Terrassa va jugar un paper fonamental i primigeni en la lluita contra la dictadura franquista i per la democràcia a Catalunya i l’Estat espanyol. Va ser avantguarda de la lluita obrera i veïnal. Sembla, però, que encara no es reconeix prou aquest fet al nostre país. “La història minuciosa assenyalarà Terrassa com la pionera d’uns esdeveniments absolutament impensables fa ben bé poc”, escrivia Enric Sopena el 1976 a Diario de Barcelona.
A Terrassa, les mobilitzacions per l’amnistia no van ser un fenomen marginal ni subordinat a Barcelona. Sinó un procés amb dinàmica pròpia, que ens permet entendre i explicar com es va conformar el moviment antifranquista català i, en última instància, el procés de la lluita per la democràcia i la justícia social al nostre país.
La lluita per l’amnistia venia de lluny a Terrassa. Així el PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), durant el mes de juny de 1960 va fer una intensa campanya en favor d’una amnistia general pels presos polítics i, en particular, per la llibertat de Jordi Pujol. Durant la campanya, es van cobrir murs, parets i els troncs dels arbres de la carretera de Castellar amb cartells que contenien les consignes de Prou consells de guerra i Por la amnistia.
Aquesta lluita, com d’altres, la varen pagar amb tortures i presó molts terrassencs i terrassenques, com Agustín Romero o Matías Aguilar. I, en especial els comunistes del PSUC i les Comissions Obreres (CCOO). En relació amb aquests fets, varen ser condemnats per rebel·lió militar –segons la llei de marc de 1943– els terrassencs Cipriano García Sánchez, a vuit anys; Antonio Casas Cazorla, a sis; i Ramón Martínez Martínez, Alejandro Vellaz Celma, Bartolomé Baños Ramírez i Antonio Villegas Ortiz, a dos anys. El delicte era la seva militància i haver pintat a les tàpies del camp d’esports de l’AGUT: Amnistía y Reconciliación Nacional.
La resistència a la dictadura a Terrassa va començar molt aviat, com vàrem explicar al nostre llibre, amb Josep Lluís Lacueva i Lourdes Plans, Combat per la llibertat: memòria de la lluita antifranquista a Terrassa 1939-1979 (Fundació Torre del Palau, 2007). Des del 1951, amb la vaga de tramvies, les accions no s’aturen. Així, el 16 de febrer del 1956 es va produir la manifestació de les bicicletes i el 27 d’octubre de 1967 la manifestació de les pedres –el 17 de febrer d’aquell any, ja hi va haver una acció semblat al mateix indret a la Rambla d’Ègara i les vies dels Catalans–. Per això, la dictadura parlava de Terrassa la roja.
Arran de les lluites laborals, polítiques o veïnals, el nombre de represaliats, detinguts i empresonats a la nostra ciutat era gran. El règim apallissava i empresonava, però els terrassencs s’organitzaven. El 1967, persones relacionades amb les comunitats cristianes de base, el PSUC i CCOO van crear el Comitè de Solidaritat de Terrassa. Entre les seves activitats, estava el suport als presos polítics i les seves famílies, la lluita per l’amnistia i contra el règim franquista.
Després d’aquesta data històrica, les lluites agafen un ritme accelerat que ja no s’aturarà. I la diversificació de les lluites posa les autoritats contra les cordes: des de les CCOO -cada vegada més presents en la vida quotidiana-, en els centres de treball i en el mateix sindicat franquista; passant per les associacions de veïns; el municipalisme democràtic –que derrotarà els candidats del règim–; fins a les organitzacions juvenils (el 1970 es crea la Joventut Comunista de Catalunya).
Un nou model d’organització i de lluita s’anirà constituint a la nostra ciutat, sorgit d’experiències concretes. Com va ser, el 1968, la creació de l’Associació de Veïns de Ca n’Anglada, model organitzatiu unitari i de confluència entre l’església de base, els capellans obrers, els comunistes i els catalanistes (Unió Democràtica de Catalunya). Un model que va reeixir. El barri i la seva església van ser punt de trobada de moltes activitats i d’accions antifranquistes: Ca n’Anglada la roja.
El fruit d’aquesta tasca unitària impulsada per molts, però especialment pels comunistes del PSUC i CCOO, va ser l’origen, a la tardor del 1968, de la Comissió Cívica de Terrassa i, posteriorment, de l’Assemblea Democràtica de Terrassa constituïda formalment el febrer de 1972. I que era la continuació d’aquesta primera organització unitària antifranquista de Catalunya, anterior a la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969) i l’Assemblea de Catalunya (1971).
Les lluites dels treballadors terrassencs des del 1970 van ser fonamentals -malgrat la derrota de la vaga d’AEG-, per entendre el caràcter de punta de llança de les CCOO en la lluita per l’amnistia i la democràcia. El 1971, hi havia a Terrassa 47.650 treballadors industrials d’un total de 55.000. Treballadors que lluitaven pels seus drets laborals i que eren acomiadats, detinguts, torturats i represaliats. Molts d’aquest patiren presó, la qual cosa va convertir la lluita per l’amnistia en fonamental pel sindicat de les CCOO fins a assolir el seu objectiu, l’any 1977.
Les últimes setmanes d’octubre de 1970, els serveis d’informació de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil registraren una intensa activitat en la distribució d’octavetes i pintades en contra del règim franquista a Terrassa, de solidaritat i de lluita per l’amnistia i contra la pena de mort. Era l’any del procés de Burgos, un Consell de Guerra en contra de setze militants d’ETA, amb sis peticions de penes de mort i 754 anys de presó.
Les accions continuaren els anys següents, entre 1973 i 1975. L’església de base s’incorporava a la lluita per l’amnistia i contra les tortures, igual que els joves del moviment estudiantil i el moviment veïnal. Els organismes unitaris prenien un paper central, però sempre gràcies a la força mobilitzadora del moviment obrer, cor de la lluita antifranquista a Terrassa. L’Assemblea Democràtica de Terrassa, en el seu programa de febrer de 1972, recollia com a primer punt: “Amnistia general per a presos i exiliats polítics”. L’ADT era una organització lligada a la realitat terrassenca. Així, l’11 de desembre del 1973 va reunir unes 400 persones en protesta pel Procés 1001 i l’augment del cost de la vida a la Rambla.
Els regidors demòcrates de l’ajuntament franquista, Antoni Cunill i Pepe Ruiz -lligats als comunistes-, van donar suport a la lluita per les llibertats i l’amnistia, el que els va comportar sancions. Cunill, el 10 de maig de 1974, va rebre -a la porta de l’Ajuntament- un grup de persones que volien lliurar un escrit amb firmes contra la pena de mort, l’anul·lació de tots els processos polítics pendents i la proclamació d’una amnistia.
La ciutat de Terrassa es preparava per a la lluita per l’amnistia. Abans de la mort del dictador, l’ADT convoca una manifestació, per al dissabte 22 de novembre de 1975, per l’amnistia i les llibertats polítiques i nacionals de Catalunya, i contra el continuisme del franquisme en la figura de Joan Carles I -coincidint amb la seva coronació-. Era l’inici d’una campanya per l’amnistia. Aquell dia, unes 200 persones es van concentrar a la plaça Vella sent dissoltes per la policia –els grisos-, mentre que l’advocat del PSUC, Roc Fuentes, era detingut.
El 25 de novembre del 1975, amb motiu de la coronació de Juan Carlos com a nou cap d’Estat, es va concedir un indult general que no va satisfer les demandes d’amnistia. El règim perdonava la pena, però no pas el delicte, que és el que reclamaven els demòcrates antifranquistes –insulto real–.
El dissabte, 13 de desembre de 1975, diversos càrrecs sindicals terrassencs i els regidors Cunill i Ruiz envien una carta al rei en què demanaven la derogació del decret de congelació de salaris i una àmplia amnistia. Les accions per l’amnistia continuaven: el 21 alguns autobusos de l’empresa TUTSA són pintats amb inscripcions que deien Libertad y Amnistía; i el 25 en nombroses portes i finestres del centre de la ciutat apareixen penjats papers amb el text en majúscules i escrit en vermell AMNISTÍA.
Les accions de protesta continuen al 3 de gener del 1976, quan treballadors en atur van iniciar una vaga de fam i un tancament a l’església de Sant Cristòfol de Ca n’Anglada. Entre les seves reivindicacions, a més de solucions per a l’atur, hi havia l’exigència d’una “amnistia sindical àmplia” i la readmissió dels acomiadats. En finalitzar el tancament, el 7 de gener, i davant d’una concentració de 400 persones, els vaguistes van llegir un manifest on ja exigien explícitament una “declaració d’amnistia general per als presos polítics i el retorn dels exiliats”.
La implicació social augmenta i el diumenge 25 de gener una comissió ciutadana lliura un document signat per més de trenta entitats i associacions terrassenques, en què sol·liciten l’amnistia. Prèviament, als diferents barris de la ciutat s’havien dut a terme diverses manifestacions pacífiques per reivindicar l’amnistia.
Finalment, el diumenge 1 de febrer, igual que el 8, milers de persones omplen els carrers de Barcelona per reclamar llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia. Entre ells i elles, molts terrassencs i terrassenques. Malgrat la brutal repressió, el poble treballador català pren els carrers i aquests deixen de ser propietat de la dictadura. És a Terrassa on es celebra el primer míting dels comunistes en la legalitat (PSUC, 29 de maig de 1976). I la ciutat participa en la Marxa de la Llibertat (del 4 de juliol al 12 de setembre).
Finalment, el 30 de juliol del 1976, el govern d’Adolfo Suárez va aprovar el Reial decret llei 10/1976 sobre amnistia. Era una mesura de reconciliació nacional i per assolir la normalització democràtica i, a diferència de l’indult del 1975 justificat com un acte de clemència reial, aquest altre mostrava la voluntat democratitzadora del règim on l’amnistia era un element més. Aquesta amnistia fou rebutjada per l’oposició i percebuda com a insuficient. Ja que era molt limitada i només comprenia els delictes d’intencionalitat política que no impliquessin violència contra les persones mantenint els efectes legals de les condemnes. Les mobilitzacions continuaren a Terrassa i arreu, per una amnistia total i sense exclusions.
L’amnistia del 15 d’octubre del 1977 va significar l’alliberament de tots els presos polítics, però també una de llei de punt final, que va permetre la impunitat dels crims perpetrats durant quaranta anys de franquisme. Els grans beneficiats van ser els botxins dels règims, els cossos de seguretat i l’aparell judicial.
Avui, una part del jovent –minoritària, però important– diu que durant la dictadura franquista es vivia millor. Només donant un cop d’ull a la història de Terrassa, amb imatges, perquè no cal ni llegir, es poden adonar del seu error. No crec que ningú volgués viure voluntàriament en aquella ciutat de nit i boira en què vam viure nosaltres.
La batalla per la nostra història i contra l’oblit és llarga i fatigosa, però cal lliurar-la, si no els nous Winston Smith (personatge principal de la novel·la 1984 de George Orwell), des del Ministeri de la Veritat i sota el comandament del Big Brother de torn, ens la reescriuran sense escrúpols, amb mentides i indignitats. I ens tornaran a fer acceptar les falsedats de sempre: “La guerra és la pau, la llibertat és l’esclavitud, la ignorància és la força.”
De tot això parlarem en la presentació del llibre Les manifestacions per l’amnistia i la llibertat: Barcelona 1 i 8 de febrer de 1976, amb els seus autors David Ballester i Manel Risques. El presentaré i explicaré la seva incidència a Terrassa jo mateix. És aquest dijous, 12 de febrer, a les 19h a la seu d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals (c/ Sant Pere, 46 1r). També hi participaran persones que van viure els fets, per tal de donar la seva visió cinquanta anys després.
Manuel Márquez Berrocal, doctor en Història Comparada Política i Social per la UAB, vocal del Centre d’Estudis Històrics de Terrassa (CHT) i responsable de l’Espai de Memòria Virtual de la Memòria Històrica de Terrassa (EMVMHT)
