“Si ens deixessin anar aleatòriament dins el cosmos, la probabilitat que caiguéssim en un planeta seria d’una entre mil milions de bilions de bilions”. Ho afirma Carl Sagan, un famós divulgador científic nord-americà que -diguem la veritat- no va assistir a la inauguració de la seu de Món Terrassa, al carrer de Faraday (dia 8), i que, per tant, no té la dada següent: “Si ens deixessin anar aleatòriament en una ciutat com Terrassa, la probabilitat que caiguéssim al Món seria, com a mínim per als lectors més fidels, d’un cent per cent”. Món és la paraula del mes de maig.
Perquè el món és la plaça, com va dir aquell dia Vicenç Villatoro; perquè el món és un borinot que no pot volar -afirma la ciència- però que, oh, sorpresa, acaba volant, com va dir Josep Rull; perquè el món és una pluralitat de mitjans, com va dir Marc Melillas; perquè l’aventura del MónTerrassa era un somni improbable, com va dir Salvador Cot; perquè la IA no sap notícies de proximitat si abans no les hi explica un periodista local, com va prologar Vicenç Batalla.
El maig va començar amb pancartes (dia 1): “Treballar per viure, no per sobreviure”, “Contra les guerres i el feixisme”, “Per l’ocupació a FICOSA. No a l’ERO”. A mig mes, una altra vaga de docents (dia 12), amb mosses infiltrades en una de les assemblees prèvies del sector (dia 7): “Lluitar també és educar”, “Surt al balcó, consellera Niubó”. I a finals de maig, l’aprovació dels primers pressupostos del govern Illa (dia 22), la primera encíclica del Papa (dia 25) i, per fi, un preacord entre Educació i els sindicats (dia 29).
El món ens ha portat tres paraules amb el mateix sufix: un apunyalament a Esplugues (dia 2), el retorn del pagament de Rodalies (dia 9) i l’esfondrament del sostre del Centre Excursionista (dia 31). El món també ens ha portat el Barça de Dani Olmo campió de lliga (dia 10) -quanta gent va agafar els Catalans per seguir la rua de l’endemà! (dia 11)- i també el Barça d’Alèxia Putellas -que juga el seu últim partit amb la samarreta blaugrana (dia 27)- campió de totes les competicions que ha disputat aquesta temporada, inclosa la Lliga de Campions (dia 23).
El món és també una línia orbital ferroviària (dia 18). O ho serà el 2041, si és que Espanya paga (i com que sempre paga, ma-re-de-deu-se-nyor, per què hauríem de posar-ho en dubte?). Una línia de 120 km i 40 estacions, que unirà Mataró i Vilanova i la Geltrú, sense passar per Barcelona però sí per Terrassa. La Catalunya orbital, el món orbital.
El món ens ha tornat a espantar amb un altre virus, l’hantavirus (dia 5), que ha pujat dalt d’un creuer que anava d’Ushuaia a Rotterdam i que va acabar fent escala a Granadilla, a les Canàries, després d’alguns contagis i de tres víctimes mortals. Al maig hem tornat a reviure, ni que fos a distància, l’attrezzo que comporta una pandèmia.
El món és un vestuari. Per això Mercè Paloma va rebre la Medalla d’Honor de la ciutat (dia 5), tot agraint als botiguers locals tot el que li havien ensenyat en aquest àmbit. La Paloma va parlar de la seva passió pels teixits ja des de petita, quan els seus avis tenien una botiga de roba al carrer de la Rutlla. Podeu veure el local, tancat des de fa anys, si us planteu davant del número 27: Petralia Sotana.
El món és també el Sant Esperit ple a vessar per les exèquies de Joan Bach Lahor (dia 13); la imputació a Zapatero (dia 19), amb tot el que ha comportat i el que comportarà, i La Balanguera, que fa cent anys que fila i fila… (dia 29). I un arrumaco inconvenient (dia 21) que va fer parlar els nostres polítics, i no només: quin món de mones.
