Mentre escric aquestes línies, bona part de la Península crema. Castella i Lleó, Castella la Manxa, Comunitat de Madrid, País Valencià… i, més enllà de la frontera, el sud de França. Milers de persones evacuades, pobles voltats de flames, i una xifra de víctimes mortals que ja pesa massa. Tampoc Catalunya s’està lliurant aquest estiu dels incendis, i no és el primer: portem ja un temps així. No és una mala ratxa: és el resultat, cada any més cru, d’un clima desbocat i d’unes administracions que fa massa temps que miren cap a un altre costat. Tota la nostra estima cap a qui han perdut casa seva, i tot el reconeixement al personal d’emergències i extinció, que es deixa la pell per protegir-nos.
Cal dir-ho clar: aquesta emergència no cau del cel. Aquests incendis són fills directes de l’escalfament global, de les onades de calor cada vegada més llargues, de la sequera perllongada i de l’abandonament rural que deixa boscos sense gestionar. I mentre els equips d’extinció es deixen la pell —literalment—, hi ha qui encara qüestiona l’evidència científica o en minimitza la gravetat. El negacionisme climàtic no és una opinió més: és una irresponsabilitat que costa vides i alenteix les polítiques que ens podrien protegir.
Davant d’aquesta realitat, una cosa queda clara cada estiu: el que ens salva és allò públic i la solidaritat. Són els bombers, les UME, la protecció civil, la sanitat pública i els veïns que s’organitzen els que sostenen el país quan tot crema. No ho fan les grans fortunes ni el mercat lliure: ho fa la col·lectivitat organitzada, amb recursos públics ben dotats. Aquesta hauria de ser la lliçó de cada emergència climàtica: cal blindar i reforçar allò públic, no retallar-ho ni privatitzar-ho.
Aquesta lògica també s’ha de mirar de prop, aquí, a Terrassa. Perquè l’adaptació al canvi climàtic no és només apagar flames a centenars de quilòmetres: és com preparem la ciutat per a unes onades de calor que ja formen part del nostre estiu i que, com sempre, afecten més la classe treballadora.
Fa poc l’Ajuntament va anunciar que les piscines municipals seran gratuïtes per als col·lectius vulnerables durant les onades de calor, declarant-les refugis climàtics. És una bona notícia, però seria un error quedar-nos-hi curts. Terrassa ha crescut molt i els serveis municipals -piscines incloses- sovint col·lapsen a l’estiu: fer gratuïta l’entrada no serveix de gaire si la piscina ja està plena. Terrassa sencera no hi cap a la piscina de Vallparadís. Calen més equipaments reals, una piscina per districte, perquè cap barri quedi sense refugi climàtic a l’abast. I topem amb una contradicció flagrant: mentre es parla de nous refugis climàtics, l’Ajuntament va tancar la piscina de Ca n’Anglada fa anys i no la vol reobrir. No es pot predicar l’adaptació climàtica i, alhora, tancar els equipaments que la fan possible.
El mateix passa amb les escoles. El ple ha aprovat, per fi, dissenyar un calendari i un pressupost per climatitzar els centres educatius. Bé, però tard: les famílies, les AFA i entitats com La Pepeta porten anys reclamant-ho, denunciant aules que ja a la primavera i la tardor arriben a temperatures insostenibles. Fa un parell d’anys ja es va fer un estudi de confort tèrmic a les escoles públiques que marca prioritats i necessitats. El problema no és la manca de diagnòstic, és la manca de voluntat política per executar-lo amb la celeritat que l’emergència exigeix. I cal ser honestos: la solució no pot limitar-se a ventiladors i para-sols, que alleugen però no resolen. Fa falta aerotèrmia, aïllament tèrmic i inversió estructural.
I hi ha una peça que sovint queda fora del debat: la ciutat en si mateixa. Terrassa necessita més arbres, més ombra, més fonts, millor transport públic i menys asfalt. Cada carrer asfaltat sense ombra és un pas enrere; cada arbre plantat, un refugi climàtic gratuït. Augmentar la coberta arbrada pot reduir sensiblement la temperatura d’un barri: no és estètica, és salut pública, i és l’adaptació que actua sobre les causes de l’illa de calor urbana, no només sobre els seus efectes.
Els incendis que veiem cremar aquests dies i la calor que patim a Terrassa són la mateixa emergència vista des de dos angles diferents, i la resposta ha de ser la mateixa: més recursos públics, més previsió, menys retallades i menys promeses ajornades. Perquè, com deia al principi, només ens salva allò públic i la solidaritat. A Terrassa, això vol dir piscines de veritat a tota la ciutat, escoles climatitzades ja, mobilitat sostenible, i una ciutat més verda i menys asfaltada. Parlem d’un problema que exigeix canvis estructurals.
Ivan Martos Aguilar és militant d’Esquerra Unida Terrassa
