Les decisions urbanístiques no són tècniques ni neutrals: tenen conseqüències directes en la vida quotidiana de les persones. L’espai públic, l’habitatge, la mobilitat o els equipaments configuren com ens movem, com ens cuidem i com conciliem. Des del Casal de la Dona defensem que pensar la ciutat amb una mirada feminista és imprescindible per garantir autonomia, seguretat i qualitat de vida per a tothom.
Incorporar la perspectiva de gènere en l’urbanisme vol dir entendre les diferents xarxes que les persones utilitzen en un barri o en una ciutat, tenint en compte diverses generacions i situacions vitals. Aquesta és la mirada que, des del Casal de la Dona, considerem necessària per identificar criteris que es puguin integrar en els projectes de transformació urbana i orientar-los cap a una ciutat més justa i habitable.
A Terrassa, observem que les actuacions que s’estan duent a terme no permeten identificar clarament quin model de ciutat es proposa. Aquesta manca de relat urbà fa imprescindible explicitar quins principis i quines mesures hauria d’assumir la planificació per garantir una ciutat amb perspectiva de gènere. Un dels eixos centrals d’aquest model ha de ser posar la vida quotidiana al centre.
Això implica reconèixer la interacció de quatre esferes —la productiva, la reproductiva, la pròpia i la comunitària— i ordenar el territori perquè aquestes es puguin compatibilitzar amb autonomia i accessibilitat. Defensar aquesta organització de la ciutat és clau per al Casal de la Dona, perquè la planificació no pot subordinar la vida de les persones a l’esfera productiva, sinó facilitar que la vida quotidiana es desenvolupi de manera digna i sostenible.
Des d’aquesta mateixa mirada, la seguretat no es pot reduir a la prevenció dels delictes contra la propietat privada. Per això insistim que té a veure amb la qualitat dels espais públics: espais visibles, equipats, il·luminats, senyalitzats, connectats i amb vida comunitària. La planificació pot incorporar criteris de disseny que redueixin zones residuals i afavoreixin recorreguts clars i segurs, especialment per a les dones.
La participació comunitària és un altre element fonamental en la transformació dels barris, proposant accions com feminitzar el nomenclàtor, transmetre valors d’igualtat a l’espai públic i garantir carrers i places accessibles i segures, amb serveis bàsics que facilitin els desplaçaments quotidians.
Una ciutat pensada des d’aquesta perspectiva necessita també un transport públic accessible i ben connectat entre barris, una jerarquia viària clara que prioritzi els transports sostenibles i la mobilitat a peu o amb bicicleta, i barris compactes amb habitatges, comerços, serveis i equipaments de cura. Aquest conjunt d’elements forma part del model de ciutat que defensem. Alhora, cal millorar l’accessibilitat de les persones amb diversitat funcional, garantir reserves d’habitatge protegit i dotacional i assegurar la presència d’equipaments comunitaris bàsics.
Tot això requereix incorporar de manera sistemàtica estudis d’impacte de gènere en la planificació, definir indicadors mesurables, establir mecanismes d’avaluació i fixar una revisió periòdica del POUM que permeti corregir desviacions. Perquè una ciutat justa no es construeix des de la neutralitat, sinó des del reconeixement de com vivim i de qui la viu. Així, la mirada feminista a l’urbanisme és una eina per construir un entorn segur, accessible i inclusiu per a totes les persones. Aquesta és la ciutat que defensem des del Casal de la Dona.
Elena Jaime Ortea, Mercè Gómez Llobregat i Ana Rodríguez García
Casal de la Dona de Terrassa
