Les persones sense llar no són un paisatge incòmode que cal amagar. Són el resultat del capitalisme, de decisions polítiques i socials. I les dades, de vegades, diuen més que molts discursos. Al web de la Sindicatura de Greuges de Catalunya apareix un recompte de les persones sense llar en diferents ciutats catalanes. Aquest és el rànquing.
No són els metres de l’arbre de Nadal de les ciutats.
1- Barcelona – 2.117
2- Badalona – 629
3- Sabadell – 428
4- Reus – 319
5- Tarragona – 259
6- El Prat de Llobregat – 251
7- Terrassa – 229
8- Montcada i Reixac – 215
9- Girona – 193
10- Vilanova i la Geltrú – 158
Vull parlar-vos de les persones que viuen al carrer. Una realitat que, com a societat, ens hauria de despertar més que avergonyir-nos. Perquè cal actuar, i perquè la gran majoria estem més a prop d’això que de ser milionaris. Però també vull parlar-vos d’una cosa que sovint s’oblida enmig del soroll: quan es fan les coses bé, quan s’intenta, encara que sigui una mica, els resultats es veuen i es salven moltíssimes vides.
És ben sabut -i qui no ho sap és perquè no vol- que el sistema en què vivim deixa moltíssimes persones enrere. I que quan falla la xarxa que ens sosté, quan es trenca el fil que ens manté drets, qualsevol pot trobar-se en situacions molt difícils de revertir. Si a això hi sumem el desastre de l’habitatge, convertit avui en massa llocs en un simple objecte d’especulació, el resultat és evident: cada vegada hi ha més persones vivint sense llar.
Les causes que porten algú a acabar al carrer són múltiples. Hi ha trajectòries vitals molt diferents, històries dures, acumulació de cops i, moltes vegades, una successió de petites caigudes de les quals ja no s’aconsegueix aixecar el cap. Tanmateix, al voltant de les persones sense llar circulen massa rumors i massa prejudicis.
Hi ha qui prefereix explicar-ho tot assenyalant les persones que viuen al carrer: les seves males decisions, els seus errors, els seus fracassos. I no dic que en alguns casos no hi pugui haver alguna cosa d’això. Com en qualsevol història humana, les vides són complexes i ningú no està lliure d’equivocar-se. Però reduir el problema a això és profundament injust i, sobretot, profundament còmode.
Perquè la veritat és que, com a societat, no tenim respostes suficients. I una societat en què els ajuntaments no disposen d’habitatge públic o d’altres recursos per oferir a persones que viuen al carrer és una societat que no està funcionant com hauria. Una societat en què només hi ha un alberg en tota una comarca molt poblada, té feina.
Des que sóc a l’Ajuntament de Terrassa, tant a nivell tècnic com des de les entitats socials que treballen cada dia amb aquestes realitats, se m’ha exigit —i amb raó— donar totes les respostes possibles. Tenim molta sort del tercer sector i dels serveis municipals que tenim en aquesta causa.
Terrassa compta des de fa anys amb un gran alberg com a resposta a aquestes situacions. Però aquest recurs es va dimensionar fa molt de temps, en un moment en què el nombre de persones que vivien al carrer estava molt lluny de l’actual. Per això hem continuat buscant solucions: nous recursos impulsats per entitats, acords amb associacions, col·laboració fins i tot amb empreses. Hem intentat ampliar les respostes allà on la realitat ens obligava a fer-ho. Però necessitem ajuda de la Generalitat i de l’Estat.
Per acabar-ho d’adobar, en els últims anys, amb la irrupció de l’extrema dreta en el debat públic, hem vist una cosa especialment preocupant: l’assenyalament constant a les persones sense llar. Fins i tot s’intenta generar una mena de guerra contra elles i entre elles.
Un dels missatges que més es repeteix és que Terrassa, pel fet de tenir recursos, provoca un suposat “efecte crida”. Però les dades diuen una altra cosa. Terrassa, tot i ser la tercera ciutat de Catalunya en població, apareix en la setena posició en nombre de persones sense llar.
Això no significa que ho fem tot bé. Ni molt menys que el problema estigui resolt. Avui hi ha més de 200 persones a Terrassa que necessiten una alternativa. Però sí que significa una cosa important: donar la cara, assumir els problemes i treballar per resoldre’ls -i no amagar-los- millora moltes vides.
Hi ha ciutats on la resposta és més simple: es lliura un bitllet de transport o es truca a la policia i s’empeny les persones fora del municipi. Però els problemes socials no desapareixen per mirar cap a una altra banda. Les persones arrelen, i no marxaran fàcilment.
Aquest rànquing —que per a alguns és el de la vergonya i per a d’altres és pura valentia per voler afrontar— situa Barcelona en una posició especialment dura, en part perquè és una capital per la qual passa tothom. Barcelona juga una altra lliga. Perquè també té, infinitament, més recursos.
Però també hi apareixen ciutats com Badalona, on la situació demostra una cosa molt clara: quan no s’aprofiten els recursos disponibles, quan tampoc es busquen solucions per atendre les persones més vulnerables, el resultat acaba sent visible al carrer. No n’hi ha prou amb dir-los delinqüents.
I amb això no vull dir que haguem de normalitzar que hi hagi persones vivint al carrer, ni molt menys resignar-nos-hi. Tampoc no es tracta de veure les persones sense llar com un element que “espatlla” el paisatge urbà per a qui es considera gent de bé.
El que dic és una cosa molt més simple: una societat que mira cap a una altra banda acaba veient al carrer les conseqüències d’aquesta indiferència.
I un polític també.
Per això, senyor Albiol, aquí té vostè la collita del que ha estat sembrant. Ni tan sols s’han aprofitat els recursos que estaven disponibles. I ara la seva ciutat no només presumeix d’un arbre de Nadal enorme. També és, després de Barcelona i amb molta diferència, una de les ciutats amb més persones vivint al carrer. I no ens enganyi més. La immensa majoria no tenen ni un sol antecedent penal.
Si us plau, treballem juntes, totes les ciutats, per donar una resposta coordinada, intel·ligent i solidària. Aquest és el millor arbre que podem plantar.
Noel Duque
Tinent d’alcalde de l’àrea de Transició Ecològica Democràtica i regidor de Serveis Socials de l’Ajuntament de Terrassa
