Ara fa tres anys, la Cambra de Comerç de Terrassa va renovar-se després d’un llarguíssim període de tretze anys sota la presidència de Marià Galí. Com passa sempre, aquell mandat va generar percepcions diverses, però en un reconeixement hi va coincidir tothom: Marià Galí va deixar una economia sanejada. I és aquesta gestió de la direcció anterior la que ha permès a la Cambra no només mantenir un nivell d’activitat alt, sinó també encarar reptes estratègics com el Digital Impulse Hub, que ha obtingut el ‘seal of excellence’ necessari per ajudar a la digitalització de les petites i mitjanes empreses, així com a l’administració local.
Aquest bon nivell de liquiditat ha estat decisiu per superar algunes dificultats serioses -moltes d’elles derivades dels incompliments als compromisos financers per part de la Generalitat- i assumir un seguit d’exercicis deficitaris sense que això minvés el marge de maniobra de la institució. De fet la Generalitat ha estat incapaç de comprometre’s amb les cambres de comerç i assignar-los el pressupost necessari per les tasques que ja fan a nivell de networking internacional, desaprofitant tot el què poden aportar i duplicant internament a través d’organismes adhoc les tasques que ja tindrien resoltes a través de les cambres. Què hauria de fer la Generalitat i no està fent mereixeria un altre article.
I, de fet, així hem arribat a aquest temps de descompte del mandat, quan queden uns mesos per a les pròximes eleccions camerals, previstes, en principi, per al pròxim mes de març.
Tot plegat, un escenari molt inapropiat per a una proposta d’última hora que pot comportar conseqüències molt negatives per a la Cambra. A proposta del president, Ramon Talamàs, i amb el suport de la majoria de la candidatura de CECOT, s’invertirà bona part de l’actual tresoreria (1,243,000 euros) en una remodelació total de l’edifici del carrer Blasco de Garay. Una acció que, segons ens diuen, té un objectiu doble. D’una banda, modernitzar l’edifici i fer-lo més eficient, a més de reparar el que l’ús i el temps han anat espatllant. De l’altra, invertir en la creació d’un co-working que -també ens diuen- tindrà una gran demanda i permetrà recuperar la inversió en 16 anys.
Si bé invertir en activitats noves que aportin valor es fa necessari, i actualitzar l’edifici per necessitats de sostenibilitat i promoció de noves línies de negoci és una de les opcions, cal anar a pams. Les inversions necessiten un pla de contingències, plantejament de tots els escenaris realistes que incorporin propostes alternatives i plantejar la possibilitat d’estructurar en fases. També necessiten entendre que la tresoreria en els temps que venen és una eina necessària, i per tant, cal invertir entenent quin percentatge de la tresoreria és prudent emprar per la inversión.
Alguns consideren que els diners públics no són de ningú i que s’han de gastar. Altres adhueixen que les institucions publiques fan el què fan endeutant-se i això és posistiu. Altres que la tresoreria “costa” diners i per tant millor invertir-la (aquesta frase “mantra” se li hauria de preguntar a un empresari que demana un ico i no li concedeixen, a veure si realment no li hagués agradat tenir un % de tresoreria propi. L’apalancament financer s’ha d’adaptar als temps que vindran, i sembla que precisament pot haver-hi una crisi de liquidesa. Ens podríem extendre encara molt més en l’anàlisi d’opcions, i de fet això seria el més convenient quan es proposa una inversión substancial; arribar a opcions, plantejar plenaris on es produeixin discussions sobre les opcions, que finalment les decisions siguin fruit d’acords òptims, madurats sense cap atisbe de precipitació.
A Eines de País-Terrassa creiem que és així com s’hauria de procedir. Perquè al contrari del què es pensa, els diners que no són de cadascú vol dir que són de tothom, i cal encara amb més responsabilitat, afinar tant com sigui possible la prudència en analitzar les opcions i escenaris. I això sí, un cop tothom qui té responsabilitat, participa en la decisió, després afrontar-la i lluitar perquè sigui un èxit allò que s’ha decidit. Cal participació, coordinació, treball en equip, que tothom aporti, s’impliqui i col·labori. Per tant el lideratge cal que sigui compartit i transparent.
Som a les portes d’una crisi i les incerteses es multipliquen per a qualsevol empresa. Evidentment, l’edifici s’ha d’adequar i modernitzar, i s’han de potenciar línies de negoci amb mirada llarga i proposar inversions per aconseguir resultats. Ara bé, la inversió es pot moderar i, d’aquesta manera, evitar descapitalitzar la Cambra.
Tenim moltes idees de futur que connecten amb els 136 anys d’història de la institució. El repte és una digitalització eficient de les empreses de la demarcació, ara que han de competir en un mercat global. I, alhora, la Cambra ha de treballar arran de carrer, amb idees i propostes que dinamitzin el comerç. Que permetin, per exemple, que els nostres establiments plantin cara amb eficàcia a les noves formes de distribució. Cal apostar per fer visibles nous sectors d’activitat molt més transversals que els actuals, sectors més líquids que poden canviar paradigmes, com per exemple, el sector Web3. Però tot això requereix feina, dedicació, imaginació i versatilitat des de la Cambra. No necessitem jugades mestres però sí, en canvi, un calaix sense teranyines.
Per això demanem prudència i sentit institucional en aquests mesos finals d’un mandat que va començar abans de la pandèmia, en un món diferent.
