Gairebé cada vespre, quan s’ha fet fosc, surto una estona a passejar i, molt sovint, el passeig em porta a travessar el pont sobre la riera de Matadepera. Des de fa uns dies, en passar-hi, tinc una sensació estranya. Sempre que ho feia mirava un moment cap a Nord i veia una llumeta a dalt de la Mola, enmig d’un horitzó a les fosques. Ara miro cap allà i no hi ha llumeta. Tot l’horitzó és a les fosques. Fins fa uns dies, aquella llumeta situava i singularitzava la Mola, la marcava i la diferenciava, com una mena de far. Ara, sense la llumeta, la Mola no hi és, Sant Llorenç es confon com una ombra indeterminada més de l‘horitzó. No és que s’hagi deixat de veure, és que a deixat de ser-hi.
La sensació no m’agrada. Perquè, com a terrassenc, per a mi la Mola és un espai extremadament singular. Significatiu. No és un pur accident geogràfic. És geografia humana: natura, patrimoni, vida. I és memòria. No és un cim d’una muntanya com els cims de les altres muntanyes, és la muntanya humanitzada, habitada, un lloc de confluència entre humanitat i natura. Sense monestir, la Mola no seria la Mola. Amb el monestir buit, convertit en una relíquia deshabitada, la Mola no seria la Mola. Sense el fet de “pujar a la Mola” gairebé com un gènere vital, la Mola no seria la Mola.
Tot això és el que fa que hi tinguem aquesta relació tan especial, com la que tenim amb els llocs on es troben la bellesa natural i la presència humana. Montserrat, posem per cas. O Mont-Saint-Michel. O el llac de Bled, a Eslovènia. I sense llum, Sant Llorenç passa a ser la imatge d’una muntanya deserta, estrictament paisatge natural, invisible de nit. Sense presència humana viva. Buida d’humanitat. Com en la traducció de Feliu Formosa d’aquell esplèndid poema de Bertolt Brecht, a “Les elegies de Buckow”: La caseta sota els arbres vora el llac. / Surt fum de la teulada. / Si hi faltés, / com foren aleshores desolats / casa, arbres i llac. La llumeta, com el fum. La humanitat viva.
Em sap greu, francament. No em sé els arguments que han portat a tancar el restaurant, i per tant a apagar la llumeta. Segur que n’hi deu haver. Només sé el resultat, i no m’agrada. En la meva passejada de nit, i perdonin la personalització, la Mola m’ha quedat deshumanitzada. I la Mola deshumanitzada no és la Mola. Si hi havia coses que no estaven bé, es tractaria d’arreglar-les. No de suprimir-les. I suposo que en això hi deu haver també alguna responsabilitat institucional.
El que més em preocupa d’aquesta imatge sense llumeta, que em dol, és que a algú li agradi més així. O que li agradi només així. M’explico: que hi hagi algú que prefereixi una natura deserta que una natura humanitzada. La caseta vora el llac de Brecht sense el fum. La humanitat com a enemiga de la natura. Entenc que la presència humana a la natura s’ha d’endreçar, de vegades limitar, regular. Però en benefici de la gent, no per expulsar-la. En una mirada humanista, hem de preservar la natura per a la humanitat, no contra la humanitat. I de vegades em fa l’efecte que existeix un mena de panteisme místic –sempre paradoxal, de vegades ingenu, de vegades cínic- que vindria a dir: que bé que estaria el món, la natura, la Mola, si no hi hagués la humanitat que ho espatlla. Un món sense humanitat seria un món millor! Millor, per a què? Millor per a qui?
