En diverses ocasions ja s’ha posat sobre la taula dels especialistes i els historiadors la qüestió del nomenclàtor dels carrers i les plaques, medalles i altres distincions del període franquista. Desprès de la recent aprovació de la nova” Ley de la Memoria Democratica” s’obren nous camins de reparació, que suposen l’anulació dels honors i distincions ciutadans atorgades durant la dictadura. També interpel·la a la retirada de la simbologia feixista, escuts, plaques,.. amb algunes consideracions respecte els monuments i edificacions amb valor artístic o arquitectònic i elements catalogats.
Avui no tractaré aquest tema sinó de les obres artístiques que ha generat el concepte d’honor i reconeixement a la nostra ciutat, i l’estat actual d’algunes d’elles. I he d’afirmar abans de res, que ara mateix a Terrassa, exceptuant algunes poques plaques a vivendes construïdes pel Ministerio de la Vivienda, esta lliure de la simbologia feixista a la que es refereix la nova llei.
Les vides exemplars, laiques i religioses que s’utilitzen com a exemple i model d’una ideologia per consolidar el seu poder son nombroses al llarg de la història. Faraons, emperadors i alts mandataris romans, cabdills i reis feudals, cabdills militars i religiosos impulsors de colonitzacions i dictadures, líders revolucionaris, sants i santes i una inacabable llista. La seva presència als carrers o a edificis públics, agafa la forma d’escultures o monuments commemoratius i es un fet comú en tots els períodes històrics i conseqüentment en tots els règims politics.
El primer exemple que conservem a Terrassa, llavors Municipi Flavi dÈgara, és el pedestal inscrit, dedicat al cèsar emperador Antoní Pius l’any 139 i que es conserva reutilitzat a d’interior de l’església de Santa Maria de la Seu dÈgara. Val a dir que aquests monuments eren a l’espai públic i acostumaven a tenir a sobre el bust o la escultura de cos sencer del personatge que honoraven.
A la nostra ciutat no conservem monuments de l’espai públic medievals ni de l’època moderna , exceptuant si la volem considerar d’aquesta tipologia, la petita placa encastada a l’església de Santa Maria, del senyor feudal Pere de Toudell del segle XIII. Segurament la vila de Terrassa no era tant important com per acollir aquests honors monumentals.
Ens hem de remuntar al segle XX a la ciutat de Terrassa,que ho va ser des de l’any 1877, per trobar els primers monuments públics honorífics,en destacarem aquí els que es conserven actualment i tenen més valor artístic. No es la intenció d’aquesta opinió fer un inventari exhaustiu que seria molt llarg.
L’any 1912, es va erigir l’obelisc dedicat a Jaume Jover, primer tinent d’alcalde l’ajuntament durant els fets de l’assalt carlí de l’any 1872 i el seu company Valentí Alagorda. Llavors dins l’espai del Cementiri Vell i ara a la plaça de Joan Miró. Necessita d’una consolidació de la desgastada pedra i treure la senyalització contemporània de sobre del monument.
En destacaré un altre de l’any 1913, el dedicat a Bartomeu Amat, obra del conegut artista Josep Llimona, destacat enginyer industrial tèxtil entre altres coses, que es troba al jardí de l’entrada de l’Escola Industrial. Amb valor artístic destacable i en bon estat de conservació.
El monument a Alfons Sala i Argemi, industrial, polític i president de la Mancomunitat de Catalunya durant la dictadura de Primo de Ribera, va ser dissenyat i esculpit per el prestigiós escultor Frederic Marés Deulovol i inaugurat ala Plaça Vella l’any 1950, envoltat d’un espai enjardinat i un estany.. Es tracta d’un gran bloc rectangular central , coronat per una escultura femenina de marbre reclinada i subjectant amb la mà esquerra l’escut de Terrassa. Als dos laterals a la base dues escultures femenines assegudes al·legories a la Cultura ( llegint un llibre) i la Teixidora ( filant). A la part frontal s’hi emmarca un medalló de bronze amb el retrat de l’homenatja’t i a sota d’inscripció “ A D ALFONSO SALA ARGEMI,PRIMER CONDE DE EGARA, 1863-1945 “.
El monument va presentar algunes controvèrsies des de la seva inauguració, en primer lloc, la nuesa de la figura femenina de la part superior va escandalitzar a la Parròquia del Sant Esperit i varen obligar a l’escultor que la cobrís amb veladures de roba. L’altre critica la va provocar la mateixa escultura perquè era idèntica a una altra del mateix escultor a una escultura de la Gran Via de les Corts Catalanes a Barcelona. Desprès de tot això l’autor no va ni aparèixer el dia de la inauguració.
L’any 1956 , en una remodelació de l’espai enjardinat de la plaça, les dues escultures laterals es varen traslladar a l’entrada del parc infantil dins del Parc de Sant Jordi on varen patir diverses bretolades i posteriors restauracions i finalment resten en un magatzem municipal. I al monument de la Vella, en aquest mateix moment,s’hi varen afegir a banda i banda, substituint les dues escultures, dos prismes de pedra amb dos relleus dissenyats per l’escultor i professor terrassenc Ferran Bach-Esteve i esculpits en dues peces de marbre reutilitzat, per l’escultor i marbrista Miquel Ros.
L’any 1999. aprofitant la remodelació de la plaça vella i la construcció del nou pàrking, el monument es va traslladar al Passeig, on encara es troba actualment. Avui en dia esta despullat del medalló de bronze,que suposadament preserva un particular al seu domicili i pateix sovint algunes bretolades.
D’alguna manera és necessari del tot replantejar d’aquest monument catalogat,de la manera menys dolosa per l’obra original de Marès. I reintegrar-li d’alguna forma les dues escultures dipositades als magatzems municipals i el medalló en possessió particular.
El relleu de ferro colat que es conserva a la casa natal dAlfons Sala al carrer del Puignovell 18, es va col·locar l’any 1939. Encara que no l’hem pogut documentar del tot, em sembla que es tracta d’una obra de l’escultor Cesar Cabanes que ja havia fet una placa commemorativa per la casa pairal dels Sala l’any 1926. Es tracta d’una al·legoria al comerç i la indústria amb al deu Mercuri, casc i peus alats, subjectant un filacteri amb la inscripcio “ EXEMPLA MANENT . VERBA CADUNT “ interpretació de la cita en llatí de Cayo Tito al Senat Romà , en definitiva, que els exemples perduren i les paraules cauen o volen. En un racó a baix apareix un engranatge i dues
xemeneies . A la dreta i emmarcada, una inscripció que diu: “ A LOS 16 DIAS DE JUNIO/ DEL AÑO 1863 / NACIO EN ESTA CASA/EL EXCMO SR /D.ALFONSO SALA/ARGEMI/PRIMER CONDE DE EGARA./TARRASA AGRADECIDA/DEDICA ESTE HOMENAJE/DE REHABILITACION/A SU HIJO PREDILECTO./2 DE JUNIO DE 1939/AÑO DE LA VICTORIA”
Aquests dos darrers monuments dedicats a Alfons Sala, personalitat certament controvertida de la història de la nostra ciutat, estan constantment qüestionats i fins i tot agredits. Es tracta però dels dos únics monuments amb certa consistència que conservem a la ciutat del període franquista, amb el que això representa de testimoni històric.
No parlaré tampoc aquí de la forma inadequada en que es va destruir el Monument als Caiguts, amb un excepcional valor històric i artístic, des del punt de vista de la conservació del patrimoni de la ciutat, aprofitant la construcció del pàrquing i remodelació de la plaça del Doctor Robert.
Voldria evidenciar però,les contradiccions entre art, patrimoni i història pel que fa als monuments en espais públics, que no deixen de ser un testimoni de la diversitat al llarg de la història. No podem obviar les oportunitats de necessària reflexió col·lectiva sobre aquesta temàtica que reflexa la gran complexitat també de la memòria històrica. Hem d’acabar amb la dinàmica de treure i posar monuments amb els canvis de règims polítics i aprendre a contextualitzar-los sempre que convingui per fer-los entenedors a les futures generacions. No es possible aplicar de forma literal la mentalitat contemporània sense més, en temes que afecten a la igualtat social, cultural, ètnica, religiosa, i sexual entre d’altres, en la conservació del patrimoni.
