El setembre és el mes de la Diada Nacional de Catalunya, la Diada (dia 11). No és una diada qualsevol: la majúscula marca la festa nacional. Els altres dies assenyalats no tenen la mateixa rellevància i els escrivim amb minúscula: la diada de Sant Jordi, la diada sardanista, la diada del xumet. Una altra cosa és que concretem l’edició de la diada: 53a Diada Sardanista Aplec de Terrassa (dies 19 i 20) o 11a Diada del Xumet (dia 26). Aleshores hi entra, també, la majúscula.
La Diada s’ha viscut amb consignes, samarretes, senyeres i estelades, i amb més manifestants que el 2025 —un repunt lleuger, segons fonts diverses—. Diuen que hi ha ganes d’una Catalunya inclusiva i alhora un rebuig explícit a Aliança Catalana. No em sembla una bona estratègia. Sort del president Pujol, 96 anys (dia 11 a la ràdio): «Jo m’apago, però molts de vosaltres sou gent vital, amb esperança».
S’ha commemorat el vint-i-cinquè aniversari de l’atemptat a les Torres Bessones (dia 11), el dia que va començar la guerra contra el terror. Una guerra que no s’ha acabat: només s’ha relativitzat. Fins i tot Trump diu que la guerra amb l’Iran no és cap guerra sinó un conflicte militar (dia 4).
Al setembre ha destacat, també, una expressió que viu moments de glòria i d’exclusivitat: farmejar aura. Prové de la cultura d’internet i de les xarxes socials i vol dir ‘fer coses amb estil o amb carisma’. Tot d’adolescents es van citar al Raval de Montserrat (dia 6) per participar en diferents duels de postureig en directe.
També ha fet parlar la dimissió de Josep Lluís Trapero, director dels Mossos d’Esquadra (dia 9); l’esprai de gas pebre en mans d’una diputada del PP (dia 23); les pluges torrencials (dia 29); el primer vespreig de la temporada, al Raval (dia 19); les quatre alertes massives que hem rebut al mòbil (dies 8, 9, 16 i 28); el vint-i-cinquè aniversari de la Bressola (dia 16), i el futur que “ja és aquí”, diu el mal anomenat president de tothom (dia 14). Desitjo de debò que el futur no l’escriguin aquells que avalen una Catalunya espanyola, perquè això parteix d’un passat ranci que hauríem d’anar superant.
Val a dir que hi ha paraules que tenen més presència a les xarxes que als mitjans tradicionals. Per exemple: mecenatge i aixeta (dia 1) han tret el cap associades per primera vegada a Softcatalà. Quan penso en aquesta associació sense ànim de lucre que des de fa vint-i-vuit anys fomenta l’ús del català en el món de la informàtica, internet i les noves tecnologies, em ve al cap la pintada transgressora que fa pocs anys es va viralitzar: «L’única autoritat que respecto és Softcatalà».
També és exemple de la presència a les xarxes, en exclusiva, la paraula anglesa unnameable. És el títol del poemari finalista del Premi Nacional de Traducció Poètica (dia 4) que organitza l’Associació Americana de Traductors Literaris. És obra d’Anna Gual. L’ha traduït a l’anglès AKaiser, una traductora literària especialitzada en la llengua catalana. Per cert, és al setembre quan se celebra el Dia Internacional de la Traducció (dia 30).
Però per a mi la paraula del mes és mestre.
D’una banda, ha començat un altre curs escolar (dia 8), amb mestres —o professors o docents o ensenyants, anomenats de diferent manera segons l’àmbit en què s’exerceix la professió; també se’n diuen pedagogs en una altra escala— en general descontents. Estaven en peu de vaga a l’abril, al maig, al juny… i també ho han estat al setembre (dia 8), a pesar que el president de tothom hagi entonat cants de sirena.
D’altra banda, hi ha una commemoració lligada a la paraula mestre. Joaquim M. Puyal va fer la primera transmissió radiofònica d’un partit de futbol en català cinquanta anys enrere, el 1976 (dia 5). Gràcies al mestre Puyal, l’expressió «escapolir-se de l’escomesa» va començar a suplantar el recurrent «zafarse del acoso», ben present en el castellà futbolístic d’aquella època.
El mestre ens va ensenyar formes tradicionals: canyardo, cacau, gardela, pilota a l’olla, ensenyar la llesca, fer un misto, fer un ciri, fer una sotana, fer un túnel, etc., etc. I també, entre d’altres, jugar de primera, que fa una pila d’anys tenia el significat exclusiu de «jugar al primer toc». (Per cert: el Barça de futbol ha viscut un setembre de primera: una golejada per partit. Hansi Flick també és un mestre.)
Finalment Miquel Pujadó, que vaig tenir de mestre de català quan encara existia Cultura Pràctica, va presentar Cicatrius i naufragis a l’auditori (dia 26). La cançó «La nit dels mots vivents» recull 137 paraules catalanes que semblen encaminar-se al cementiri: barrabassada, parany, camàlic… “Es moren les paraules i el món se’ns fa petit”, diu la tornada de la cançó. Pujadó va fer tres bisos, amb el públic dempeus. Una abraçada a tots els mestres!
