) pel grau de compromís, sacrifici i del camí que han tingut que passar fins a arribar aquí que els fa ser d’una “pasta” especial. Si coneguéssim una mica més les circumstàncies concretes de cadascun/na d’ells/es encara ens posaríem les mans al cap sense entendre com han pogut aguantar sense deixar-ho a les primeres, segones o terceres de canvi.
Deixar la carrera aparcada de medicina durant un any, no veure a les teves amistats, estar lluny de la parella i la família per les nombroses concentracions i a sobre “no cobrar res” per això” són només alguns exemples coneguts i que molt pocs esportistes són capaços de resistir.
Especialment, aquests dos darrers anys de preparació han estat especialment durs per a molts amb un grau enorme de reptes emocionals, per no dir si algú ha tingut alguna lesió important comptant els dies per arribar en garanties i poder entrar en la concentració.
Si jo em dediqués a la recerca de personal per empreses, no dubtaria ni un moment en la prescripció d’aquests perfils, la resiliència i la capacitat d’adaptació a part del treball en equip són valors intrínsecs ens tots ells/es que han sabut naturalitzar en el seu dia a dia i no m’equivocaria pas si remarco en el seu perfil ser esportista d’alt rendiment . Aquest “alt rendiment” forma part del que un/a fa al llarg de la seva vida, per això l’ensenyament dels valors de l’esport són tan importants en la formació de qualsevol dels nostres infants.
El camí és llarg, tortuós i ple d’obstacles que han de saltar-se. Si afegim polítiques erràtiques en renovació de beques, dèficit d’instal·lacions esportives, espònsors insuficients pel poder d’atracció d’esports de masses. Mitjans de comunicació poc compromesos en esports minoritaris o el cas paradigmàtic del pagament de cànons que paguen els pares en concentracions de seleccions nacionals sub 21, sub18 o sub16 en alguns esports, fan treure els colors als menys implicats en aquestes qüestions.
Veurem polítics aquests dies, programes especials, mitjans de comunicació fent seguiment de les Olimpíades i valorant sobretot medalles aconseguides. Quedem-nos amb tots els esportistes pels quals participar en els Jocs ja és un somni per a ells i elles i valorem en la justa mesura el mèrit que tenen tots pel sol fet que arribar fins aquí. Això només ja els fa persones extraordinàries fora del més comú dels mortals i ajuda a tenir una visió més realista i agraïda del que són unes Olimpíades, especialment per a qui tenim com a veïns.
