Abans de res, vull reflexionar sobre el poder de les xarxes socials, la senyora Gemma Gimferrer, el dia de tot sants, demanava ajut perquè no li tanquessin el seu negoci de restauració al monestir de Sant Llorenç del Munt al cim de la Mola. Segur que no es podia imaginar la polseguera i la solidaritat que aixecaria. Sembla que tothom, particulars i institucions relacionades professionalment i emocionalment amb el parc natural, fins i tot la mateixa Diputació ha emès un comunicat, estaven esperant aquest missatge per exposar les seves queixes i les seves opinions, quan el servei estava concessional des de l’any 1988. El poder de les xarxes socials en el seu estat més pur, però malauradament no sempre funciona així, i temes i problemàtiques socials que afecten les persones sovint es queden amb poca o nul·la resposta.
Aprofitaré però el moment, perquè la reflexió que segurament es farà i es posarà en informes i normatives, sobre les limitacions de l’accés al parc per aconseguir la sostenibilitat, el civisme i el respecte a la natura, per cert, del tot necessària, s’estengui també a la conservació i difusió del patrimoni cultural dins del parc, què és molt i variat, es remunta a la prehistòria, amb la recentment descoberta de la presència humana, Neandertals, de fa uns 50.000 anys a la Cova Simanya.
És inqüestionable que el flux més gran de persones que visiten i gaudeixen del parc ascendirà al punt més alt, igual com ho van fer els monjos benedictins al segle XI, i si varen quedar, però potser estaria bé que el seu principal atractiu més enllà de les vistes i el plaer de fer el cim, no fos el restaurant sinó el mateix monestir.
Sembla ser, segons la senyora Gimferrer que el recinte monumental es gestiona des del servei del restaurant, seria més profitós que se cedís a professionals de la matèria perquè sigui el patrimoni cultural el principal atractiu per l’ascensió a la Mola, recepció al visitant, activitats, dinamització de les visites…,
També convindria, per part de la Diputació, definir l’ús de la masia de la Mata, que actualment està en treballs de rehabilitació, que, per cert, aprofito per cridar l’atenció del nul seguiment arqueològic ni documental que s’ha fet del complex arquitectònic rural. Aquesta casa, per cert, ja fa molts anys també va ser motiu de debat per la voluntat d’un empresari per convertir-la en restaurant, cosa que es va denegar.
Valdria la pena perquè agafar el fil que s’ha encetat, de forma molt encertada, amb les visites comentades a la Cova Simanya i fer-lo extensiu a altres edificis i elements patrimonials del parc.
De restaurants ni ha força a l’entorn extern de l’espai protegit, però fins i tot a dins, no fa gaire, se n’ha obert un a la modernista Casa de Can Pobla, en el camí més transitat de pujada al cim des de Can Robert, masia mig enderrocada que potser també es podria pensar en algun ús.
Continuar “fent Moles”, mai es podrà evitar, però potser sense un restaurant obert pels tres àpats del dia s’alleugerirà una mica el flux de persones i es potenciarà l’interès paisatgístic i cultural que sens dubte atresora.
