El passat dissabte 15 de novembre vaig tenir ocasió de participar en el lliurament de premis de l’edició d’enguany del Terrassenc de l’Any, que organitza des del 1969 el Centre Cultural El Social, que forma part de la Fundació Centre Social Catòlic. En les paraules que vaig adreçar als assistents, vaig reflexionar breument sobre el sentit de l’esperança.
No endebades el papa Francesc, de feliç memòria i record, va voler dedicar aquest any 2025 a l’esperança com a una actitud i una virtut necessària en l’actual context mundial a nivell social, polític, econòmic i existencial. L’actual papa Lleó n’ha donat continuïtat en aquest any jubilar a l’Església Catòlica. Recordo que un professor a la facultat ens deia als alumnes que un cristià no pot ser optimista o pessimista, ha de ser una persona esperançada.
El pensador i filòsof Francesc Torralba afirma que “la reflexió sobre l’esperança constitueix un tema central de la filosofia clàssica i contemporània” i recorda que, malgrat que actualment pugui quedar com difuminada, “l’esperança com a virtut humana és cabdal per al desenvolupament de la persona, de la família, del treball i de la societat”.
Benet XVI afirmava que l’esperança és una virtut performativa, amb capacitat de “produir fets i canviar la vida”, perquè, i torno a citar Torralba, “en la matriu de la persona esperançada hi ha el germen de la rebel·lió i de la disconformitat”. La persona que viu amb esperança lluita, s’esforça, treballa, es dedica per transformar una realitat no sempre agradable. I es pot cansar, i es pot desanimar, perquè citant de bell nou Benet XVI, “l’esperança es relaciona amb la virtut de la paciència, que no defalleix ni tan sols davant un aparent fracàs, i necessita de la humilitat”. I tal com afirmava el gran poeta i assagista francès Charles Peguy “l’esperança no camina sola”. “És com una nena petita que travessarà els mons, portant-hi d’altres”, assegurava.
En aquest any dedicat a l’esperança, el papa Francesc afirmava que “tothom espera”. “Al cor de cada persona, hi ha l’esperança com a desig i espera el bé, fins i tot ignorant el que el demà portarà”, deia el Pontífex. I continuava: “per això, és necessari posar atenció en tot allò de bo que hi ha en el món per no caure en la temptació de considerar-nos superats pel mal i la violència. Els signes dels temps, que contenen l’anhel del cor humà, requereixen ser transformats en signes d’esperança.”
L’esforç de la campiona mundial de trial Berta Abellán per apuntar sempre, amb humilitat i constància, més amunt en la consecució de fites personals; la dedicació de l’Estel Cardellach per ajudar a tenir una millor comprensió dels canvis climàtics que reconfiguren el nostre planeta i cercant, des de la curiositat, una complicitat més estimulant entre la ciència i la societat; o el compromís evangèlic de la Lídia Muniesa per viure i ajudar, a través de la capacitat musical de l’ésser humà, a superar les dificultats d’exclusió social en un barri necessitat de treball inclusiu i d’integració com és Ca n’Anglada són signes d’aquesta esperança que poden ser font d’inspiració i donar visibilitat a un món millor, per a un país millor, una societat millor, per a una Terrassa millor.
