El setze de setembre de 1978, avui fa quaranta-set anys que Terrassa va viure un episodi que no s’hauria d’oblidar de la nostra memòria col·lectiva: l’ocupació dels tres blocs de pisos de Can Vilardell. Aquell dia, un centenar llarg de famílies, cansades de malviure en barraques, pensions o habitatges insalubres, van decidir entrar en uns blocs abandonats des de feia més de dos anys.
Aquells pisos, eren propietat de BELTO S.A., una empresa vinculada a l’exalcalde franquista Josep Donadeu, i eren l’exemple més cru d’allò que avui en diríem especulació salvatge: habitatges aixecats de manera il·legal sobre sòl rústic, i bloquejats per ser venuts com a pisos de “nivell mitjà-alt”. Mentre les famílies obreres sobrevivien sense aigua corrent ni llum. El contrast era tan obscè, que la decisió d’ocupar no va ser només legítima, sinó una necessitat.
La repressió no va trigar. Aquella mateixa nit, sota les ordres del governador Civil Belloch, els antiavalots van carregar amb una violència desmesurada. Van colpejar famílies senceres, van ferir greument a onze persones, van detenir-ne cinc i una dona embarassada va patir un avortament causat per la brutalitat policial. La lliçó que volien donar era clara: qui s’atrevís a qüestionar els privilegis dels poderosos rebria el càstig de l’Estat.
Però el que volien que fos una derrota exemplar es va convertir en una victòria moral i política. L’Associación de Treballadores por una Vivienda Digna (ATVD), junt amb el suport veïnal i popular, no va abaixar els braços. Van insistir, van ocupar de nou, van acampar al centre de la ciutat, van forçar el debat públic i, finalment, el “Ministerio de la Vivenda” va acabar adquirint els pisos. Part d’aquells habitatges van ser destinats a lloguer social. Finalment, no tot es va complir,moltes famílies van quedar fora per culpa del clientelisme i les trampes habituals. Però la lliçó era clara: l’acció directa i col·lectiva podia aconseguir concessions que semblaven impossibles.
Avui, gairebé mig segle després, la situació no és tan diferent. Terrassa continua tenint centenars de pisos buits en mans de bancs i fons voltor, i grans tenidors. Mentre desenes de famílies són desnonades cada mes. La precarietat del lloguer, l’encariment dels preus i la manca d’alternatives públiques fan que l’habitatge encara sigui un luxe en lloc d’un dret.
Per això cal reivindicar Vilardell. Perquè ens recorda que els drets no es regalen, s’arrabassen amb organització i resistència. Sense l’acció col·lectiva, aquells blocs haurien continuat sent un negoci tancat amb pany i clau per a uns pocs.
El fil que uneix les ocupacions dels Blocs de Vilardell amb les lluites actuals és directe. Les okupacions de l’Assemblea d’okupes de Terrassa, la PAH, els sindicats de llogateres, les xarxes de suport que aturen desnonaments als barris. Totes aquestes experiències provenen d’una tradició de lluita que a Terrassa va començar el 1978. El passat no és només memòria, és una brúixola.
I la brúixola de Vilardell apunta amb claredat cap al futur: si volem que l’habitatge sigui un dret real, caldrà continuar desobeint i organitzant-nos i sobretot cal lluitar, i donar vida a espais abandonats com l’antiga Tintoreria Cardona, okupada fa dues setmanes després d’anys d’abandó. Perquè, com es va demostrar aquell setze de setembre, només la gent mobilitzada és capaç de posar la vida al centre per sobre dels interessos especulatius.
Jaume Bofill, Militant de la CUP de Terrassa
