Gent de la Federació d’Associacions de Veïns de Terrassa (FAVT), però no només: La llengua de Catalunya, i Terrassa en forma part, és el català. Sí, ja ho sé que és obvi, però encara s’arrossega l’efecte d’aquella etiqueta d’assimilació franquista segons la qual Catalunya era bilingüe. I no: Catalunya NO és bilingüe. Catalunya està bilingüitzada, que és la forma amable de parlar de la substitució lingüística que patim.
La llengua de Catalunya és, doncs, el català, i a més s’hi parlen centenars de llengües de tot el món que les persones de diversos orígens han dut amb elles; però aquestes altres llengües no li disputen el paper cohesionador que el català ha de tenir a Catalunya com sí que ho fa el castellà. La prova és que causaria estranyesa que en començar una reunió algú s’aixequés i exigís:
—Can you do it in English, please?
—Je, unaweza kuifanya kwa Kiswahili?
—Können Sie das auf Deutsche machen?
—Tzemreḍ ad t-txedmeḍ s tmaziɣt?
Però en canvi estem massa acostumats que, sense cap mena de pudor, algú demani:
—¿Lo puede hacer en castellano? I a més se’n surti perquè el ponent no sigui prou assertiu o simplement no tingui les coses prou clares.
El català, la 12a llengua més influent del món, la 88a més parlada d’entre les 6.000 existents, no recula en l’ús social als Països Catalans per cap defecte intrínsec. Les causes són, d’una banda, la repressió que els seus parlants han patit al llarg dels segles per part de l’Estat espanyol i francès, i que ha deixat com a llegat aquesta actitud de submissió apresa de canviar innecessàriament al castellà. És imperatiu que ens la traiem de sobre per no passar-la a la següent generació! De l’altra, per les polítiques lingüístiques actuals, començant per l’article 3 de la Constitució espanyola, que la subordinen i la fan prescindible en l’únic territori on els seus parlants haurien de tenir garantit el dret de viure plenament en català.
La solució passaria per aplicar mesures de discriminació positiva, però és inimaginable per part d’un estat que té una fal·lera espanyolitzadora i una dèria d’agredir la unitat de la llengua sempre que pot. Sense oblidar la manca de coratge de la nostra classe política, que no s’atreveix a exercir el poder per implementar les quatre lleis que cerquen protegir la llengua.
Ep! El castellà, com a llengua, no en té cap culpa! El problema és el trist paper que juga a Catalunya, i que no li correspon.
Pepi Oller és membre del Català A Terrassa
